Decisió (un conte)

Inquieta es remou. Quelcom la turmenta dins del pit. O potser no, un xic més avall, a l’estómac, que es va rebregant silenciosament. De tant en tant un sanglot li puja gola amunt. Intenta contenir el plor. Sap que ha de ser valenta, que ara no pot defallir. Prou li ha costat arribar fins aquí, nits insomnes per calmar el seu neguit. Giravolta de nou, guaita d’escallimpada el despertador. Que lents que passin els minuts... Desitja que soni, que les hores s’escolin ràpidament, que tot passi. En 24 hores s’haurà acabar el turment, un episodi per oblidar, d’aquí a uns mesos serà un record perdut en els viaranys de la memòria. S’acarona ella mateixa les galtes, els braços, entrecreua les mans, com si supliqués a ni ella mateixa sap qui o què. La decisió, però està presa. Res ha de fer trontollar els seus ciments, sempre ferms. Per què li ha passat això, ara, quan la vida li somreia, quan es volia menjar al món? Per què ha estat tant inconscient? S’aixeca, ja no pot més. Es dirigeix cap a la finestra, a on apuja la persiana. Sota una farola veu dos adolescents descobrint l’amor. El sanglot ara esdevé plor. S’abraça a ella mateixa, l’angoixa la supera. Es vesteix, les parets se la mengen, l’ofeguen. Surt al carrer mentre els primers raigs de llum difuminen l’horitzó. Vaga sense rumb pels carrers, molls pels escombriaires que netegen les restes de vida de les hores anteriors. S’endinsa a un parc infantil, puja als gronxadors, baixa pel tobogan, s’enfila a les casetes de colors. El sentiment de culpabilitat encara és més fort. Realment ha pres la decisió adequada? Tot i que la ment li diu que amb els anys ho oblidarà, ella, la noia sempre segura, que tot sempre ho tenia controlat (fins en aquests moments), sap segur que aquest episodi de la seva vida sempre la perseguirà. Les entranyes cada vegada se li revolten més... Els seus peus de nou es posen en marxa, ara sí, ja no hi ha volta enrere. Està davant de la clínica. Entra, silenciosa. Mira la sala, està sola. Deixa les seves dades al taulell; ni temps té d’asseure’s, ni temps té de tornar-s’ho a pensar que ja la criden. Penetra a la sala, de blanc immaculat. Unes veus que li sonen d’ultratomba li diuen que s’estiri. Tanca els ulls. Ha arribat el moment... la vida que porta dintre seu, fruit d’una nit mal acabada sense protecció, deixarà d’existir. Es mira les mans, al mateix temps que les llàgrimes se li escapen galtones avall. La seva ànima turmentada de nou cavil·la, tot i que sap que no hi ha marxa enrere: he pres la decisió correcta o m’equivoco?