Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XXVI)

Islam xiïta

El xiisme (aś-śīʿa, "seguidors d'Alí") és la segona denominació més gran de l'islam, encara que només es tracti d'una minoria dins del conjunt del món musulmà (entre un 10% i un 15%).

Aquest corrent inclou moltes ramificacions així com diverses visions teològiques i filosòfiques, escoles de jurisprudència i moviments espirituals. La identitat xiïta va emergir ràpidament després de la mort del segon califa, Úmar ibn al-Khattab, i la seva component principal, l'imamisme, es va formular durant els dos segles següents; els primers governs i societats xiïtes es van establir a finals del segle IX.

Els xiïtes comparteixen amb els sunnites les creences bàsiques en l'autoritat de l'Alcorà i en els ensenyaments de Muhàmmad, però se'n diferencien perquè consideren que els descendents de la família del Profeta (l'Ahl al-Bayt o "Gent de la Casa") gaudeixen d'un rol espiritual i polític especial que els converteix en els únics dirigents legítims de la comunitat. D'aquesta manera, dins del xiïsme s'accepta l'existència d'una jerarquia eclesiàstica, anomenada "imamat", i es consideren els "imams xiïtes" com a descendents actuals de l'Ahl al-Bayt. De fet, els hadits xiïtes inclouen les dites dels imams.

Igualment, pels xiïtes, Alí ibn Abi-Tàlib, el cosí i gendre de Muhàmmad, va ser el primer d'aquests imams i havia de ser el seu primer successor, per això també rebutgen la legitimitat dels tres primers califes ben-guiats.

Una altra diferència és la creença en l'existència d'un missatge ocult contingut en l'Alcorà, missatge que només els imams serien capaços d'interpretar. Això fa que aquest corrent tingui una forta component esotèrica.

El xiisme és sobretot predominant a l'Iran i a l'Iraq, tot i que té seguidors disseminats per diverses zones d'Àsia i d'arreu. Es divideix en tres branques principals, de les quals van sorgir-ne una munió de subgrups: la més important i coneguda és l'imamisme (o els "duodecimams", ja que creuen en els dotze imams xiïtes); les altres dues, amb menys seguidors, són l'ismaïlisme ("septimams") i el zaidisme, que discuteixen el llinatge dels dotze imams i diverses altres creences.

Imamisme

Els imamites consideren que el dotzè imam és en "ocultació" i que reapareixerà just abans del Yaum al-Qiyamah (dia del Judici Final) per redimir els homes. Són l'escola xiïta més extensa (un 85%), seguidors de la màdhhab jafarita, i predominen a l'Azerbaidjan, l'Iran, l'Iraq, el Líban i Bahrain, tenint un nombre de seguidors significatiu al Pakistan, Kuwait i l'est de l'Aràbia Saudita. Es divideixen en els subgrups següents, encara que aquests no es consideren sectes diferents:

L'escola de dret jafarita

El jafarisme és una de les primeres escoles de jurisprudència islàmica (màdhhab) que es va formar. Es basa en els ensenyaments de Jàfar as-Sàdiq (702 - 765), sisè imam xiïta, i és la principal escola del fiqh dins del xiisme.

Ussulisme

Els practicants de l'ussulisme formen la majoria aclaparadora dels imamites. Segueixen un Marja-i taqlid ("Gran Aiatol·là") pel que fa al taqlid i al fiqh i es concentren a l'Iran, l'Iraq i el Líban.

Akhbarisme

L'akhbarisme és similar a l'ussulisme amb la diferència que rebutja l'ijtihad a favor del hadit. És present al Bahrain.

Xaykhisme

El xaykhisme és un corrent fundat pel Xaykh Àhmad al-Ahsaí a les primeries del segle xix a l'Iran de la dinastia qajar. Es tracta d'una combinació de doctrines akhbarites i de sufisme. A mitjans del segle xix, molts dels seus seguidors es van convertir al babisme i la Fe bahà'í, on actualment s'hi té una gran consideració pel xeic Àhmad. Avui dia encara queda una minoria de xaykhites a l'Iran i l'Iraq.

L'escola jurídica bàtini Alevis

Els alevis tenen certes similituds amb l'imamisme però també grans diferències, tant filosòfiques com de costums i rituals, cosa que fa que sovint se'ls consideri com a adeptes d'una tradició religiosa independent; segueixen l'Alcorà i creuen en els imams xiïtes, però també comparteixen moltes característiques del sufisme (a vegades se'ls considera una mera branca sufí), rebutgen la poligàmia i accepten tradicions religioses que no precedeixen l'islam, com el xamanisme turc. A escala mundial són al voltant d'uns 25 milions d'individus, dels quals 22 milions es troben a Turquia i la resta als Balcans, Albània, Bòsnia i Hercegovina, Azerbaidjan, l'Iran i Síria.

Ismaïlisme

Els ismaïlites i els imamites accepten la mateixa cadena inicial d'imams com a descendents de Muhàmmad a través de la seva filla Fàtima az-Zahrà. Tanmateix, divergeixen sobre la successió del sisè imam, Jàfar as-Sàdiq; els ismaïlites eren partidaris del fill gran de Jàfar, Ismaïl, com a següent imam, mentre que els imamites acceptaven un fill més jove, Mussa al-Kàdhim. Avui dia, ismaïlites es concentren al Pakistan i a altres indrets de l'Àsia del Sud.

Nizarites

Els nizarites formen la branca més important (Un 90%) de l'ismaïlisme, i consideren que l'Aga Khan és l'imam vivent que personifica l'autoritat suprema a la Terra. Pels nizarites, l'imam de successor del califa fatimita Al-Mústansir va ser el seu fill gran An-Nizar. Hi ha nizarites a l'Àsia Central, Rússia, Xina, Nova Zelanda, Afganistan, Papua Nova Guinea, Síria, Austràlia, Amèrica del Nord (incloent-hi el Canadà), el Regne Unit, Bangla Desh i a l'Àfrica també.

Mustalites

El grup mustalita es diferencia del nizarita en creure que l'imam successor d'Al-Mústansir no era An-Nizar sinó el seu fill més jove, Al-Mustalí, nomenat califa pel regent Al-Àfdal Xahanxah.

Bohores

Els bohores són l'única branca sobrevivent del mustalisme i s'han subdividit en Bohores dawudites (al Pakistan i l'Índia), bohores sulaymànides (al Iemen) i bohres alavites.

Zaidisme

El zaidisme prové històricament dels seguidors de Zayd ibn Alí, el nét gran d'Alí ibn Abi-Tàlib. Segueixen qualsevol descendent considerat erudit i virtuós d'Al-Hàssan i Al-Hussayn i són menys esotèrics que les dues altres branques. Actualment perduren al Iemen.

(Continuarà)

(La fotografia és de nou, de Petra)