evita

Avui és Sant Silvestre, dia de cap d'any, dia de fer balaç dels últims 365 dies segons el calendari. I de nou, em sento molt afortunada del que m'ha regalat la vida en aquests darrers 12 mesos. Primer de tot, salut pels meus i per mi, i en segon lloc, molta energia per emprendre molts projectes, tancar-ne d'altres i també la impagable sensació de poder conèixer nova gent i nous indrets del món. També hi ha hagut moments difícils, però tot i que soni molt i molt tòpic, dels mals moments també se n'aprèn i poden acabar essent un revulsiu i una font d'aprenentatge. A nivell del món, però, també hi ha hagut moments molt tristos, ja sigui per culpa de causes naturals o bé per les maleïdes guerres. I a nivell nacional, a Catalunya, amb la Via Catalana, s'ha obert una gran il·lusió de país, que espero que culmini aviat, una il·lusió per construir junts un nou estat. Gràcies 2013, molt benvingut 2014!    

El proppassat 5 de desembre moria Nelson Mandela ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Nelson_Mandela ), Madiba pels seus, un símbol contra l'apartheid, contra la segregació racial que tant va dividir Sud-Àfrica. Mandela va  restar moltíssims anys tancat a la presó per defensar els seus ideals i per lluitar un país més igualitari mi més just, sense racisme. Durant el seu captiveri va escriure moltíssimes cites i reflexions, sempre des de l'optimisme i la fer en un mateix i en les persones. Al final, un cop alliberat, va aconseguir ser president del seu país, així com també va rebre el premi Nobel de la Pau el 1990, juntament amb Frederik de Klerk, per aconseguir l'abolició de l'abominable apartheid. Se n'ha anat un dels més grans líders del segle XX i també del segle XXI. I ens ha de restar el seu llegat i la seva lluita per un món més just. I sobretot, restar fidels als somnis i a les utopies, perquè, tal i com va citar ell mateix, "tot és impossible fins que pas

Per un paper, per un visat, m'he gastat una part del sou. Per a poder anar als EUA, cal que em faci un visat. Primer ja et costa una petita picossada, però per més inri, a sobre cal que vagis a Madrid a fer-lo, amb totes les despeses de temps i diners que això comporta. La veritat és que és una autèntica vergonya que les coses vagin així. És una vergonya que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hàgim d'anar a la capitat del país opressos per poder obtenir el citat paper. Quines ganes, entre molts altres motius, de poder anar a Madrid només quan jo vulgui i no per imposicions burocràtiques. Un motiu més per a la independència!

EL NOM DE NADAL Sota el nom de Nadal sento una cosa que jo no sé ben bé com l’he de dir. Em fa pensar en una terra nova on pau i amor no paren de florir… I tant se val, si va sorgir l’estel i assenyala la ruta a tres reis d’Orient, creuant el cel… I tant se val, saber si eren gaires els pastors duent formatge i mel a l’Establia… I tant se val, veure que pengen riques lluentors aquí i allà, en mostra d’alegria… Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot. Per definir-la no trobo cap mot! Deu ser una força que aconseguiria que no hi hagi a la terra cap país sense amor ni cap llar sense pa! El dolç nom de Nadal ens dóna pistes… Si la força existeix, l’hem de trobar!

  EL TIÓ Hi ha un pila de llenya tallada que ha portat el camió per fer foc a la llar. Amb el tronc més gruixut que hem trobat la tenim preparat el tió. L’hem tapat amb la vella flassada que cada any ens el guarda el fred. Ben arraconadet li hem posat un pot d’aigua, un poma vermella i crostons de pa sec, que li agrada amb deliri. Ben segur que demà, quan me’l miri, sols hi haurà rosegons! Ve del bosc; deu tenir set i gana. Ara, aquí, com que està calentó, ben menjat i tranquil, es prepara per quan tots cridem: - Caga, tió! El tió sap que som criatures i esperant trere’n llaminadures li peguem, sens voler fer-li mal. Ell també, trapasser, barrejat amb torró a vegades ens caga... carbó!, com a càstig per al més llaminer.I ningú no s’enfada; no cal. És un joc de Nadal.    

Avui és un d'aquells dies de l'any que més m'agraden. D'aquells dies de somriures compartits i de recuperar velles/belles tradicions tan nostrades com la de fer cagar el tió. En jorns com avui em vénen al cap els cagades de tió amb els avis, sempre a la vora del foc, sentint l'espetec que feia quan ens cagava joguines o caramels, sempre després d'haver-lo alimentat durant setmanes i després d'haver-li cantat la seva cançó!. Tradicions que ens fan sentir més vius, petites espurnes d'il·lusió que tan de bo es transmetin a moltes llars i a molts cors! Anem a fer cagar el tió??! :)

De nou, dormo com un tronc. Al matí ens llevem i no tardem gaire a marxar de casa de l’Irene, ja amb la motxilla. El barri a on viu ella és bastant nou i fins i tot, anem a una estació de tramvia recent construïda. Em conta que allí primer construeixen les infraestructures i llavors, al voltant, s’hi edifiquen les cases i els pisos. Agafem el metro/tramvia i passem de nou per sobre del Danubi. La meva amiga m’explica que van haver de desviar el Danubi   i que s’hi fixo (cosa que faig), hi ha un canal paral·lel a aquest riu navegable, que també és navegable. Ja no baixem fins al centre de la ciutat, prop de la catedral de Sant Esteve. Baixant de l’estació es pot veure unes runes que van descobrir fa no molts anys i que sembla que formarien part de la catedral de Sant Esteve!! Allí, el primer que fem és anar a esmorzar a una de les cafeteries més conegudes de Viena, a on menjo un deliciós panet dolç farcit. Amb la gana ja satisfeta, fem una última passejada per la zona central. A

Un cop al castell, poder visitar els jardins és gratuït, de manera que així ho fem ( http://www.belvedere.at/en ; http://en.wikipedia.org/wiki/Belvedere,_Vienna ). A dins hi ha museus d’art i també un hotel. En realitat consta de dos palaus, el de dalt i el de baix, ambdós convertits en museus, i un tercer, que actua coma hotel. Els dos palaus principals estan units per uns jardins, els que visitem, que es troben en tres nivells i a on hi ha diverses al·legories. L’Irene em conta que a l’estiu les flors que hi ha hi donen molt de color i que la imatge que s’hi ofereix és realment espectacular. El palau es va construir entre 1714 i el 1723, a petició del príncep Eugeni de Savoia. Quan va morir, el va comprar l’emperadriu Maria Teresa. Després de passar-hi una estoneta, marxem. En aquest cas, cal que agafem el metro i ens desplacem més lluny. La propera estació és el castell d’estiu, el Schönbrunn Palace ( http://en.wikipedia.org/wiki/Sch%C3%B6nbrunn_Palace ) . La veritat és que

Suposo que pel cansament acumulat, dormo com un tronc durant tota la nit. La veritat és que a casa de l’Irene s’hi està molt bé, i tot i no tenir calefacció que funcioni bé, suposo que els tancaments són tan bons que no entra gaire aire. Esmorzem i ens passem una bona i llarga estona xerrant abans de sortir de nou cap a visitar la ciutat. Em compro un abonament de 24h pel transport públic que la veritat és que és prou econòmic i que amortitzaré de sobres durant tot el dia. La primera parada del dia la fem a la zona del rectorat de la Universitat. Viena té dues universitats i visitem el bonic edifici d’una d’elles, ni que sigui per fora. Prop d’allí també impressiona veure la silueta de la Votivkirche ( http://en.wikipedia.org/wiki/Votive_Church,_Vienna ) , una església neo-gòtica amb dues torres impressionants! Després continuem amb la passejada matinal. La veritat és que m’esperava que fes més fred de la que realment fa. Tornem a passar de nou per el mercat de Nadal de l’Ajuntame

