Cuba, del 5 al 18 d’abril de 2017: recorrent la Vall de Viñales i retorn a l’Havana (15 d’abril de 2017; dia 12) (VI)

Cultiu

L'àloe vera té dos enemics naturals: l'excés d'aigua i les temperatures inferiors a 10 °C. D'altra banda, és molt resistent a les plagues i a la manca d'aigua. Per evitar les males condicions atmosfèriques, es planta l'àloe en llocs protegits. Tot i així, requereix molta llum, encara que és preferible que no s'hi exposi de forma directa. El terreny ha de ser sorrenc, encara que no és una condició imprescindible, ja que també creix molt bé en terres volcàniques, com passa a les illes Canàries. El que sí que és molt important és que el terreny tingui un bon drenatge i sigui lleugerament àcid. La sembra s'ha de fer deixant una distància de dos metres entre una planta i l'altra, ja que l'àloe té arrels grosses que poden arribar a embullar-se les unes amb les altres.
La reproducció es fa a la tardor, l'època més bona de l'any per fer aquest procés. Mai no s'ha de fer a l'hivern. El regatge no és un element imprescindible, gràcies a la gran resistència a la manca d'aigua. Tot i així, és recomanable regar-la amb poca aigua, la qual cosa permet dues collites anuals. En cas contrari, només podem tallar fulles una vegada a l'any.
Creix en sòls calcaris, pobres, preferiblement no gaire assolellats, ja que altrament es ressequen molt les fulles, cosa que els fa agafar un color marronós. Pertany al grup de plantes xeròfites.
És una planta perenne de la família de les Liliàcies, que pot assolir fins a 13 metres d'alçada. És hermafrodita i a vegades forma colònies grans. Es caracteritza per tenir una arrel fasciculada. La tija és llenyosa, curta, cilíndrica i robusta, d'uns 30 a 50 cm. en les espècies adultes. (En els exemplars més juvenils les fulles semblen brollar directament del sòl). Les fulles es caracteritzen per ser grans (entre 30 i 60 cm. de llarg per 7-8 d'ample), carnoses (suculentes), gruixudes, lanceolades, còncaves en la part superior i convexes en el revers. Són d'un color verd o verd grisós (ocasionalment tacades) i amb espines de tons clars en els marges i acabades en dues o tres espines petites en l'àpex. Les espines són testimonials (per a evitar l'evaporació tanquen els estomes durant el dia i els obren durant la nit, quan baixa la temperatura).
Les fulles estan disposades en forma de roseta (fins a 20) i es componen de tres capes: una protecció coriàcia exterior; una capa fibrosa (sota aquesta es concentra l'aloïna, substància caracteritzada pel seu gust amarg, la qual serveix a la planta com a protecció contra els depredadors); i un cor gelatinós on emmagatzema les seves reserves d'aigua. La part central de la fulla l'ocupa un parènquima de color marronós, cobert per una cutícula. A la seva base presenta vasos conductors plens d'un làtex de color "groc-mel" fosc.
Les flors de l'àloe són abundants, petites, tubulars, d'una tonalitat variable (vermell-groguenques). S'articulen en pedicels de 4 a 5 mm de longitud que broten a les axil·les de bractèoles ovalo–lanceolades, de 0,8 a 1 cm de longitud. Tenen forma d'espiga piramidal. Estan formades per sis peces al llarg d'un peduncle de 25-35 cm. de llarg, el qual pot ser simple o ramificat amb bràctees ovades o escarioses a la base, al capdamunt del qual es troba una inflorescència racemosa, densa de color groc. La floració és anual.
No té calze i la corol·la és tubular, dividida en sis segments estrets en la boca i de color vermell, groc o porpra. L'androceu el formen 6 estams lliures amb llargs filaments de 2.3-2.5 mm. de llarg que surten de la base de la flor, just per sota del pistil. El gineceu és tricarpel·lar(amb tres carpels), apocàrpic amb un ovari gran i sèssil. El fruit que es forma és encapsulat (forma una càpsula coriàcia), triangular i prima, el qual tanca al seu interior les llavors híbrides.

Droga o òrgan de la planta utilitzat com a medicinal

La droga està constituïda pel suc dessecat de les cèl·lules secretores de les fulles. L'olor és característica i forta, mentre que el sabor és amarg i desagradable. De les fulles bàsicament s'obtenen dos elements:
·         Gel: Correspon a la porció mucilaginosa del parènquima tisular o mesòfila situat al centre de les fulles. Les plantes més exposades al sol fabriquen menys polpa i més làtex. De la polpa s'extreu un gel brillant i amarg, que se n'obté per expressió de la part interna de les fulles. S'ha d'eliminar prèviament tot el contingut d'antraquinones que s'ubiquen en l'epidermis de les fulles. Si aquest procés no es realitza, el gel s'oxida i agafa una tonalitat marronosa fàcilment. La fragilitat d'alguns constituents del gel fa que sigui necessari estabilitzar el material recent obtingut i preservar-lo de la contaminació bacteriana.
·         Sèver o làtex: El suc quallat, resultat de la incisió de les fulles, és un sòlid cristal·lí de color marronós i molt amarg, anomenat sèver (del grec: «suc de l'àloe»). Es localitza a les cèl·lules pericícliques situades a prop dels feixos conductors immediatament per sota de l'epidermis, entre el parènquima clorofític i el mucilaginós. En general, s'obté deixant fluir el líquid que surt de les fulles tallades transversalment i dipositant-lo d'aquesta manera en un recipient barrejat amb polpa.
Per prevenir la pèrdua de làtex, les fulles han de ser tallades per la base, a prop de la tija. S'ha de tenir en compte que la fulla que es talla no torna a créixer. Per utilitzar-la amb la clofolla es talla pel centre; o en el cas de voler extreure només el gel, es treu la clofolla prèviament. Una vegada agafades, les fulles són rentades i filetejades. La clofolla i el revestiment groguenc (alantoïna) són separats.

Composició química

Sèver o àsever

·         Derivats antracènics –antranònics, antranòlics, i antraquinònics– (0,05-5%): són els principis actius de major importància i són antraquinones lliures (1%), com per exemple l'àloe-emodol, i antraquinones glucosídiques (10-30%). El component principal és l'aloïna o la barbaloïna (5-25%) i l'aloinòsids A i B. Altres compostos són l'alocemodina i l'aloemodina (0,05-0,5%), el crisofanol, la barbaloresinatanol i l'àcid cinàmic.
·         Resines (10-20%): Són substàncies amb activitat hormonal que es troben associades normalment a olis essencials i a principis amargs.

El gel


Mucílags: són polisacàrids heterogenis, mescla de pentoses, hexoses i àcids urònics. (Continuarà)

(La fotografia correspon, de nou, a paisatges de Viñales)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís