La muntanya de sal de Cardona (I)

Quan l’any passat ja fendia, vaig tenir l’oportunitat de poder visitar les mines de sal de Cardona, un petit tresor que tenim a casa nostra i que no havia visitat mai encara (http://ca.wikipedia.org/wiki/Muntanya_de_sal_de_Cardona ; http://cardonaturisme.cat/ca/ ). La visita guiada val 11 euros però val realment la pena. Passes per diferents sales i només en una es poden fer fotografies Comença quan et porten, amb un petit trenet, cap a la porta de la muntanya de sal, que és realment impressionant. Un cop arribes, és obligatori l’ús de casc per a poder entrar a dins. I el que es veu és espectacular. La temperatura és ben agradable, d’uns 17 graus i s’hi poden observar estalactites, estalagmites i columnes. La guia ens contà que la muntanya de sal de Cardona és única a Europa i que al món n’hi ha alguna altra en llocs com Mèxic o Iran. Es va formar fa més de 40 milions d’anys, quan el mar  Cantàbric arribava fins a aquells verals. Els mar es va anar enretirant i va deixar moltíssima sal. De fet, es veu que des del golf de Biscaia fins a Cardona hi ha grans quantitats de sal en el subsòl.  A Cardona hi ha més de 2 km de sal, en línia recta, des de la superfície cap al subsòl! (continuarà)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

Llegendes de Girona (VIII): la Cocollona

Imatge
Heu vist mai, en una nit de lluna plena, quan el dia comença a despuntar, el fantasma de la Cocollona nedant riu amunt i avall fins que surt el primer raig de llum? Segons la llegenda, al barri del Mercadal hi havia un convent de monges de vida desordenada. Però entre totes elles hi havia una novícia amb gran vocació religiosa que reprovava el comportament de les seves companyes. Enfadades pels seus retrets, les altres monges tancaren a la novícia en una cel·la subterrània de convent. Hi va romandre molts anys, durant els quals, degut a la foscor i a la humitat, li van anar sortint escates per tot el cos, fins a convertir-se en cocodril. Però gràcies a la seva puresa i santedat, a l’esquena se li fan formar unes precioses ales de papallona, plenes de colors, i es va transformar en la Cocollona que saluda de tant en tant als gironins/es. 
Més informació