Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dies 1 i 2; arribada a Gósol i visita a la Vall de la Vansa (26 i 27 de maig de 2017) (V)

Continuem parlant de plantes que recollien les trementinaires als boscos i que ho portaven com a remeis. Entre d’altres parlem de:
-Corona de rei, que només floreix un cop a la vida
-Orella d’ós (https://ca.wikipedia.org/wiki/Orella_d%27%C3%B3s ), una planta abortiva, que “L'orella d'ós (Ramonda myconi) és una planta de la família de les gesneriàcies. Popularment també és coneguda com a herba peluda, borraina, herba tossera i borratja de roca. És considerada un fòssil vivent de la vegetació tropical que durant el Terciari, fa més de 20 milions d'anys, va ocupar els Pirineus. Rebé el seu nom en honor al naturalista gal Louis-François-Élisabeth de Carbonnières, baró de Ramond (1753-1827), que va pujar el Mont Perdut el 1808. L'epítet específic està dedicat al botànic Francesc Micó que fou botànic i metge nascut a Vic. Es tracta d'una planta perenne, que floreix de maig a juliol, quan adopta unes coloracions violetes, i després s'asseca per tornar a brotar amb les pluges de la tardor. Perd la part aèria durant els mesos freds de l'any, però amb l'arribada de la primavera ràpidament produeix tiges i fulles. És una planta vivaç que pot arribar a fer entre 10 i 20 cm.
Té un rizoma breu, i una mata abundant de rels fines i fibroses. La tija és herbàcia, amb un indument de pèls glandulars.
Les fulles són de color verd fosc, rugoses, robustes i molt arrugades. Tenen una forma àmpliament el·líptica, i la divisió dels seus marges és dentada, i s'estrenyen gradualment en un pecíol alat. Tenen abundants pèls, curts i blancs en el feix, i més llargs i de coloracions ferruginoses en el revés, i la nervadura és pennada.
El calze és format per 5 sèpals, amb una concrescència dialisèpala, lleugerament units entre ells per la base. La corol·la, que fa entre 2 i 5 cm de diàmetre, és formada també per 5 pètals, és de concrescència dialipètala i simetria actinomorfa, i és del tipus rotàcia, ja que els esmentats pètals només estan units per la base. L'androceu consta de 4 estams singenèsics, ja que estan soldats per les anteres. El gineceu és pluricarpel·lar, té 2 carpels concretament i amb una concrescència sincàrpica. El periant té una coloració entre blavosa i lila.
Prolifera al Pirineu, des de Navarra i Aragó fins a Catalunya, també a França i Andorra. Habita les ranures i als replans de roques calcàries o de conglomerats de naturalesa bàsica, de zones ombrívoles i fresques, entre 600 i 2.000 metres d'altitud. Suporta bé les baixes temperatures, fins i tot bastants graus sota zero, i també l'exposició al sol directe en les hores fresques del dia. Per a fins medicinals, s'utilitza la planta sencera, però més especialment les seves fulles, que s'han de recollir abans que la planta floreixi, ja que és en aquest període quan exerceixen més intensament la seva acció. Un cop recol·lectades cal posar-les a assecar a temperatura molt elevada i posteriorment es guarden en pots hermètics.
Les seves fulles contenen un mucílag que consta de diferents polisacàrids amb més o menys contingut en àcid galacturònic, fet que atorga diferents graus d'acidesa.[2] A més, s'han aïllat dos nous glicòsids polifenòlics (un miconòsid i un hispidulina--8-C-β-d-galactopiranòsid), i un disacàrid conegut, la sucrosa, d'un extracte en metanol de les seves fulles.[3]
Els antics botànics desconeixien aquesta planta i no va ser fins a mitjans del segle XV quan es va començar a parlar d'ella. En medicina popular s'utilitzava per combatre tot tipus de mals relacionats amb el refredat. Així, s'emprava com a dorsal, balsàmic i antitussiu. Fins i tot, durant algun temps es va emprar per combatre la tos rebel, d'on va sorgir el nom de "herba tossera", que era com l'anomenaven els espanyols d'aquella època. Un tractat d'aquell temps reflectia que l'aigua que se n'extreia servia com a remei molt eficaç per trencar càlculs de la bufeta i dels ronyons. La qüestió és, que d'aquesta virtut no existeix cap altre document ni estudi, de manera que no es pot verificar l'autenticitat d'aquest fet.
En qualsevol cas, és una planta d'accions suaus i gairebé exempta d'efectes secundaris, per la qual cosa pot ser usada sense temor, només guardant les precaucions degudes.
L'administració és a partir d'una infusió de les fulles o de la planta sencera, a la que li cal endolcir-la perquè no resulti amarga al paladar.
Cal situar la planta a un lloc on durant les hores fresques del dia li toqui el sol directament, i sempre a l'exterior. Quan arriba la primavera i la planta comença a produir tiges i fulles, necessita ser regada de forma regular, però sempre deixant assecar el terreny entre regada i regada.
Com que es tracta d'una planta perenne, té un període de descans vegetatiu d'uns mesos durant els quals no cal regar-la.
A la primavera, és recomanable afegir un adob específic per plantes de flors cada a l'aigua cada 20-25 dies. També es pot barrejar al terreny un fertilitzant granulós d'alliberament lent, l'acció del qual dura de 3 a 4 setmanes.
Per tal de prevenir l'atac i el desenvolupament de malalties causades per fongs i afavorides per un clima fresc i humit, es pot aplicar un insecticida d'ampli espectre i un fungicida.”
-Herba fetgera (https://ca.wikipedia.org/wiki/Herba_fetgera ):” L'herba fetgera, viola de llop o viola de pastor (Anemone hepatica) és una planta perenne de la família de les ranunculàcies. Es troba en boscs generalment caducifolis, principalment a l'estatge montà, però també al subalpí i a la part més plujosa de la regió mediterrània. Al Pirineu català es troba des de la Val d'Aran i de la Baixa Ribagorça fins al Vallespir i l'Alt Empordà. La trobem també en zones d'Osona, del Bages i del baix Solsonès a l'Anoia. És present, a més, a la Serralada Prelitoral i a les zones que van des del Gironès fins al Montnegre i de Montserrat als Ports de Beseit. A nivell mundial es troba a l'hemisferi nord, tant a Europa com a l'Àsia o Amèrica del Nord. Aquesta planta també és coneguda com a viola borda, viola de galàpet o herba de la Trinitat. Anemone del grec "mogut pel vent". "Hepatica" del llatí "hepaticus", pres del grec "hepar" (fetge), degut a la similitud de les fulles amb aquest òrgan. En llatí medieval es coneixia com a herba Trinitas La taxonomia del gènere Anemone encara és problemàtica, pero els darrers estudis filogenètics indiquen que el gènere Hepatica (abans reconegut en algunes classificacions) forma part del gènere Anemone. És una planta comuna, que es troba a zones fresques i humides, muntanyoses, al sotabosc d'una gran varietat de boscos ombrívols. Floreix durant els mesos de març i abril. Es recol·lecta l'herba sense arrels i es deixa assecar a l'ombra. És una planta perenne d'uns 20cm d'alçada amb moltes arrels fibroses. El rizoma és curt. Les fulles, de color verd fosc, són radicals i d'uns 3cm de longitud, amb pecíols llargs que broten directament de l'arrel amb pèls; formades per 3 lòbuls enters i arrodonits, coriàcies i cordades per la base.

Les flors apareixen tan aviat com desapareix la neu a la primavera. Són hermafrodites, solitàries, amb simetria actinomorfa, de color blau (a vegades poden ser blanques o amb tons rosats) i amb 6 sèpals i 6 pètals lliures. Creixen erectes amb peduncles vellosos i és una de les flors més belles i delicades de les nostres muntanyes. L'androceu està format per nombrosos estams i el pistil es compon de diversos fruits agrupats sense pic, cadascun dels quals conté una sola llavor. L'involucre està compost per 3 bractèoles que li donen un aspecte de calze; aquest consta de 2 o 3 cimes de sèpals petaloides. El fruit és un aqueni ovat i agut. El tipus de pol·linització és entomòfila.(Continuarà)
(La imatge és dels carres de Tuixent)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís