Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dies 1 i 2; arribada a Gósol i visita a la Vall de la Vansa (26 i 27 de maig de 2017) (III)

El primer que fem és anar al museu de les trementinaires a reservar per fer una visita guiada. Com que encara falta estona abans no comenci, anem a fer una mica de passejada pel poble. Les vistes són espectaculars i aprofitem també per entrar a l’església per fer temps. Quan s’esdevé l’hora, ja entrem al museu de les trementinaires, a on farem una visita guiada. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_de_les_Trementinaires ):” El Museu de les Trementinaires és un museu etnològic ubicat a Tuixent, a l'Alt Urgell, en el qual s'explica l'ofici de trementinaire. Aquesta activitat, exercida gairebé exclusivament per dones, consistia en la recol·lecció de plantes i olis essencials, l'elaboració de remeis (com la trementina, d'on prové el nom) i la seva comercialització en masies i pobles de tota Catalunya, al llarg de diverses rutes que recorrien sempre a peu.

El museu, situat a la planta baixa de l'ajuntament de Tuixent, allotja una exposició permanent en la qual s'explica la història d'aquest ofici i la seva implicació econòmica i social als diversos pobles de la vall de la Vansa. També recull les històries i els testimonis d'algunes de les dones que van desenvolupar aquesta activitat fins ben entrat el segle XX, com el cas de Maria Majoral —la Tamastima de Cornellana— (1887-1976), el d'Antònia Costa de Tuixent (1851-1921) o el de Sofia Montaner d'Ossera (1908-1996), la darrera trementinaire en actiu. El centre també allotja exposicions de caràcter temporal amb temàtiques diverses.

El museu va obrir les portes durant el mes de desembre de 1998 i forma part de la Ruta dels oficis d'ahir promoguda pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell.

Cada trementinaire fabricava la seva pròpia trementina, que s'elabora extraient resina del pi roig i un cop purificada estava llesta per utilitzar. L'ús més freqüent és la d'aplicar-la en forma de pegat sobre la zona afectada per combatre el dolor, cops, torçades, picades d'aranya o escurçó, úlceres i grans infectats.”

Nom de l'ungüent	Indicat per aquestes malalties
Oli d'avet	Les seves aplicacions són per guarir malalties pulmonars i dels ronyons.
Pega negra	Pasta resinosa utilitzada per immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació.
Oli de ginebró	Remei destacat per eliminar els cucs de la panxa, tant de les persones com del bestiar.
Oli del tífus	Oli compost per gran quantitat d'ingredients, molt sol·licitat durant els diferents brots de l'epidèmia.
Orella d'ós	La seva aigua és bona tant per les morenes com per guarir la tos més rebeca i el constipat.
Corona de rei	És una herba abortiva, utilitzada tant en les persones com en el bestiar.
Te de roca	És una infusió estomacal i lleugerament purgant.
Salsufragi	La seva infusió la recomanaven pel mal de pedra dels ronyons.
Escabiosa	Es pren per depurar la sang i per quan es té el xarampió. És sudorífera.
Sàlvia	Guareix totes les malalties, clarifica la sang i és vulnerària.
Hisop	Diu la dita que: dues cullerades de flor d'hisop "tornen la mare a puesto i la filla a lloc".
"Tabaco negre"	Les trementinaires elaboraven aquest remei que guaria el "garrotillo", o el que coneixem per diftèria i el tifus.
Serpildó	La seva infusió és digestiva i bona per quan es té la "tos ferina".

A dins del museu, a on es recrea la casa d’una trementinaire, així com les vestimentes i els estris que feien servir les trementinaires (i algun trementinaire). Tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Trementinaire ):” Les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d'herbes remeieres i olis essencials, l'elaboració de remeis i la comercialització d'aquests productes en masies i pobles de Catalunya al llarg d'unes rutes que eren recorregudes a peu.

Aquesta activitat, exercida durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, permetia uns ingressos a famílies que vivien de l'agricultura i la ramaderia en un context d'autoconsum. Solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d'una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, néta, neboda o germana més petita; la que menys falta feia, en les seves paraules). En alguns casos l'acompanyant solia ser el fill, si no hi havia una filla en la família. La més gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s'allotjaven en les cases particulars que les requerien.

L'activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire fou Sofia Montaner (1908-1996), que realitzà el seu darrer viatge l'any 1984.

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d'avet i de ginebró, a més d'un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.

La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d'una substància que s'obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d'aquesta trementina se n'obtenia dos productes: l'essència de trementina o aiguarràs i la pega grega o colofònia. Les trementinaires utilitzaven també una trementina reelaborada a partir de la combinació d'aquests dos components, que podien comprar en adrogueries i farmàcies.

La pega negra s'obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d'oliva, s'utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació. També s'aplicava pega sobre la pell per extreure una punxa.

L'any 1998 s'inaugurà a Tuixent (Alt Urgell) el museu de les Trementinaires, on s'explica la forma de vida rural a la vall de la Vansa i l'ofici de trementinaire.

Des de l'any 2000 es celebra de forma anual la Festa de les Trementinaires, amb activitats als diferents pobles de la vall (Tuixent, Sorribes, Ossera, Cornellana, Fórnols, etc.). De forma conjunta, també té lloc a Tuixent una fira dedicada als productes naturals.”

El primer que veiem és una vídeo que ens explica la vida de la darrera trementinaire, Sofia Montaner, que feia l’ofici amb el seu marit, també trementinaire, cosa molt poc freqüent. El documental és molt emotiu, quan parlen ella i el seu marit, en Miquel Borrell, explicant la seva ruta, com voltaven per tot Catalunya, com anaven per les cases i van acabar fent moltes amistats. Expliquen, també, que deixaven els fills amb els avis per a poder fer les seves rutes arreu del país. A viquipèdia hi ha una entra que explica la vida de Sofia Montaner i Arnau i diu el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/Sofia_Montaner_Arnau ):” Sofia Montaner i Arnau (Ossera, 10 de març de 1908 - 14 de desembre de 1996) fou una trementinaire catalana i la darrera que va exercir aquest ofici. Sofia Montaner va néixer a Ossera, a la Vall de la Vansa, el 10 de març de 1908. Als 10 anys, va iniciar-se en l'ofici de trementinaire (anar pel món) de la mà de la seva àvia i després amb la seva mare. També va anar a servir a Terrassa. El seu pare tenia un ramat no transhumant, però el va perdre durant la Guerra Civil.

L'any 1936 es va casar amb Miquel Borrell, del mateix poble, fill de trementinaire. En Miquel havia anat pel món amb la seva mare perquè no tenia cap filla. El seu pare treballava al bosc i anava a segar. En Miquel també va fer durant molt de temps de segador i de llenyataire. Després de la guerra, Sofia va exercir l'ofici de trementinaire amb la seva sogra, amb les dues filles grans separadament, amb noies llogades, amb una dona del seu poble de la mateixa edat, i finalment amb el seu marit, amb qui va viatjar fins al 1982. Aquest és un dels pocs casos en què un home va exercir l'ofici. Sofia va fer el darrer viatge el 1984 quan tenia 73 anys.

Sofia Montaner va morir el 14 de desembre de 1996 a Ossera

El desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixent el Museu de les Trementinaires, un homenatge a aquestes dones valentes i una nova contribució post mortem a les transformacions econòmiques, culturals i socials de la vall de la Vansa”. (Continuarà)

(La fotografia és de les imatges de la Vall de la Vansa i Gósol)