Diari de viatge a Còrsega: dia 5

Diumenge al matí. La mandra no se’ns enganxa gaire a les cames i ens aixequem. Tornem amb la tediosa activitat de desmuntar la tenda, però què hi farem! Una mica d’esport matutí no fa cap mal. Carreguem els cotxes i ens dirigim a un bonic poble, Sartène. Una vila situada enmig les muntanyes, preciosa, alhora que turística. Passegem, fem alguna que altre compra, fem el turista. Ens perdem pels carrerons, contemplem el paisatge, m’impregno de la serenitat que em transmet el poble. Abans de reprendre la marxa, trobem una senyora i hi fem petar una mica la xerrada. Ens explica que a Còrsega hi ha aproximadament uns 260000 habitants, la majoria concentrats en les ciutats i zones turístiques. Abans de sortir del poble ens parem a posar benzina i... canvien tots els plans! Es perden les claus d’un dels dos cotxes i desesperats les cerquem pertot arreu, infructuosament. Traiem tot el que hi ha, mirem racons i raconets, i res de res. Què fem? Alguns transeünts ens ajuden a apartar una mica el cotxe i al final truquem al RACC, que ens envia una grua. Decidim portar el cotxe a un càmping, a Sartène mateix, a on muntem de nou la tenda. Sembla que els camins de la gent dels dos cotxes s’hauran de separar per unes hores... Cansats, decidim anar a passar les últimes hores del dia a un platgeta propera. Hi arribem quan el dia ja decau, com el sol comença a despedir-se del jorn que ha il·luminat durant hores. Ens banyem (quina temperatura tant perfecta que tenia l’aigua!!) i ens quedem a contemplar una magnífica posta de sol, mentre la lluna ja fa acte de presència per l’altre costat. Mica en mica l’astre rei es va amagant a l’horitzó, deixant darrere seu un espetec de colors que fan posar la pell de gallina, fan brollar tendresa pel porus de la pell... Amagat l’estel, pugem al cotxe i retornem al càmping per sopar... Sorpresa! Han aparegut les claus del cotxe! L’endemà podrem continuar el viatge tots junts! Després del sopar i una conversa amb la companyia d’un vi cors, en n’anem a dormir amb el crit d’una xibeca fent-nos de banda sonora (i d’improvisat despertador a mitjanit)....
(Foto de la posta de sol a la platja)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació