EL FANALET (Versió segona: masculina i directa)

Aquest any ja m’han enredat. Feia temps que me n’escaquejava, però  ja no sabia quin caram d’excusa donar, de manera que he acabat sucumbint i aquí ja m’estic abillant per ser un dels Reis Mags de la cavalcada del poble. Anys enrere havia fet de patge, des dels 12 fins al 18. I ara amb 25 m’han engatusat per fer de monarca. Bé, tot i que em queixi, una mica de gràcia sí que em fa, ja que vindrà en meu germà Gustau amb la seva dona, la Carolina i la meva nebodeta, la Mireia, que em té el cor robat.  I com no, mons pares, els sogres del meu germà i un llarg etcètera. Sortosament, car he guardat la meva actuació reial d’aquesta amb bastant sigil·li,  els meus amics no vindran, que sinó m’imagino un bon espectacle per part seva i servidor no podent-se aguantar el riure.  M’han dit que seré el rei ros; menys feina tindré a treure’m el maquillatge de la cara i a la nit no quedarà ni rastre sobre el meu rostre de la feina clandestina que faré aquest capvespre. De rei blanc ho farà el forner del poble, en Jordi, i de negre l’Eliseu, que fa un parell d’anys ha vingut a viure al municipi amb la seva muller i els seus dos bessons pre-adolescents. Em presenten els que seran els meus patges: una noia que no havia vist mai, però que es presenta com una de les nétes de l’Albertina, una institució al poble; mai ha viscut al poble però hi ve sovint, tot i que servidor (il·lús de mi) no l’havia vist mai. Si ho hagués fet em sembla que hauria anat a visitar la senyora Albertina cada cop que ell hi fos, ja que la xiqueta està de molt bon veure: cul rodonet, pits abundosos i cintureta d’abella. Amb les quatre formalitats de la presentació em diu que té 22 anys i que estudia filologia catalana. L’altre patge serà en Marcel, un xaval del poble de tota la vida a qui fins i tot havia fet classes de repàs. Ens posem en marxa; reconec que estic nerviós. I encara em tremolen més les cames quan veig la gentada concentrada als carrers i a la plaça Major. Assegut a la calessa, llenço algunes pegues, però amb tant d’ímpetu que em cau la corona (per sort la perruca rinxolada s’aguanta!) i va a parar entre les cames de la néta de l’Albertina, al Tina, asseguda al meu costat. Sense voler, en recollir-la, li frego els pits; se’m dispara de sobte l’adrenalina en imaginar-los que els estic acaronant amb el palmell de la mà i veig com el meu fanal s’encén com els dels molts infants que hi ha arreu a on la meva vista és capaç de divisar. Sortosament, els crits de la mainada i l’aclaparament per la situació fan disminuir el volum de la torxa del meu baix ventre. Arribem a la plaça i pujo a la meva tarima, flanquejat per la Tina i en Marcel. El noi s’encarrega de donar-me un pergamí, que desenrotllo en el moment que em passen el micròfon per fer el discurs...i em quedo més blanc que la neu, ja que esperava que hi hagués quelcom escrit i el full està buit. I per uns instants també em quedo així. La Tina se n’adona i em diu tres o quatre noms de joguines de moda; com un autòmat travo quatre frases mal comptades dient que portem aquestes joguines i altres presents al sarró dels camells. Després del discurs del rei negre, comença la peregrinació de gent per davant meu. La meva neboda, acompanyada de son pare, és de les primeres a pujar. Ma mare, amb la càmera de fotos que en prou feines sap fer funcionar, immortalitza el moment milers de vegades, a jutjar pels flaixos que em deixen mig cec. I la meva cunyada, tres quarts del mateix. Puja tota la meva família i la majoria dels veïns petits i grans, tots o gairebé tots amb ulls espurnejants d’il·lusió infantil a rebre la seva ració de caramels i dolços. També hi ha moments en els quals se’m fa un nus a la gola, quan em posen a la falda un nen amb paràlisi cerebral; no sé si és a mi, però em sembla que esbotza mig somriure i els ulls se’m neguen per segons. Tot seguit puja l’Albertina, activa i simpàtica com sempre, que pica l’ullet a la seva preciosa néta. En un determinat moment, la noia s’ajup i em diu no sé què a l’orella. No ho entenc perquè notar el seu tebi alè a la meva orella m’excita sobremanera; li demano que ho torni a repetir i encara em poso més nerviós, ja que li noto gairebé la llengua dins de l’orella. Ella, veient que no entenc res, diu que no em preocupi, que ja ho arreglarà ella; agafa una bossa de caramels i marxa momentàniament. Em puc tranquil·litzar, o almenys això penso... la fila que fins fa una estona semblava interminable, es comença a escurçar; ja només queden un grup de noies del poble,  que deuen rondar també els vint i pocs i un parell de persones més.  Les conec a totes, amb algunes fins i tot hem tingut algun contacte, per dir-ho d’alguna manera, sexual. Pugen i em reconeixen de seguida. Rient com adolescents, crec que tenen pensat passar una divertida estona gràcies a la meva interpretació règia de la nit del cinc de gener. Puja l’Elisenda i em demana si es pot per una foto amb mi; se m’asseu a la falda i rebrega una mica el cul sobre la túnica verda; jo em noto incòmode; quelcom inicia un creixement inexorable. I encara s’infla més el meu fal·lus quan puja l’Úrsula i se m’asseu a l’altra cuixa. M’agafa la meva mà amagada sota un guant i me la posa sobre la seva cuixa, prop de l’entrecuix. Arribat aquest punt les gotes de suor em comencen a baixar pertot, malgrat els -2 graus negatius que marca el termòmetre de la plaça.  L’escena és immortalitzada per la Sibil·la, la que més em coneix les parts íntimes de prop. I el següent torn de fotografia amb el rei ros és per a ella; m’agafa suaument pel clatell i m’hi fa pessigolles; em poso tant incandescent que enlloc d’agafar-la per la cintura pujo fins gairebé sota els pits per sota la jaqueta! Quan m’adono de què estic fent i de que ma mare i la resta de la família propera i llunyana són a la plaça, em trasbalso, però em serveix per baixar l’erecció ja incipient, i que a jutjar pel petó tebi i humit de la Sibil·la que m’ha fet quan s’acomiadava, ella ja ha notat. Per sort, ja només pugen un parell de persones més. Fem el sorteig del lot de joguines pels infants que ens han vingut a rebre amb fanalet, ens acomiadem, tirem caramels, prometem portar el que ens han demanat als que s’han portat bé i carbó els que no i desmuntem la paradeta. Pujo de nou al tron, amb els meus patges a cada costat. La Tina em somriu i em diu que ho he fet molt bé, però que m’ha notat nerviós, tot picant-me de manera sorneguera alhora que incitadora, l’ullet esquerre. Arribem als vestidors del teatre, a on ens canviem, ens desmaquillem i quedem per fer un sopar uns dies després. Marxo escopetejat, tot recollint una bossa de llaminadures i vaig cap a casa a sopar amb tota la família. Però al cap només tinc les imatges de les noies que se m’han assegut a la falda. Em comencen a fer un mal als ous considerable; així doncs, aprofitant la baixa temperatura que fa que els carrers siguin més solitaris que mai, m’arrecero al parc que em ve de camí cap a casa, em poso entre uns matolls i em començo a remenar-la, ara amb la dreta, ara amb l’esquerre (una tècnica que m’ha costat temps de depurar, però molt útil per evitar mules, i que alhora em serveix per exercitar els dos hemisferis cerebrals). Tanco els ulls i em concentro imaginant-me una orgia amb les noies que han pujat a la tarima; en la meva fantasia també hi afegeixo la Tina; totes per mi! Fantasiejo que ara li llepo l’entrecuix a una, li mossego els pits a l’altre, els dits busquen quelcom entre els llavis menors de la Sibil·la, la Tina me la menja...i de sobte, gairebé em desmaio de l’esglai; algú m’aparta les mans i me la comença a menjar amb delit. Entre els matolls en surt el cap de la Tina, que se me l’empassa, l’acarona, la llepa, la fa jugar, la fa anar amunt i avall fins que espasmòdicament llenço al buit un raig de blanc, tot cloent els ulls i assaborint aquest instant. Quan els obro, només veig una nota als meus peus amb un número de telèfon... Em tanco la verga dins de la gàbia dels calçotets i miro al cel, a on fins i tot em sembla veure l’estrella dels tres reis que em guia.