Aquest edifici va ser designat per Friedrich Schmidt (1825-1891) i va ser construït entre 1872 i 1883. Tot l’edifici té connotacions gòtiques i és realment espectacular. A la plaça de davant de l’ajuntament, com no, hi ha un mercat de Nadal. Està tot bellament il·luminat, els arbres amb diferents elements penjant, la gent passejant i la temperatura que aguanta. Veure la gent amb una tassa de vi calent a les mans ens fa venir ganes de comprar-ne un; i així ho fem.   Paguem també un dipòsit per la tassa i ens anem bevent el vi calent tot passejant per les parades. Continuem una bona estona perdudes pels carrers de la imperial Viena, contemplant la majestuositat de la ciutat i la historia que guarden les seves pedres. Desfem el camí d’anada per altres viaranys. Em sorprèn veure gent molt mudada pels carrers, gairebé sortits de pel·lícula. Finalment, passem un moment per davant de l’Òpera( http://en.wikipedia.org/wiki/Vienna_State_Opera ). L'edifici, contruit entre els anys 186

Tot i que no és gens tard, sembla que siguin les 10 de la nit. Plovisqueja, però molt poc, de manera que la pluja no és un impediment per passejar.   Passem per davant d’una estàtua que l’Irene que em comenta que la parts daurades són vertaderament d’or. També hi ha moltes botigues a preus estratosfèrics. La veritat és que fa una mica de ràbia veure com la gent es pot gastar gairebé 3000 euros en un abric de pell de serp, concretament, de pitó mentre que al costat hi ha gent que passa gana...Continuem la caminada fins a arribar al que avui en dia és la biblioteca, abans l’Alte Hofburg ( http://hofburg.wien.info/en/ ; http://en.wikipedia.org/wiki/Hofburg_Palace ). D’aquest palau ja n’hi ha evidències històriques des del 1279 i ha albergat al seu interior un bon grapat de dinasties, com la dels Hasburg, entre d’altres. Actualment és el lloc a on viu el president d’Àustria i pels seus voltants també hi ha altres elements destacats, tots dins del mateix complex. A banda i banda de

Novembre sembla més desembre que novembre. I de sobte, sembla que de l’estiu hem passat a l’hivern. Encara el dia no s’ha llevat del tot que agafo el tren que em portarà fins a l’estació de Sants a Barcelona. I des   d’allí, tot i la vaga de ferrocarrils, aconsegueixo arribar a l’aeroport. Passo els controls de seguretat preceptius i després d’esmorzar i fer temps durant una bona estona, arriba el moment d’embarcar. El destí, Viena ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Viena ), la capital d’Àustria ( http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80ustria )! El vol és plàcid. De fet, no m’adono de gaire res, ja que quedo ben aviat adormida i gairebé no obro els ulls mandrosos fins que l’avió aterra. A Viena el dia és tristoi, ennuvolat, plujós, però això no fa pas que m’embargui la mandra. Tal i com m’havia recomanat la meva amiga Irene, a qui vaig conèixer durant la meva estada a Gent i amb qui mai he perdut el contacte, agafo un OBB, és a dir, com una mena de tramvia. En aquest cas em cal agafar l’

De nou, un bon llibre recomanat i prestat per una bona amiga, que a més va guanyar el premi Ramon Llull 2013. I de nou un llibre sublimment escrit per Sílvia Soler en clau costumista. Una història qualsevol que s’acaba convertint en un gran relat, un repàs per la vida de dues persones que estan condemnades a acabar juntes tot i que el elles mateixes s’entesten a desfer el que el destí els té marcat. El relat desgrana el recorregut vital de la Júlia i l’Andreu i la seva quotidianitat. Les seves vides ja estaven lligades des de que estaven als úters de les seves respectives mares i malgrat molts alts i baixos, la vida els acaba unint. Un llibre que aparentment no té res d’especial però que acaba essent impressionant, sobretot per la senzillesa i la bona escriptura de Sílvia Soler. Un llibre que demostra que totes les vides poden ser especials malgrat la monotonia (o no) que a voltes desprenen!

