EL FANALET (Versió primera: femenina i edulcorada)

Sa Majestat està inquieta. Ja portem dies i dies de camí, els camells estan assedegats i no trobem enlloc a on donar-los una mica d’aigua. Però no defallim, ja falten uns 10 km per arribar a l’oasi a on descansem cada any. La fosca és cada vegada més intensa, però al cel hi brilla, intens, l’estel que cada nit ens mostra el camí a seguir. Avui passarem la nit a l’oasi, a on alguns dels meus companys patges ja hauran muntat el campament per allotjar-nos-hi alguns jorns, abans d’afrontar el trajecte final fins a Occident. Cada rei té una tenda personalitzada: Melcior, el meu sobirà, té una tenda blanca bordada amb rivets de color d’or;  Gaspar té un habitatge de tela de color groguenc, amb dibuixos de color ataronjat; finalment, el tercer rei integrant de la nostra comitiva, el rei Baltasar, té una tenda de color negra amb estrelles de color roig estrident. Arribem esgotats, però contents de seguir el camí que fem i desfem anualment amb la il·lusió de portar tot un seguit de coses, tant materials com immaterials a grans i petits d’arreu del planeta en una nit màgica, la del 5 de gener. Quan tens l’oportunitat d’entrar a formar part d’aquesta comitiva, reps unes lliçons d’iniciació i se’t regala la possibilitat de tastar l’elixir de la joventut, que té una durada de 50 anys. Durant aquest període de temps no envelleixes; després tens l’oportunitat de perpetuar-te durant 50 anys més, i així fins a tres vegades; així doncs, la nostra vida amb la mateixa imatge i vigorositat s’allarga 150 anys. Després, irremediablement, la vida continua el seu curs. Els únics que són immortals són les tres ses majestats. Un cop a les respectives tendes, sopem tranquil·lament i fem petar la xerrada, comentat les vicissituds viscudes fins al moment i les expectatives que es presenten per a les properes jornades de viatge. En alguns moments les companyes i els companys em criden la tensió, ja que els meus pensaments es perden en uns estranys viaranys... I és que fa dies que em fixo amb un company de viatge de la comitiva de sa majestat Baltasar. Em somriu sovint, i sovint, no sé si per casualitat o no, compartim estones de viatge tot xerrant amigablement. Té una veu molt dolça i sempre en té una per a dir! Ell també està al cercle que hem format durant la sobretaula els patges dels diferents reis;  indefectiblement se m’escapa alguna que altra llambregada al noi que em dóna conversa durant el trajecte que portem fent des d’Orient; de fet, els nostres esguards s’entrecreuen més d’una vegada. La sobretaula es va diluint poc a poc, ja que d’aquí a una estona tenim un taller de fanalets. Durant el viatge es van fent diferents activitats formatives i alhora lúdiques. Així doncs, després de l’estona de descans, anem a la tenda de la comitiva del rei Gaspar, l’encarregada en aquesta ocasió de fer el taller. Només d’arribar agafem un paperet d’una urna; l’hem de mirar i ens hem d’ajuntar amb l’altra persona que tingui el mateix número; i zas: em toca amb el noi de la comitiva del rei negre, en Jonàs; interiorment penso que potser sí que tenim quelcom de mags i els somnis es converteixen en realitat... Ens posem per parelles i anem seguint les instruccions que ens dóna el patge encarregat d’ensenyar-nos com construir fanalets de tota mena, tasca que posteriorment nosaltres farem en diferents pobles i ciutats. Se’m fa difícil, gairebé inimaginable contemplar de que gairebé tots els materials se’n pot acabar fent un fanalet, més o menys sofisticat. En alguns moments, les mans d’en Jonàs i les meves es freguen... el contacte amb la seva pell com la mirra m’eriça tots els pèls del cos, tant els visibles com els que no ho són. Ell, potser perquè nota un cert tic nerviós en el meu peu que no sap estar quiet i pica suaument la seva cama, no deixa de mostrar-me amb picardia la seva renglera blanquíssima de dents. Un cop el taller acabat, el professor ens proposa que fem un petit concurs; hem de construir un fanalet per parelles i en el transcurs del sopar del dia 4, després d’acabar de perfilar les qüestions logístiques de la nit de Ses Majestats i per celebrar un any més que transportem màgia, les pròpies majestats decidiran quin els plau més; la recompensa serà que els guanyadors podran triar el menú del proper sopar. Per tant, just acabar el taller i amb la mel a la boca de poder tastar un bon àpat a l’agrat dels nostres paladars (poc selectius en matèria culinària, almenys el meu),  hem quedat amb en Jonàs per anar-nos a arrecerar prop del llac a on s’abeuren els camells. Allí comencem a pensar possibles formes del nostre fanalet: en forma de palmera, en forma d’estel, en forma de corona; de les nostres ments i les nostres boques en surten mil i una idees. Tot acaronant el meu braç em diu a cau d’orella què li semblaria si tingués forma de pit; perdent al vergonya que em caracteritza, li pregunto de quina mida hauria de ser i ell em respon: com els teus, que s’amaguen sota la capa, que han de ser molt rodons, no? Uf, sort que els nostres rostres estan mig a les fosques;  tot el fred del desert m’ha desaparegut del cos. Li replico què li semblaria si el nostre fanalet tingués forma de testicles i penis (bé, les paraules exactes han estat de pixa i collons);  just acabades de pronunciar les paraules, em pren la mà i me la posa sota el seu pantalons; noto una calidesa roent, un cosa dura, gruixuda, tensa, i em pregunta: et semblaria bé que fos d’aquesta mida? Li contesto amb un gest: allibero el seu membre dels pantalons negres i el contemplo en la penombra: per la barba el rei Melcior, que gran! Decideixo fer una comprovació bucal per saber si la penombra em fa la guitza i fa veure que el seu fal·lus és tan gran com aparenta... i a fe que ho és, car en prou feines em cap a la boca! Tot i això, hi jugo una bona estona i llavors el patge Jonàs em commina a deixar-li validar la seva teoria sobre la forma de les meves sines:  em deixo fer; me les remena fins que se’n cansa i fa baixar la llengua que s’havia saciat de mugrons fins al meu pubis blanquinós i gairebé balb. M’allibera dels pantalons i passeja llengua, dits i penis entre els meus llavis inferiors. Gemego feblement per evitar que el vigilant dels camells, mig endormiscat, en sorprengui en plena construcció d’un fanalet molt especial. En Jonàs comença la nostra cavalcada de reis particular, amb al qual col·laboro activament tot prement el seu membre a les parets de la meva vagina de tant en tant. Anem experimentant noves postures per cavalcar cap al regal anomenat paler. Per sort, sóc de pell blanquíssima i ni el major rubor trenca la pal·lidesa del meu rostre, que sinó, el que seria un fanalet seria la meva cara vermella d’excitació quan la seva torxa roent, ja a punt de vessar, car s’entreveu una mica de claror blanquinosa a la punta em torna a envestir una i altra vegada, a voltes més dolçament, a voltes més salvatge. I quan ja s’encén la flama de l’èxtasi, em sembla que l’estel d’Orient , més brillant que mai, es transforma en un cor...