Sud est asiàtic 2017: dia 22, petita excursió per Bali (Indonèsia); (30 d’agost de 2017) (i V)

El més recomanable és no portar gaire res que cridi l’atenció als primats, però no sempre és així. També veiem un grup de micos banyant-se i jugant a tirar-se en una mena de petita piscina que tenen! És ben divertit!

En una zona del parc també hi ha un altre mico, batejat com a Nelson, que és cec. Els intents dels veterinaris de la zona per curar-lo han estat infructuosos i el pobre animal no s’adaptava, de manera que li han construït una gàbia enmig del bosc per tal que estigui en el seu entorn.

Finalment, ja sortim del parc i estem a punt de presenciar un accident entre una moto i un cotxe de lloguer, però per sort, tot acaba en un ensurt. Un cop al cotxe, passem pels carrers d’Ubud, molt plens de gent. Hi ha com un ambient barreja local i forana que em dóna bon rotllo, però no serà pas en aquesta ocasió que podrem conèixer aquesta ciutat més a fons.

Continuem amb el nostre periple; passem per davant d’impressionants terrasses d’arròs (http://www.bali-indonesia.com/ubud/tegallalang-rice-terraces.htm ), però declinem visitar-les, ja que no tenim gaire temps. La carretera que seguim per anar al volcà Mont Batur a la zona de Kintamani (https://en.wikipedia.org/wiki/Mount_Batur; ) és bastant concorreguda i tardem ben bé una hora a arribar. De nou, cal pagar 30000 rúpies i el pàrquing per tal de poder veure el volcà des de lluny. S’hi poden fer excursions, però no disposem de temps. L´única cosa que podem fer és anar a dinar. El conductor ens porta a un lloc turístic, un bufet lliure just davant del volcà fumejant. El preu és més elevat que en altres establiments; avui paguem uns 15 euros per persona, tot un dineral pels preus que es veuen per la zona. Ara bé, la vista del cràter fumejant, un llac al fons i una vista tenyida de verds, negres, cases i plantes és impagable. De fet, el preu és més pel paisatge que no pas pel menjar,  que està prou bé però no és pas res de l’altre món.

Un cop tips, ja retornem al cotxe. Avui fa un dia ben rúfol, i entre això i el malestar que acumulo, fa que m’adormi i no gaudeixi gaire del paisatge. La dormida, però, m’anirà bé per treure el mal de cap que em tenalla el cervell. La darrera destinació del dia és un dels llocs més coneguts de Bali, Tanah Lot (https://www.disfrutabali.com/templo-tanah-lot; http://www.bali-indonesia.com/magazine/tanah-lot.htm; https://en.wikipedia.org/wiki/Tanah_Lot ), una mena de temple al costat del mar a on la gent hi va a contemplar la posta de sol. Hi ha un tràfic del dimoni per poder accedir-hi, però amb paciència i després de pagar novament 30000 rúpies per cap i 4000 pel pàrquing del cotxe, ja podem entrar.

Tanah Lot, que significa Temple de la Terra al mar, és un temple hinduista. Fou construït al segle XVI per un sacerdot i està dedicat als esperits guardians del mar i hi ha la creença que està vigilat per perilloses serps marines que viuen sota la superfície. 

Primer de tot passes pel mig d’un mercat d’artesania i roba i finalment ja arribes a la zona dels temples. Està molt ben cuidat i habilitat, per poder passejar i fins i tot, per baixar a la platja a fer fotografies. De totes maneres, però està ultramassificat. En una de les zones hi ha una cova que diu que és d’una serp sagrada, però cal que paguis per entrar. En una altra cova hi ha una font d’aigua dolça sagrada: després de fer la preceptiva cua, un senyor te’n posa unes gotes al cap i t’hi clava grans d’arròs (de fet, hem vist bastanta gent, inclosa la cambrera que ens ha atès al bufet lliure que ho portava això). Contemplem com altres ho fan, però no nosaltres, i ja anem a buscar un lloc per tal de poder fer bones fotografies de la posta de sol. Hi ha gent amb tot tipus d’artefactes com ara drons... però quedem ben fotuts! Hi ha un bon grapat de núvols baixos i només veiem la posta de sol parcialment.

Marxem ja tot xino-xano, com la majoria de gent. Moltes excursions que vam mirar abans de decidir-nos per fer-ne una al nostre gust acabaven també a Tanah Lot, però amb sopar inclòs...

Per sortir del lloc i arribar a l’hostal, ja ben de nit, hi emprem gairebé dues hores. El bon senyor que condueix ho fa molt bé i té una paciència de sant. Passem per llocs pocs turístics i d’altres fets només pel turisme, i finalment, arribem a l’hostal, a on li paguem. Ens fa un preu molt econòmic i ens acomiadem d’ell. De sobte, però, ens adonem que ens hem deixat una de les carteres a dins del cotxe i la propietària de l’hostal, la nora del senyor que ens ha portat, porta amb moto a un de nosaltres a recuperar la cartera.

Abans d’anar a sopar ens asseiem a la terrassa i comentem com n’és d’amable la família que porta el negoci, des dels propietaris de l’hostal fins al senyor que ens ha portat amb cotxe. Un negoci familiar, que s’ajuden uns a altres, però sense explotar el turisme, sense abusar-ne, amb preus correctes i adequats. Un luxe, pràcticament. Acabar el viatge rodejats de bona gent és un gran què! Si mai tinc l’oportunitat de tornar a Bali o recomanar a algú, de veres que recomano aquest lloc, el Kira House.

Després de fer la cervesa, anem a sopar de nou al Nuka warung (que vol dir, warung,  restaurant en indonesi). Hi ha bastanta gent, i avui que no estem tant cansats ni tant afamats, ens adonem que tenen una carta molt més extensa. Optem per uns noodles, com no, vegetarians, mie goreng (https://en.wikipedia.org/wiki/Mie_goreng ), però avui no mengem arròs, el típic nasi goreng (https://en.wikipedia.org/wiki/Nasi_goreng ). Optem per una mena de plat indi, i per postres, un deliciós gelat fregit.

Tot i que la idea inicial era anar a prendre un còctel, canviem d’opinió i anem a un supermercat a comprar un parell de Bintangs i acabem la darrera nit de les vacances a la terrassa, amb el regust de que no tinc ganes que s’acabin, sempre manca un dia més...

 (La fotografia és de la posta de sol a Tanah Lot)