"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol


Hivern
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses. L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible

Comentaris

Anònim ha dit…
Quin poema més senzill i alhora mervellosament eloqüent! Gràcies!
Jordi

Entrades populars d'aquest blog

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol