Cuba, del 5 al 18 d’abril de 2017: recorrent la Vall de Viñales i retorn a l’Havana (15 d’abril de 2017; dia 12) (X)

Història

Segons consta el papir de Ebers (segle XVI aC) a Egipte fabricaven elixirs de llarga vida que contenien suc d'àloe. També van ser trobats dibuixos d'àloes en algunes tombes de faraons.
Els cultius en aquestes illes (i posteriorment a Aruba i Bonaire) es van estendre des de 1650 fins a principis del segle XX. El 1693 s'introduí a Londres. Durant el domini holandès d'aquesta regió de les Antilles, els cultius d'àloe van continuar sense interrupció, introduint-se a més l'espècie Aloe sinensis. Des de 1773, començà a produir-se extensament a "El cabo de la Buena Esperanza" situat a Sud-àfrica per exportar-la. El sèver obtingut de les fulles va assolir el nom geogràfic de la zona on es cultivava: sèver de Barbados, del Cabo de Curaçao, de Natal, etc.
D'acord amb registres pertanyents a l'East India Company, corresponents al segle XVIII, afirma que la totalitat d'àloe existent a l'Índia va ser comprat al rei de Socotra. Era primerament portat cap a Bombai, i posteriorment, exportat cap a Europa. Mahatma Gandhi bevia sovint suc d'àloe.
Les antraquinones van ser aïllades per primera vegada el 1853 a partir del sèver de Barbados (d'aquí van rebre el nom de barbaloïna). En 1907 van ser reconegudes com a glucòsids antraquinònics per Léger. Finalment Gran Bretanya el va declarar com a droga oficinal el 1932, sent també acceptat per diverses farmacopees. El 1973, una llei nord-americana dictada a Washington el 3 de març de 1973, declarà l'àloe com a espècie protegida. De la mateixa manera es van dictar normes de protecció en algunes regió de l'Àfrica oriental.

Receptes amb àloe

El gel d'àloe no és més que el teixit de la fulla al natural, sense diluir, obtingut directament de les fulles d'àloe vera retallant una de les més adultes per aconseguir el màxim de propietats. La mida ideal de la fulla és d'uns 30 a 45 centímetres de llarg per uns 5 d'ample. Una vegada retirada la fulla es talla per la part central i s'aplica directament sobre la ferida.
El gel d'àloe és d'ús extern i s'utilitza principalment per problemes relacionats amb la pell o que reflecteixen els seus símptomes a través d'ella.

Curiositats

Al Perú, una gran quantitat de persones acostumen a deixar penjades unes fulles d'àloe darrere de la porta d'entrada de les seves cases per protegir-la dels "mals" que algun enemic els pot conferir. Així mateix, el fet de banyar-se amb fulles i les espigues se senyal de "sort en l'amor”.


En Roberto ens parla també de l’arbre de la sogra, que sembla que té propietats medicinals i que el feia servir el Che Guevara contra l’asma.
A la casa del senyor que torra el cafè també hi ha una planta de noni (http://www.elcuerpo.es/noni-la-planta-que-alivia-los-dolores/; http://www.plantasparacurar.com/usos-medicinales-y-aplicaciones-curativas-del-noni/ ), de la qual se n’usa la baia i la fulla per aplicacions mèdiques o curatives.  A viquipèdia  es conta que (https://es.wikipedia.org/wiki/Morinda_citrifolia; https://ca.wikipedia.org/wiki/Noni_(planta) ): “El noni (Morinda citrifolia) és una planta del gènere Morinda, de la família de les rubiàcies. El noni és una planta arbòria o arbustiva que es troba a les regions tropicals del planeta. La seva distribució és extensa i va des del sud-est asiàtic fins a la Polinèsia.
La planta creix correctament a sòls ben drenats. És una planta halòfita, que tolera bé les altes salinitats, i les sequeres no gaire persistents. La seva bona adaptabilitat permet de trobar-lo des de les selves polinèsies, fins a terrenys volcànics, passant pels sòls sorrencs dels atols. El noni és un arbust o arbre petit de fulla perenne i amb un tronc recte. Les fulles són el·líptiques, grans, senzilles i de color verd brillant, amb els nervis marcats. Floreix durant tot l'any, amb unes inflorescències petites, blanques i de forma tubular. D'ací surt el fruit, ovoïdal i amb una superfície irregular de color groguenc i blanquinós. Quan es torna madur cau. El fruit de la Morinda citrifolia formava part de la dieta tradicional de molts llocs del sud-est d'Àsia i les illes del Pacífic. En l'època moderna ha passat a ser considerat un aliment tosc, que es consumeix només quan hi ha escassetat d'aliments.
Es menja madur, quan es torna tou. Té una olor intensa i característica que recorda els formatges rocafort o llenguat. El seu gust és fort i un xic picant i combina bé amb el peix. Es pot fer servir com a succedani del formatge rocafort en certes salses per a amanides i per a acompanyar la pasta. La seva aplicació a la cuina occidental encara no ha estat massa explorada.

Té usos medicinals molt estesos a la medicina de molts països d'Àsia i moltes illes del Pacífic on encara avui es continua elaborant un producte medicinal: el tònic de morinda. Es tracta d'un xarop extret a partir de les fruites que s'usa com a antipirètic, descongestiu i contra l'artritis. A Malàisia un emplastre de les fulles és emprat contra la tos. Actualment, el tònic de morinda (sobretot el que procedeix de Tahití) es comercialitza als països occidentals com a calmant dels dolors corporals. (Continuarà)
(La fotografia correspon a la preparació de cafè a Cuba)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís