Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dies 1 i 2; arribada a Gósol i visita a la Vall de la Vansa (26 i 27 de maig de 2017) (VIII)

-Cua de cavall, que tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Cua_de_cavall_petita ):” La cua de cavall petita (Equisetum arvense) és una planta considerada com a mala herba encara que també té un ús com a planta medicinal.

Són plantes sense veritables flors ni fruits igual que les falgueres. En la flora del carbonífer i part del permià la família Equisetaceae va ser molt important i tenien individus amb alçades de fins a 30 metres.

La cua de cavall petita és una planta perenne amb rizoma (geòfit).Tiges erectes de color marró pàl·lid, buides i dures, molt aspres. Les tiges que són fèrtils són d'uns 30 cm com a màxim i acaben en una caputxa anomenada estròbil on es troben els esporangis des d'on es dispersen les espores. Les tiges estèrils, més gruixudes però menys massises que les fèrtils, són més altes (fins a 60 cm) i estan formades per un conjunt d'estructures cilíndriques anomenades "verticils" progressivament més prims i imbricats uns dins dels altres. Generalment en l'hemisferi nord. Necessita certa humitat que li proporciona la proximitat a fonts o altres corrents d'aigua en aquestes condicions és bastant comuna a tots els indrets humits dels Països Catalans fins als 1.800 metres d'altitud. Manca a l'extrem sud dels País Valencià i a les Illes només es troba a Mallorca.

La cua de cavall infesta el terreny i encara que la seva competència amb les plantes conreades és menor que en el cas de les altres males herbes, resulta molt difícil d'eliminar entre altres coses en tractar-se d'una planta perenne.

És molt difícil d'eradicar amb les feines normals de llaurada, ja que té el rizoma molt profund. A més la reproducció per espores dispersades pel vent és molt efectiva. Com que biològicament està molt allunyada de les plantes amb flors per les quals han estat creats els agroquímics, resulta que és resistent als herbicides.

Composició química

·         Oligoelements: Sobretot silici orgànic (unit a proteïnes) i sals riques en potassi, magnesi i alumini.

·         Saponòsids: el principal és la equisetonina (5%)

·         Flavonoides i Tanins

Accions i indicacions

L'acció principal de l'Equisetum arvense és la diürètica deguda principalment a l'equisetonina, encara que les sals de potassi i els flavonoides l'afavoreixen. El silici existent a la planta actua sobre el cos regenerant els teixits, ja que el silici contribueix al manteniment del col·lagen. Augmenta les defenses inespecífiques de l'organisme. És astringent, antidiarreic i cicatritzant degut als tanins.

Normalment s'utilitza en el tractament d'edemes (retenció de líquids als teixits), insuficiència cardíaca i renal. També s'indica en processos degeneratius de la pell, en casos d'astènia i convalescències.

·         Antigament es menjaven les seves tiges fèrtils com si fossin espàrrecs.

·         Tradicionalment es feien fregalls de les tiges estèrils per a netejar utensilis d'estany.

·         En agricultura ecològica es fan servir les tiges estèrils com a remei natural contra fongs i plagues.”

-Espernellac (https://ca.wikipedia.org/wiki/Espernallac ): “L'espernallac, camamilla groga o camamilla de Maó (Santolina chamaecyparissus) és una planta de la família de les compostes. L'espernellac també rep altres noms comuns: camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordonet.

Es troba en zones pedregoses o argilenques assolellades, majoritàriament calcàries, des del nivell del mar fins als 2.000 m d'altitud. És una mata que pot fer tres pams d'alçada quan està florida, amb nombroses tiges primes i quasi verticals que porten les inflorescències. Les fulles són esparses, lineals, i amb nombrosos segments de fins a 1-2 mm situats en diverses files. Aquesta forma de les fulles dóna a l'espernallac una certa semblança al xiprer. Precisament, l'epítet específic chamaecyparissus vol dir xiprer nan. Les inflorescències són arrodonides, amb totes les floretes iguals i tubuloses. Sol tenir un color grisenc i tota la planta és molt aromàtica. No confondre amb la camamilla romana.

'usava com a estomacal o digestiva, prenent-la en infusió. També li han estat atribuïdes virtuts vulneràries, antiespasmòdiques, emmenagogues, i vermífugues.^[1] També se li atribueixen usos per remeiar les llagues i infeccions en general. Aquests usos també s'apliquen a animals com ara a les vaques.

Subespècies

·         S. chamaecyparissus subsp. chamaecyparissus

·         Santolina chamaecyparissus subsp. magonica o Camamil·la de muntanya

·         S. chamaecyparissus subsp. pecten

·         S. chamaecyparissus subsp. squarrosa”

-Milfulls (per hemorràgies i febre)

-Timó mascle (https://ca.wikipedia.org/wiki/Tim%C3%B3_blanc ), per pair, que s’explica que “El timó blanc, llengua de passarell, llengua de passerell, herba cuquera, herba de Sant Ponç, frígola borda, poliol, timó mascle o lledànies (Teucrium polium L. subsp. capitatum) és una planta de la família de les lamiàcies. És una planta nativa del Mediterrani i de l'Àsia occidental. Es fa a les brolles i erms de les contrades mediterrànies. Té forma d'arbust petit multicaule (molt ramificat des de baix) i pilós. Les fulles són glauques, més o menys linears i revolutes. Floreix d'abril a juny. Les flors són petites i s'agrupen en glomèruls a l'àpex de les tiges. El color de les flors varia entre blanc i rosa pàl·lid. Les fulles d'aquesta planta tenen aplicacions medicinals a l'herboristeria tradicional casolana. S'utilitzaven especialment per al tractament dels dolors d'estómac. També té valor com a condiment gastronòmic.

A la medicina tradicional persa, el timó blanc (conegut com a "kalpuureh") es feia servir per a tractar la diabetis mellitus, la diarrea i les convulsions. Un estudi científic fet l'any 2003 no va reeixir a trobar cap benefici per als diabètics, però un altre estudi fet l'any 2006 va comprovar que aquesta herba té efectes antiespasmòdics”. (Continuarà)

(La imatge correspon al Pedraforca des de Gósol)