L' enginyera (un conte)




De petita sempre corria darrere el pare, ho recordo clarament. La mare mai es va oposar a aquesta passió desmesurada que sentia pel meu progenitor, ans al contrari, l’alimentava, potser per l’amor cec que li professava. I la mateixa estima que sentia pel pare també la sentia pel meu germà gran, només un parell d’anys més gran que jo. El pare treballava d’enginyer en una multinacional. Tanta era la devoció pel seu treball que s’enduia sovint la feina a casa. I a mi m’encantava asseure’m al seu costat i observar com dissenyava nous aparells i noves màquines. La seva feina era part d’ell i ens va encomanar el seu entusiasme fins a tal punt que tant mon germà com jo vam estudiar enginyeria industrial. El pare ara ja està jubilat, però el seu passatemps preferit és continuar treballant per l’amor a l’enginyeria. El meu germà treballa de professor en una important universitat europea i servidora és cap d’un departament de’I+D d’una empresa nostrada. Tot i la meva joventut, la confiança que tenen en mi m’afalaga i m’empeny a continuar treballant cada dia amb més ganes. I com mon pare, el meu passatemps preferit és treballar en l’enginyeria. Això m’omple tant que no tinc necessitat de tenir una parella, però com a ésser humà i com a dona tinc necessitats vitals. I com a que tot repte científic mereix una resposta, durant el meu temps lliure m’he dedicat a construir-me un robot.  L’he fet a la meva mida i a la meva vida; és una barreja d’experiències i anhels, de fantasia i de realitat. El disseny el vaig començar ja fa un any i mig i un cop acabat, em vaig dedicar a la construcció del prototipus que la meva ment havia imaginat. Vaig aprofitar materials reciclats i d’altres que comprava a preu de cost a l’empresa que em paga el sou. I ara per fi, ja el tinc acabat. No té nom, ni falta que li fa. Li dic “el meu amic”.  Ja fa dos mesos que el tinc en funcionament . Les primeres proves foren una mica nefastes, però després d’alguns ajustaments, funciona a les mil meravelles. “El meu amic” funciona de manera bastant autònoma, tan autònoma que a voltes penso que potser s’adona del que fa.  L’he programat de manera que segons el color d’una polsera que li col·loco, el sensor que té li indica què cal fer. El dia que li poso la polsera blava, sap que m’ha de descordar la brusa, treure’m  els sostenidors i amb la mà acaronar-me lentament la part interior de les cames fins a trobar-se amb les meves calcetes. El pas següent del ritual de la polsera blava és baixar-me la tela que em cobreix el sexe i acaronar amb els seus finíssims dits (dissenyats per tal que no m’electrocuti) el clítoris fins que deixo anar la paraula clau: “blau”. Un cop la crido, ell s’atura i doblega les cames. Mentre ell ho fa, jo ja m’he obert de cames i ell mou maquinalment el cap per entre les meves cuixes. Al principi aquesta funció fallava i la llengua em raspava molt, però amb uns petits ajustaments el problema s’ha ben arreglat! I fa anar la llengua fins que  crido “blau, blau, blau”; això significa que he arribat a l’èxtasi. Ell es retira, es neteja solet , es treu la polsera blava i se’n torna al seu resguard, que és un armari que he fet fer a mida per a ell.  El jorn que li col·loco la polsera vermella, el ritual és distint. Sóc jo  la que “treballo”. Ell se m’acosta i se situa a escassos centímetres de la meva pell. Quan li premo el braç esquerre, em deixa via lliure per tal que li pugui treure tota la roba, inclosos els calçotets vermells que li he comprat. Un cop els hi he tret, em dedico a refregar-me poc a poquet contra les seves cuixes i el moment “màgic” s’esdevé quan li engrapo les natges, que mal m’està dir-ho, m’han quedat molt ben fetes amb el material que he utilitzat per a construir-les. Semblen gairebé de pell humana! Quan faig la pressió suficient, se li aixeca el sexe, que no he pas dissenyat ni petit ni prim i que s’adapta perfectament a la meva boca.  I tot seguit, comença una estona de treball combinat, tant maxil·lar com manual. Ressegueixo els fins plecs de la seva pell peniana artificial, faig anar la mà amb frenesí  i m’hi entretinc fins que les barres em fan mal i el braç em queda esgotat. Al final, quan ja toco un punt molt ben delimitat que li he situat a sota la natja dreta, ejacula. I ejacula llet de coco que li poso per un microforat que li he fet a on l’esquena perd el seu nom. Quan ja em noto satisfeta, li trec el braçalet vermell i automàticament li baixa l’erecció, ell mateix es puja els pantalons i els calçotets i marxa cap al seu habitacle. Finalment, la tercera programació del meu robot s’activa quan al canell hi té la polsera verda. En aquesta programació, com que som els dos qui treballem,  és la que dura més estona. Quan li poso al canell esquerre, qui comença el joc és ell, mentre que si li poso al canell dret, servidora és la iniciadora de la sessió de sexe amb el robot amb traces d’homínid.  Quan li toca començar a ell, se m’acosta, em treu la roba que cobreix la meva anatomia superior,  em descorda els sostenidors i em pessiga sensualment els mugrons, ja sigui amb la boca o amb els dits. Mentrestant, aprofito per tocar-li l’entrecuix ben adormit. Quan li premo fortament el canell esquerre, el meu robot em treu la roba de la part inferior de la meva anatomia. M’estiro damunt del llit, m’obro de cames i ell comença el ritual de menjar-se’m l’entrecuix i de penetrar-me amb els dits fins que, gemegant, dic “verd, verd, verd”. Ell s’atura i sóc jo qui es posa en moviment.  El primer que faig és treure-li els calçotets i tocar-li aquell punt que tant bé em conec i que fa que el seu penis  flàccid s’erici ràpidament.  M’estic una estona llepant-lo i mamant-lo fins que el desig de sentir-lo dins meu és tan ardent que tinc el temps just de posar-li un condó i dir-li “blau, vermell, verd”.  Aquestes tres paraules màgiques són el senyal que estic preparada perquè em penetri. Quan li poso la polsera al canell dret, fem el mateix ritual però servidora és qui comença per magrejar-lo. Quan ja he dit les tres paraules màgiques, si no el toco d’enlloc, fem la postura del missioner, que és amb la que solem començar. Quan me’n canso i li premo l’orella dreta, vol dir que ell s’estira i que sóc jo qui em poso a cavalcar salvatgement damunt seu; estirar-li l’esquerra significa que fem la postura del gos, i a mesura que  vaig prement més llocs estratègics, més postures anem provant. Quan ja estic cansada de tant plaent exercici físic i l’èxtasi està a punt d’arribar, llenço el crit de guerra final: “tots els colors”! En aquest moment el meu robot ejacula la llet de coco dins del condó!  M’hi abraço fermament, pensant que l’he de perfeccionar per tal que emeti sons i gemecs (ja hi estic embrancada en com fer-ho!) i sobretot, fer-li alguna connexió neuronal més per tal que no només se li desperti el pitu, sinó també alguna traça de tendresa en el seu cos humà però sense ànima. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís