Cuba, del 5 al 18 d’abril de 2017: recorrent la Vall de Viñales i retorn a l’Havana (15 d’abril de 2017; dia 12) (V)

·      
   Rates i unes altres plagues de vertebrats(esquirols, etc.)
·         Els primers arbres del cacau (en singular, cacahuaquahitl) creixien de forma natural a l'ombra de les selves tropicals de les conques de l'Amazones i de l'Orinoco, fa uns 4000 anys. Els primers conreadors van ser o bé els olmeques, fa tres mil anys, que ocupaven una àrea de selves tropicals al sud de Veracruz, al golf de Mèxic, o bé els maies. Aquests, entorn del segle IV a. de C., diversos segles després de la desaparició dels olmeques, s'havien establert en una extensa regió al sud del Mèxic actual, que s'estén des de la península del Yucatán, a l'Amèrica Central, al llarg de la regió de Chiapas, Tabasco i la costa de Guatemala al Pacífic. Els maies anomenaven l'arbre del cacau kakhauatl: frase relacionada amb el foc (kakh) amagat en les seves ametlles, i l'aigua (atl) molt escassa en Mesoamèrica: es buscava i localitzava l'aigua de forma segura en les proximitats dels arbres de cacau. La frase kakahuaxochlt es refereix a la flor (Xochilt) de l'arbre de cacau. El cacau simbolitza per als maies vigor físic i longevitat.
·         Els maies van crear una beguda amarga feta de llavors de cacau que consumien exclusivament els reis i els nobles i també usat per a donar solemnitat a determinats rituals sagrats. En els seus llibres, els maies descriuen diverses formes d'elaborar i perfumar la beguda: més líquid o més espès, amb més o menys escuma, amb additius com la mel, anomenada per ells hikoth, el blat de moro o Ixim, el Xile picant...
·         La xocolata s'usava amb fins terapèutiques. Els metges maies prescrivien el consum de cacau tant com estimulant, com pels seus efectes calmants. Els guerrers ho consumien com una beguda reconstituent, i el sagí de cacau era usat com ungüent per a guarir ferides. Era també usat com a moneda.
·         Més tard, els maies ho van portar cap al sud, a les terres que ocupaven els tolteques, el poble que va precedir als asteques en la història d'Amèrica Central.
·         Els asteques van imposar un sistema feudal en el qual les tribus maies i tolteques havien de pagar els impostos en forma de grans de cacau.
·         El domini asteca va suposar, doncs, la submissió dels tolteques, els olmeques i tots els pobles que van constituir l'immens imperi dels adoradors del Sol i de la Serp Emplomada, o Quetzalcóatl, Kuhkulkanper als maies, el déu fundador de l'estirp i de la cultura precolombina de Mèxic. Era precisament a Quetzalcóatl a qui els asteques feien remuntar el primer origen de cacau, regal diví per a alleujar el seu cansament i delectar el repòs. Els asteques van prescriure també una poció a força de cacau barrejat amb la pols dels ossos picats dels seus avantpassats per a guarir la diarrea.
·         Hernán Cortés va escriure al seu rei Carlos I el següent respecte del cacau: "és un fruit com d'ametlles que venen mòlta i tenint-la com a moneda en tota la terra i amb ella es compren totes les coses necessàries". No obstant això, la beguda de cacau que Cortés havia pres en copes d'or durant els banquets organitzats en el seu honor per Moctezuma II era molt diferent al que avui estem acostumats. El xocolatl, així anomenat, era una aigua amarga. Els asteques barrejaven xile picant amb les llavors del cacau torrades i mòltes, i afegien farina de blat de moro com emulsionant bàsic per a absorbir el sagí de cacau. L'escuma era una de les parts més importants i delicioses de la beguda. Els maies feien que la beguda fos encara més espumosa abocant-la des d'un recipient elevat a un altre que estava a terra. Més tard, els asteques van inventar una espècie de molinet per a provocar l'aparició de l'escuma.

La llegenda

Explica la llegenda que el déu Quetzalcoatl (representat pels mortals com la serp amb plomes) va baixar dels cels per a transmetre saviesa als homes i els va portar un regal: la planta del cacau. Pel que sembla, els altres déus no li van perdonar que donés a conèixer un aliment diví i es van venjar bandejant-lo: va ser expulsat de les seves terres pel déu Tezcatlipoca. Aquesta versió en realitat és una confusió amb la versió grega sobre el foc robat als déus (cal recordar que els maies relacionen el cacau amb el foc i l'aigua). Una altra versió diu que Quetzalcoatl era un déu bo que estava enfrontat a Tezcatlipoca, el déu cruel; aquest va poder més que ell i el va condemnar al bandejament. Sigui com sigui la història, la veritat és que abans d'anar-se'n va prometre tornar per on surt el sol en l'any ce-Àcatl, any u de la canya, segons el calendari asteca, el que després es va associar amb l'arribada de Hernán Cortés.
Fora la casa del senyor que torra cafè hi ha plantes d ‘àloe vera (https://mejorconsalud.com/10-espectaculares-usos-de-la-aloe-vera/)que ens explica el guia que té propietats medicinals, com ara per l’úlcera d’estómac (en aquest cas es posa la part gelatinosa al congelador i es pren posteriorment com si fos una píndola). A viquipèdia, sobre aquesta planta, s’explica el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80loe_vera ):” L'àloe vera,  també coneguda amb el nom d'atzavara vera, sèver o bàlsam de jardí, de nom científic Aloe vera (L.) Burm. f. És un camèfit de la família de les liliàcies (encara que alguns taxonomistes la inclouen a la família Asphodelaceae). És originària de l'illa de Socotra, situada al nord-est d'Àfrica, entre Somàlia i el Iemen, tot i que, actualment, té una àmplia distribució per tot el món, a causa de la utilització com a planta medicinal, sobretot en zones com els Estats Units (als estats del sud), Mèxic, Hawaii), Curaçao, Aruba, Bonaire, República Dominicana, Haití, Cuba i països del Sud d'Europa, caracteritzats per tenir climes secs. A Espanya es cultiva sobretot a les illes Canàries i als Països Catalans a les illes Balears. La importació de l'àloe al Principat ha fet que se la conegui amb molts altres noms com figuerassa, herba sostal, pita, pitera, pitrera, pop, sèver de cavall o sèver sucotrí. El nom deriva del grec alóe, que segurament el pren de l'àrab alloeh o de l'hebreu halal, que significa «substància amarga i brillant»; la paraula "vera" prové del llatí i significa "veritable".

Hàbitat i distribució geogràfica

Hi ha unes 360 espècies d'àloe que es crien en zones tropicals, i fins i tot, en molts jardins. Es creu que l'àloe vera és originari de l'illa de Socotra (nord-est d'Àfrica, a l'Oceà Índic, entre Somàlia i Iemen) i després va esdevenir subespontani de la zona mediterrània (nord d'Àfrica i sud d'Europa), illes Canàries (especialment Tenerife i Gran Canària) i illes de Cap Verd, San Antonio i Madeira. Posteriorment va ser naturalitzada a l'àrea del Carib.

L'espècie més cultivada entre els diferents tipus d'àloe és precisament l'àloe vera, les plantacions més importants de la qual es troben al sud dels Estats Units, Mèxic i Hawaii), Curaçao, Aruba, Bonaire, República Dominicana, Haití, Cuba i països del Sud d'Europa. En menor escala a Veneçuela, sud-est asiàtic i nord d'Àfrica (des de les illes de Madeira fins al Sudan). Malgrat l'antic nom d'Aloe barbadensis, a Barbados ja gairebé no es cultiva. (Continuarà)
(La fotografia correspon a l'escola de Viñales)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís