Costa Rica, dia 1: de Filadèlfia a San José (18 de març de 2015) (I)

El dia es lleva fred a Kennett Square. La fosca impera a fora i malgrat les lleganyes enganxades als ulls, em llevo ràpidament i no tardo gaire a anar a la recepció del centre a esperar que em vingui a buscar el “shuttle bus” que m’ha de portar cap a l’aeroport de Filadèlfia. El conductor és un simpàtic senyor de mitjana edat que parla espanyol, gràcies a una estada a terres castellanes . Fem el trajecte, expectants a que no es creui cap cérvol pel nostre camí. La següent parada la fem a una casa particular, a on recollim un senyor de mitjana edat. El camí cap al tercer destí, ja a l’estat de Delaware el fem per una angosta carretera, a on imagino que el paisatge en llum diürna ha de ser espectacular. Carreguem a un últim senyor en un hotel i la propera parada que farem ja serà a l’aeroport. Després dels preceptius tràmits, em trobo fent un cafè i esperant que sigui l’hora d’embarcar. El vol fins a Charlotte és tranquil i faig una capcinada. A la capital de Carolina del Nord no tinc gaire temps: un cafè i embarcar de nou amb una aeronau que em portarà a la capital de Costa Rica, a San José. El vol no va gaire ple i al costat hi ha un oriünd del país que m’explica que ve de fer negocis a Chicago, que viu prop de l’aeroport i em dóna consells de llocs per a poder visitar. Tot i l’agradable conversa, els dos acabem dormint una miqueta. Quan desembarco a San José i passo el control d’immigració, amb una agent molt simpàtica, i surto cap a fora. Una primera bocada de calor sufocant em colpeja el cos només de sortir, envoltada d’una eixam de taxistes que m’ofereixen els seus serveis. Costa Rica, un país que feia molt temps que tenia ganes de visitar! Segons la viquipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Costa_Rica), “Costa Rica és una república de l'Amèrica Central, que limita al nord amb Nicaragua, a l'est amb el mar Carib, al sud-est amb Panamà i al sud i a l'oest amb l'oceà Pacífic. La capital és San José, amb poc més de 300.000 habitants. Les ciutats que fan part de la famosa "Area Metropolitana" són, al costat de San José, Heredia, Cartago i Alajuela. Cal ressaltar la província de Limón com la de més riquesa cultural. Costa Rica és una de les democràcies més consolidades d'Amèrica. Va guanyar reconeixement mundial per abolir l'exèrcit l'1 de desembre de 1948, abolició que va ser perpetuada en la Constitució Política de 1949. Costa Rica ocupa el cinquè lloc a nivell mundial en la classificació de l'índex d'acompliment ambiental de 2012 i el primer lloc entre els països del continent americà. En la classificació de l'índex de competitivitat turística de 2011 Costa Rica es va situar en el lloc 44 a nivell mundial i en segon a nivell llatinoamericà, superat només per Mèxic. Costa Rica és catalogat el 2011 com el país amb major llibertat de premsa d'Amèrica Llatina i el número 19 a nivell mundial, segons el rànquing realitzat per Reporters sense Fronteres.  S'han plantejat dues teories sobre l'origen del nom de Costa Rica. La primera i més difosa és que aquest es troba en l'arribada colombina al país. Cristòfor Colom va arribar al territori de Costa Rica el 25 de setembre de 1502, en el seu quart viatge.[4]Impressionat per l'exuberància de la vegetació, per l'abundància de la joieria i pels adorns d'or dels indígenes, Colom va pensar que en aquestes terres existien moltes riqueses. Segons els diaris escrits per Colom als reis catòlics d'Espanya, al territori existia molt or, com ho va deixar escrit en la seva "Carta de Jamaica", i la va caracteritzar com "una terra amb un gran litoral ple de belleses naturals mai abans vistes, i molt rica en or", el que es considera va poder influir en la posterior atribució del nom de "Costa Rica" entre els exploradors espanyols que van ingressar al territori anys després, per diferenciar-la de la regió de Veragua. Aquesta fama sobre les suposades riqueses del país va ser el que va impulsar als aventurers a emprendre altres exploracions i va servir de pol d'atracció per als colonitzadors i immigrants europeus.
Cal assenyalar, no obstant això, que Colom no va usar específicament el nom "Costa Rica" en referir-se al territori, sinó que aquest va aparèixer per primera vegada en una cèdula reial datada el 17 de desembre de 1539 i enviada a l'Audiència de Panamà el 1543, en la qual el rei espanyol Carles V va atorgar un permís especial a Diego Gutiérrez perquè realitzés la conquesta i colonització del territori de Costa Rica, que d'ara endavant es va denominar "Nova Cartago i Costa Rica". Es creu que per a aquesta època, el nom de Costa Rica s'havia difós entre els exploradors espanyols per designar el fins a aquest moment inexpugnable territori, basant-se en l'expressat per Colom sobre ell.

La segona teoria sobre l'origen del nom de Costa Rica va ser proposada com una hipòtesi per part de Dionisio Total Antillón, la premissa del qual era que Costa Rica era la castellanització d'una paraula indígena d'origen huetar (a l'arribada dels espanyols, el grup autòcton més nombrós del país) amb què aquest poble designava al país o a un assentament important dins d'ell. Segons Total, Costa Rica derivaria d'un huetarisme (un vocable indígena), possiblement "Coquerrica", "Coquerrique" o "Cotaquerrique", i que els espanyols van simplificar sota el terme "Costarrica", és a dir, els espanyols pronunciaven d'aquesta forma, en el seu idioma, el nom que els indígenes ja donaven al seu propi país, en forma similar com va ocórrer amb altres països americans, com Mèxic (Mèxic-Tenochtitlan), Nicaragua (Nicarao) o Xile (Chili). Per sustentar la seva hipòtesi, Total sostenia que el cas de "Costarrica", amb doble erra i en una sola paraula, era el mateix d'altres topònims huetars que s'usen actualment al país: Tucurrique, Turrubares, Turrialba, Turrujal, Turrubarí, Suerre, Siquirres, Curridabat, Aserrí, Coquerrique, Birrí, Purral, Pirro, Pirrís, Tarrasú, Turrúcares, Porrosatí, Atirro, Ujarrás, i paraules d'ús quotidià com turruja, turra, yigüirro, yurro, curré, curraré, etc . L'assentament humà a Costa Rica data almenys de l'any 5000 aC., però, en comparació de les grans civilitzacions prehispàniques del continent americà, els indígenes de Costa Rica no van ser nombrosos ni assoliren un gran desenvolupament. A l'arribada de Cristòfor Colom, hi havia uns 30.000 indígenes dividits en tres grups: güetares, chorotegas i borucas. Els que es van enfrontar als conquistadors espanyols van resistir de manera audaç; els que no van sucumbir davant les epidèmies que van arrasar la regió, van morir en la lluita o van fugir a llocs llunyans. (continuarà)
(La fotografia correspon als carrers de San José en ple migdia)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

LA VISITA TURÍSTICA (un conte)

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (VII)