AQU Catalunya : vergonya (II)

Un cop presentada l’al·legació, a esperar. Teòricament en un termini de tres mesos  s’ha de resoldre o desestimar. Segons els càlculs, se m’havia de notificar quelcom a finals de febrer. Vaig esperar fins al 23 de març per trucar i quan ho faig, una secretària em diu que té el meu expedient a davant i que en una setmana o com a molt quinze dies tindré la resposta. Passen els 15 dies i torno a trucar i em torna a dir la mateixa resposta. Però amb tot això s’obre de nou la convocatòria per a presentar la documentació. Des de la mateixa AQU rebo un mail dient que recomanen que torni a presentar tota la paperassa; en cas que se’m resolgui favorablement el recurs, es pararà la nova avaluació i se’m retornaran els més de 96 euros que he hagut de pagar per tal que se’m torni a avaluar. Torno a omplir tota la paperassa, torno a pagar, torno a demanar cartes de recomanació, etc. I de nou, torno a esperar. A mitjans maig, torno a trucar a l’AQU i em diuen que aviat sortirà la resolució del recurs. I de nou, m’omplo de paciència. Finalment, a principis de juny arriba la resolució: se’m desestima el recurs i per tant, no em donen l’acreditació. La veritat és que no m’estranya veient la manera com funciona AQU Catalunya des de que hi ha CiU al govern. Sistemàticament s’incompleixen els  terminis de resolució, la informació que et donen és deficient i sembla que hi ha interès a que la gent no s’acrediti. La sensació que em queda després d’aquesta nefasta experiència és que hi ha certa connivència per tal de fer avorrir la gent que ens volem acreditar i que volem continuar la nostra carrera professional a les universitats catalanes. Ara bé, el fet de tenir l’acreditació no és garantia de ben res, ja que no es convoquen places i sembla que la cosa va per llarg. Som una generació d’investigadors i investigadores de diferents àmbits que estem a la deriva. El sistema ens empeny a marxar. Moltes i molts ja ho hem fet, però també tenim ganes d’estabilitat. Personalment no m’importa marxar durant algun temps a l’estranger a aprendre, però no tinc ganes d’agafar un bitllet sense tornada. Les coses se’ns estan posant molt difícils. Hi ha moments en els quals la sensació és que s’estan preparant places universitàries a mida. Tot i la passió per la investigació, hi ha moments que el desànim s’apodera i costa remuntar. I si a tot això hi afegim una pressió i una competència bestials, s’acaba convertint en una bomba de rellotgeria. Moltes i molts aguantem, callem, però ens hi deixem la salut. I el sistema universitari del futur estat català ha de ser just, equitatiu i transparent, elements que ara mateix no es constaten. I també cal que els sistemes d’avaluació siguin transparents. Ens queda molta feina per fer en aquest nou país, entre elles, la construcció d’una Universitat pública i de qualitat, a on prevalgui el dret a aprendre i a compartir el coneixement i no la competència i l’obscurantisme.