Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dies 1 i 2; arribada a Gósol i visita a la Vall de la Vansa (26 i 27 de maig de 2017) (IV)

La noia ens explica coses, com ara el tipus d’estris que s’emportaven per transportar les coses. També se’ns conta que a vegades no marxaven pas molt carregats d’herbes, sinó que les recollien pel camí. La majoria de remeis que portaven eren destinats als animals i pocs a les persones; sovint, els venien a gent que havia marxat de la Vall o que ja coneixien d’altres vegades.

Finalitzat el vídeo, parlem de les coses que portaven les trementinaires arreu del territori (http://www.trementinaires.org/index.php?cont_id=5) . L’element més conegut que portaven és la trementina, que els dóna nom. La portaven amb una mena de cantimplores que s’ajusten a la cintura. Es preparava la trementina abans de marxar, els dies abans.  A viquipèdia s’explica (https://ca.wikipedia.org/wiki/Trementina ) que “L'aiguarràs, també anomenat essència de trementina, és un líquid volàtil i incolor o lleugerement groc, produït mitjançant la destil·lació de la resina, també anomenada galipot, dels pins. Està format principalment per una barreja d'hidrocarburs terpènics, majorment alfa i beta pinens, encara que la seva composició varia depenent de la classe de pi de la qual provingui la resina. Cal diferenciar l'aiguarràs d'origen vegetal, del que es coneix pel nom d'aiguarràs mineral, white spirit o aiguarràs símil, que és un derivat del petroli que es fa servir com a succedani de l'aiguarràs, en la preparació de pintures, vernissos i afins. Una de les primeres fonts de la trementina va ser el terebint (Pistacia terebinthus), un arbre mediterrani emparentat amb el pistatxo. En l'actualitat els principals pins productors d'essència de trementina són: pinastre (Pinus pinaster), Pi blanc (Pinus halepensis), Pinus massoniana, Pinus merkusii, Pinus palustris, pi taeda (Pinus taeda) i pi ponderosa (Pinus ponderosa). La destil·lació de trementina obtinguda a partir de pins californians com el pi ponderosa (Pinus ponderosa) i Pinus sabiniana) dóna un tipus d'aiguarràs que és gairebé heptà pur. Quan es produeix pasta de paper amb el procés Kraft emprant com a matèria primera la fusta dels pins, s'obté aiguarràs com a subproducte. Sovint es crema a la mateixa fàbrica per a l'obtenció d'energia. El principal ús de l'aiguarràs ha estat sempre com a dissolvent de pintures o com a matèria primera per a la fabricació de pintures i vernissos. En l'actualitat està sent substituït per mescles d'hidrocarburs més barates, tals com el white spirit.

Transformat, l'aiguarràs també s'utilitza per formular repel·lents per a polls, gels per a fregues o emplastres. Altres usos inclouen l'elaboració de fragàncies. Els usos dels pinens que poden obtenir-se amb posteriors destil·lacions són també múltiples. El bàlsam del Canadà, també anomenat trementina del Canadà o bàlsam d'avet, és una trementina que es fabrica a partir de la resina de l'Abies balsamea. La trementina veneciana es produeix a partir del làrix occidental (Larix occidentalis).

La trementina s'utilitza també com a matèria primera en la síntesi de compostos químics aromàtics. La càmfora utilitzada comercialment, linalol, alfa-terpineol i geraniol són generalment produïts a partir d'alfa-pinens i beta-pinens, que són dos dels principals components químics de la trementina. Aquests pinens se separen i es purifiquen per destil·lació. La barreja de triterpens i diterpens que queda com a residu després de la destil·lació de la trementina es ven com a pega grega (colofònia).

L'essència de trementina s'agrega també a molts productes de neteja i sanitaris, a causa de les seves propietats antisèptiques i la seva aroma de "net".

A principis de segle XIX, a Amèrica, la trementina de vegades es cremava en làmpades com a alternativa econòmica a l'oli de balena. S'utilitza més habitualment per a la il·luminació a l'aire lliure, a causa de la seva forta olor.

La trementina ha estat durant molt de temps utilitzada com a dissolvent, barrejada amb cera d'abelles o amb cera de carnauba per fer cera per a mobles per a utilitzar-la com a capa protectora en els acabats de fusta greixada (per exemple, oli de llimona).

La trementina i destil·lats del petroli com el querosè s'han emprat en medicina des de temps antics, en remeis casolans per via tòpica i de vegades interna. Tòpicament s'ha utilitzat per a abrasions i ferides, contusions, com a tractament contra els polls, barrejada amb greix animal s'ha utilitzat per a fregues al pit, o per a inhalacions nasals i de gola. Moltes fregues modernes per al pit com el Vicks VapoRub®, encara contenen trementina en les seves formulacions. També contenen essència de trementina el Reflex™.

Encara que l'administració interna d'aquest producte tòxic ja no és comuna avui en dia, antigament s'administrava emmascarant el seu gust amb terrossos de sucre, melassa o mel. Es podia utilitzar com a tractament per als paràsits intestinals, a causa de les seves suposades propietats antisèptiques i diürètiques, i també com a panacea. L'aiguarràs ha de ser considerat un residu perillós i des del punt de vista ambiental s'ha de tendir a buscar la reducció del seu ús, la reutilització i la seva correcta canalització. No és adequat abocar-lo al sistema de clavegueram o al sòl. L'aiguarràs que s'ha fet servir per netejar una brotxa de pintura es pot reutilitzar deixant-lo en repòs fins que les partícules de pintura es decanten i després es pot procedir a colar-lo.

Fins al segle XIX, a diverses poblacions del Pirineu català es produïa trementina i es comercialitzava a les viles i a les ciutats grans. L'exemple més conegut és el de la vall de la Vansa i Tuixent, a l'Alt Urgell.

L'ofici de trementinaire va ser una activitat que es va desenvolupar durant els segles XIX i XX. Exercida majoritàriament per dones, tenia com a objectiu complementar l'economia domèstica de la família i aportar-hi liquiditat de diner efectiu, en un context on els intercanvis monetaris eren escassos. El comerç va permetre a les trementinaires disposar de moneda per a pagar deutes, redimir préstecs, pagar per a reduir el servei militar o recollir els dots dels cabalers (germans o germanes de l'hereu o la pubilla). Les trementinaires solien pertànyer a les famílies més pobres de la vall.

·         Les trementinaires es dedicaven a allò que en deien "anar pel món". Es desplaçaven per Catalunya seguint sempre uns mateixos itineraris prefixats per tal de vendre la trementina, herbes remeieres i altres productes de muntanya. Venien te de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milfulles, bolets secs, oli d'avet i de ginebre, etc., però la trementina era el seu producte principal i el que els va donar nom. Es feia servir per a desinfectar ferides de persones i animals. És una substància que s'extrau de la resina dels pins, i l'ungüent es fabrica afegint-hi pega grega i oli d'oliva. Malgrat el seu prestigi, envoltat de misteri, les trementinaires no sortien de casa amb el producte fet: compraven part dels ingredients als adroguers al llarg del seu viatge i preparaven la trementina "in situ", amb la qual cosa s'estalviaven haver de carregar la pomada durant tot el trajecte.

La mercaderia la guardaven en bosses de roba fàcils de traginar durant el viatge. Les bosses que carregaven, grans com a farcells, van contribuir a crear la imatge de la trementinaire, que era reconeguda així per tot arreu on passava. Altres elements típics de la seva impedimenta eren una bossa petita per a dur-hi la roba i els diners, les llaunes on portaven els olis (d'avet i de ginebre, i la trementina), el podallet per a tallar herbes, i una petita romana de ferro per a pesar els productes.

Els viatges de les trementinaires tenien també com a objecte comprar o obtenir objectes i recursos que no eren accessibles a muntanya. Com diu l'antropòleg Joan Frigolé "anar pel món fou una de les estratègies adaptatives d'una pagesia de muntanya amb una economia d'autoconsum en el context d'una economia mercantilitzada”. Sortien de la vall generalment per parelles i viatjaven a peu, o en transport públic quan els era possible. Generalment anaven dues dones, una de jove i una de més gran i amb més experiència. En general eren de la mateixa família: germanes, mare i filla, o àvia i néta. La confiança entre elles era molt important, ja que la més gran i entesa transmetia a l'aprenenta els seus coneixements no només sobre plantes i trementina sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven a cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. Els seus circuits s'estenien per les comarques del Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, el Vallès, el Barcelonès, la Selva, el Gironès, l'Empordà i la Garrotxa, però també van arribar fins a la Vall d'Aran i tot el vessant nord dels Pirineus, la Catalunya Nova i l'Aragó. Solien fer dos viatges cada any, un a la tardor del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins per Pasqua. El primer viatge d'una trementinaire que tenim documentat fou el 1875. El darrer el va fer la Sofia Montaner el 1984.

El desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixent, a l'Alt Urgell, el Museu de les Trementinaires, un homenatge a aquestes dones valentes i una nova contribució “post mortem” a les transformacions econòmiques, culturals i socials de La Vansa.”

Un dels altres remeis “estrella” de les trementinaires és la pega negra (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pega_negra ), que segons viquipèdia és “La pega negra és una substància semblant a la pega grega obtinguda de la destil·lació seca del pi, del que en un primer pas s'obtenia el quitrà. Aquesta pega s'usava mesclada amb cera verge o oli d'oliva per immobilitzar mans i peus dels animals en cas de dislocació, mitjançant un drap emplenat de pega que envoltava la zona afectada i que s'havia de mantenir immòbil fins que curava. La pega servia per caçar tords i altres aucells a xibiu, art prohibida actualment, amb visc, que es feia de llonja blanca, substància viscosa extreta de l'arrel de la llonguera, d'oli d'oliva, i la pega, ja esmentada, procedent del pi negre. Per obtenir el visc es bullia la pega, es llevaven les impureses, i llavors es sofregia amb oli i llonja, i, quan era ben fos i mesclat, s'hi tirava aigua, i llavors quedava una part d'aigua i una de visc. La unió entre les taules del folre de les naus s'omplia pels calafats amb estopa o cànem i pega, crostam o quitrà. L'ús de la pega és molt antic, doncs, ja s'esmenta al llibre del Gènesi segons el qual Noé va cobrir la seva arca amb pega, i també a l'Èxode es conta la història del nen Moisès que va ser lliurat al Nil dins una cistella de papir untada amb betum i pega. La pega i el quitrà fusos s'usaven a la guerra, així es fa a la defensa de Palerm, assetjada pel rei Robert I de Nàpols el 1325, i es sap per diferents fonts que aquest sistema de defensa no era infreqüent en aquella època.” (Continuarà)

(La fotografia correspon, de nou, al museu de les trementinaires)