Ja tenim data, la data per un referéndum d'independència. La veritat és que sobta que hi hagi dues preguntes: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "Vol que Catalunya sigui un Estat independent"? Inequívocament, les meves respostes serán Sí i Sí. Ara bé, alguna força política, digui's Unió Democràtica o bé Inicitavia per Catalunya, han aconseguit incloure la primera pregunta, per mi sense sentit. Però ara bé, molts partits han cedit i han arribat a un acord de mínims per la pregunta i també per la data. Ara ja ha començat el camí. I serà llarg. I molt arduu. L'Estat Espanyol desplegarà tota la seva maquinària de guerra, amb males arts i mentides, el feixisme serà més evident que mail. Però caldrà anar units, com un sol poble, com el poble que ha engegat aquest moviment imparable i que ha empès als polítics a convocar la consulta, una consulta que voldran prohibir. Però el poble té la raó. I el poble unit aconseguirà, després de molts esforços, l

No vegeu quin sarau es va muntar el mes passat quan el diputat de la CUP, en David Fernàndez, va ensenyar la seva sandàlia al lladre de Rodrigo Rato durant una comissió sobre les caixes al Parlament de Catalunya. Una acció que, val a dir, va ser molt aplaudida per molts ciutadans però durament criticada per les elits econòmiques i algunes mediàtiques. Personalment crec que va ser una molt bona acció; no ens "mamem" el dit! Els lladres i corruptes com el Sr. Rato continuen al carrer, carregats d'or i a més ni contestant o fent-ho amb sornegueria les preguntes del diputats. La veritat és que fan fàstic. Hi hauria d'haver més diputats com en David Fernàndez per ensenyar-los que la democràcia pertany vertaderament al poble i que n'estem farts que ells ens continuin robant i ells gaudint! Ah, tan de bo li hagués tirat la sandàlia, a veure si li canviava la cara a aquell inútil i lladre!

Són temps de crisis. Moltes famílies no arriben a final de mes o ho fan de manera molt justa. Mentrestant, des de ja fa pràcticament un mes, molts llums de Nadal ja estan instal·lats i fins i tot, en alguns casos, encesos. I em fa molta ràbia... no són els dies de les festes nadalenques uns dies per compartir més que mai, ser solidaris (quan ho hauríem de ser sempre), etc? Per què no es destinen els diners de l'enllumenat a garantir que cap infant es quedarà sense joguina o per tal que tothom tingui un àpat el dia de Nadal? Seran capaces les administracions de fer aquests simples gestos? O només estem governats per titelles?!

De petita sempre corria darrere el pare, ho recordo clarament. La mare mai es va oposar a aquesta passió desmesurada que sentia pel meu progenitor, ans al contrari, l’alimentava, potser per l’amor cec que li professava. I la mateixa estima que sentia pel pare també la sentia pel meu germà gran, només un parell d’anys més gran que jo. El pare treballava d’enginyer en una multinacional. Tanta era la devoció pel seu treball que s’enduia sovint la feina a casa. I a mi m’encantava asseure’m al seu costat i observar com dissenyava nous aparells i noves màquines. La seva feina era part d’ell i ens va encomanar el seu entusiasme fins a tal punt que tant mon germà com jo vam estudiar enginyeria industrial. El pare ara ja està jubilat, però el seu passatemps preferit és continuar treballant per l’amor a l’enginyeria. El meu germà treballa de professor en una important universitat europea i servidora és cap d’un departament de’I+D d’una empresa nostrada. Tot i la meva joventut, la