Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (XI)

Segimon va casar-se amb Maria Cristina d'Àustria, i signà un tractat el 28 de gener de 1595 amb Viena, després d'haver eliminat els partidaris dels turcs que es trobaven a les altes esferes de Transsilvània. El 1596 va patir una greu derrota en la Batalla de Mezőkereszt i renuncià per segona vegada al càrrec de príncep, lliurant Transsilvània al rei hongarès dels Habsburg. Davant de la incertesa que va sorgir després de la guerra contra els turcs, que semblava tranquil·litzar-se, el 20 d'agost de 1598 arribà a Kolozsvár (l'actual Cluj-Napoca) i de nou va ser nomenat príncep de Transsilvània. Per la pressió interna i la dels Habsburg, va veure's obligat a renunciar per tercera vegada al títol de príncep. Segimon va fer cridar immediatament el seu nebot Andreu Báthory, que era a Polònia, i va convèncer-lo de rellevar-lo en el càrrec, perquè el control de Transsilvània romangués en la família.
Evidentment, això fou difícil de fer complir. El cardenal catòlic Andreu Bathory no era ben considerat pels székely i pels saxons de Transsilvània, que donaven suport al cabdill dels exèrcits d'Udvarhelyszék, Moisès Székely. Bathory procurava mantenir bones relacions amb els otomans i no pagar tributs als turcs, sinó enviar un regal cada sis mesos al soldà turc. L'emperador Rodolf va considerar Bathory com un usurpador del tron i va donar suport al voivoda de ValàquiaMiquel el Valent. El 18 d'octubre de 1599, Bathory va patir una terrible derrota a la vila de Sellenberk, on va ser assassinat pels seus enemics mentre fugia, deixant així via lliure per a Miquel el Valent. Els guerrers székely van dur el cap d'Andreu Bathory al voivoda polonès com a símbol de respecte, però després van ser castigats. El voivoda polonès va entrar a la ciutat de Gyulafehérvár (l'actual Alba Iulia), seu del principat, i obligà la Gran Assemblea a nomenar-lo príncep.
En saber l'emperador i rei d'Hongria Rodolf II l'actualitat de la situació i adonar-se que Miquel no estava disposat a lliurar-li Transsilvània, envià un exèrcit de mercenaris contractats per ocupar el principat hongarès. Aquesta acció fou ben vista en un principi pels nobles hongaresos transsilvans, els quals ja havien demanat assistència a l'emperador per desempallegar-se de Miquel el Valent. L'exèrcit va avançar el 1598 al comandament del general mercenari Giorgio Basta, amb ordres d'apaivagar a la força els partidaris de Miquel el Valent i rebutjant la possible tornada de Segimon Bathory. Considerant-lo un rival perillós, Basta va decidir atacar-lo i el derrotà el 18 de setembre de 1600, prop de Miriszló.
Miquel el Valent va fugir i van tornar a nomenar príncep de Transsilvània Segimon Bathory, mentre Basta era capturat pels nobles transsilvans, que el consideraven un delinqüent i un assassí. Després, va ser alliberat i fugí a la cort germànica, d'on va tornar el 1601 amb un nou exèrcit, al qual va sumar-se el de Miquel el Valent, que cercava recuperar el poder que aleshores pertanyia a Segimon Bathory. El 3 d'agost aconseguiren vèncer Segimon a Goroszló, però el 19 d'agost Basta va ordenar assassinar Miquel el Valent perquè no aconseguís el poder.
A partir d'aleshores, el poder de Transsilvània passà a mans de Giorgio Basta, els soldats del qual robaren, atacaren i actuaren amb violència per tot el principat. Per això Segimon Bathory intentà per últim cop traspassar el poder de Transsilvània al noble Moisès Székely, que fou nomenat príncep el 1602 i comptava amb el suport militar i polític turc. Un any després, el 1603Moisès Székely i els seus soldats van ser derrotats per Radul, voivoda de Valàquia, un adepte de Giorgio Basta, derrota en què Székely morí al camp de batalla. L'assemblea del sud de Transsilvània va haver d'acceptar els dictàmens de Basta, tot i que l'emperador havia decidit governar directament el principat.
La situació a l'Hongria sota control germànic no era pas gaire millor, ja que la guerra dels hongaresos i germans contra els turcs encara durava. El 1601 havia caigut la ciutat de Székesfehérvár, i el 1603 començà el setge de Buda, que va acabar un any després, amb la mort del comte Ferenc Nádasdy. Tot i això, Rodolf havia començat una sèrie de judicis injustificats contra molts nobles hongaresos (la majoria dels quals eren protestants), tot privant-los de llurs béns i possessions i obtenint-ne una gran quantitat de diners per finançar la guerra contra els turcs, que semblava una empresa extremament difícil. Molts d'aquests nobles van veure's obligats a fugir i a amagar-se dels judicis injustos. Al cap dels que fugien, hi havia el baró Esteve Bocskai, un noble hongarès calvinista, que també havia estat acusat amb càrrecs semblants i no estava disposat a acceptar les accions de Giorgio Basta a Transsilvània, contra les quals ja havia protestat en diverses ocasions anys anteriors.

La Guerra d'independència d'Esteve Bocskai (1604-1606)

Si bé Esteve Bocskai havia estat partidari dels Habsburg durant la situació hostil contra els nobles protestants a Hongria, i el comandant general militar d'Hongria, Giacomo Barbià Belgiojós, havia atacat les ciutats del nord del regne; va veure's forçat a reaccionar. La tardor de 1604 començà a reunir els militars rurals hongaresos, els hajdú, que eren bàsicament ramaders, i les tropes de les cinc ciutats lliures. Amb el nou exèrcit, va prendre la ciutat de Debrecen i vencé les forces germàniques a Álmosd. Més endavant va entrar a Kassa l'11 de novembre, on va instal·lar la seu reial.
Els soldats de Beligiojós i els reforços de Basta foren empaitats cap al nord-oest del país, guanyant així Bocskai molta influència en gran part del territori hongarès. A les acaballes de novembre, el soldà otomà Ahmet I va atorgar-li el títol de príncep de Transsilvània, així com el de rei d'Hongria. La noblesa transsilvana també estava al costat seu, com els székely, per això la Gran Assemblea va escollir-lo príncep de Transsilvània el 21 de febrer de 1605.
El 20 d'abril d'aquell any, una assemblea realitzada a Szerencse va nomenar-lo príncep d'Hongria. Només els saxons que vivien a Transsilvània van enfrontar-s'hi, però cap a finals de setembre el noble hongarès ja havia obtingut el suport total de les tres nacions transsilvanes (székely, hongaresa i saxona). Les seves tropes ocuparen la regió de Dunántúl, i continuà al llarg d'aquell any amb l'objectiu de reunificar el regne. L'11 de novembre de 1605 va arribar a Pest, on va prendre del gran líder turc Lalla Mehmet l'athname (la carta del sultà que podia investir amb títols reials) i la corona. Tanmateix, per suggeriment dels seus aliats, Bocskai no va prendre el títol de rei d'Hongria oficialment, preveient les conseqüències sobre la independència dels hongaresos davant dels Habsburg. Bocskai havia vist que tenint els turcs del seu bàndol, cada ciutat que Bocskai prenia als Habsburg passava immediatament sota influència otomana. El seu objectiu era mantenir en equilibri les relacions polítiques dels hongaresos, que es trobaven entre les dues grans potències. Així doncs, canvià la seva prioritat, s'enfocà a conservar la independència de Transsilvània i començà a negociar la pau a la cort de Viena.

Les negociacions foren fructíferes, i el juny de 1606 arribaren a un acord de pau negociat pel príncep hereter Maties I, germà de Rodolf II. L'acord estipulava que Transsilvània era novament independent de l'Hongria reial i obtenia les regions d'Ugocsa, Bereg i Szatmár, a més del castell de Tokaj. D'altra banda, els nobles hongaresos de confessió protestant podien continuar practicant llur fe mentre no ofenguessin els catòlics. L'Imperi otomà i els Habsburg signaren també un tractat de pau la tardor de 1606 mitjançant Esteve Bocskai, en què els turcs renunciaven a cobrar imposts dels hongaresos i no hi hauria cap intervenció militar durant un període de deu anys.(Continuarà)
(La fotografia és també del pont de les cadenes)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís