Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Ja fa uns quants dies que en el nostre país hi ha un debat sobre la sequera. Entre uns i altres no es posen d’acord sobre què hem de fer, quina solució hi ha per tant trist problema. Sembla, però, que tot la problemàtica es redueixi a l’àrea metropolitana de Barcelona. Sí, d’acord, és a on hi ha una concentració de ciutadans més gran, però també hi ha altres indrets del país a on la sequera impera i els cultius que abasten gran part del país s’estan morint. Entre tots ens hauríem de deixar estar d’interessos partidistes i advocar per una nova cultura de l’aigua, reciclant, no malgastant-ne en inútils camps de golf i urbanitzacions de luxe. La sequera d’aigua és un problema col·lectiu que comença per solucions individuals. Com trobar a vegades la manera de regar l’interior quan queda sec de sensacions i sentiments...
Comentaris