Darrera la màscara de patge

Ja fa més d’una dècada, gairebé dues, que la nit del 5 de desembre m’amago darrere una màscara per fer de patge de Ses Majestat d’Orient, les úniques a les quals reconec com a tals. He vist, parapetada darrere les teles, cares d’il·lusió, d’esglai, somriures, llàgrimes. I perquè no reconèixer-ho, m’he emocionat. Però també he vist moments desagradables, d’aquells que fan encendre la sang. Aquest any que tot just està en el primer mes, vaig viure un d’aquests moments que no m’agraden. Hi va haver molta mainada, ens van desbordar. No només hi havia criatures del poble, sinó de pobles bastant llunyans. I vam provar que cap infant es quedés sense regal. Donàvem pilotes i un joc de colors. En un primer moment donàvem els dos obsequis, però en adonar-nos que no n’hi hauria per a tots, als que eren més grans de 9-10 anys els donàvem només la capsa de colors.  Ho explicàvem als pares i també als infants, dient que compartir és una cosa molt bonica. La majoria de pares i mares ho van entendre, així com els infants. Però una lloca, que no té altra nom, davant de tota la mainada em va muntar l’espectacle perquè al seu fill de més de 10 anys no li havíem donat la pilota. Malgrat les explicacions es va entossudir de males maneres fins que no li vam donar la pilota, en un espectacle lamentable. Tot per una trista pilota que segurament acabarà rebentada. I mentrestant, el nen amb dos obsequis i d’altres del poble sense res. Si hi ha progenitors amb aquesta barra i amb aquests valors de possessió i no de compartició, anem ben servits. Espero que a aquella mal educada Ses Majestats, a part de carbó, li portessin un grapat d’educació i de valors.