Vall d’Aran, del 14 al 16 d’octubre de 2016: de la Vall d’Aran cap a casa (dia 3, 16 d’octubre de 2016) (IV)

Garantia de la seva plena llibertat i autonomia, tant en l'àmbit personal com col·lectiu, la defensa dels seus privilegis i, alhora, del seu vincle amb la Corona d'Aragó i, dins d'aquesta, amb el Principat de Catalunya van esdevenir els dos principals objectius de la comunitat i les institucions araneses durant els segles posteriors. Així, l'any 1381, i a petició dels representants de la vall, el rei Pere III va establir de nou que aquesta no pogués ésser mai més separada de la corona reial ni tampoc del Principat de Catalunya, privilegi que posteriorment seria també confirmat per altres monarques de la seva nissaga. La plena incorporació d'Aran a Catalunya va ésser també sol·licitada pels síndics i procuradors de la vall l'any 1411 i fou referendada per les Corts catalanes. D'aquesta manera, les constitucions i altres drets catalans esdevingueren dret supletori dels privilegis de la vall i, en conseqüència, garantia també de la seva llibertat i autonomia davant les intromissions potencials del poder reial. Tot i formar part de Catalunya, Aran mantingué sempre la seva singularitat territorial i el sistema i règim polític i administratiu heretats dels segles precedents, i gaudí d'un ampli marge d'autonomia en el govern dels seus afers interns.
Com altres comunitats pirinenques, la base de l'organització política i administrativa tradicional aranesa fou sempre la casa. Localment, l'assemblea dels caps de casa administrava els afers de la comunitat i triava els seus representants, els anomenats cònsols o còssos. Alhora, almenys des del segle XIII al XVI, els pobles aranesos s'agrupaven en tres circumscripcions administratives més grans, anomenades terçons (Garòs, Viella i Bossòst). La reunió dels cònsols de tots els pobles de la vall i, alhora, dels seus consellers i prohoms, es formava la Cort o Consell General de la Vall, que constituïa la més alta institució de representació, govern i administració de la comunitat aranesa. El Consell General podia també triar delegats o representants del conjunt de la vall per a afers específics, els anomenats síndics.
Des de principis de l'Edat Moderna, els terçons de la vall foren ampliats a sis (Pujòlo, Arties e Garòs, Castièro, Marcatosa, Lairissa i Quate Lòcs). Cada terçó triava també uns representants específics, nomenats consellers i prohoms. el dret d'assistència a les reunions del Consell General de la Vall va quedar restringit únicament als consellers i prohoms nomenats pels terçons que aleshores la conformaven.
Amb la promulgació de les anomenades Ordinaciones, Pragmáticas y Edictos Reales del Valle de Aran, l'any 1618, per mandat del rei Felip III d'Espanya, la composició, el sistema d'elecció i la manera de funcionar d'arrel medieval del Consell General de la Vall van ésser pregonament modificats. D'aleshores ençà, la més alta institució de govern i representació de la comunitat aranesa restà integrada exclusivament per tretze membres: sis consellers, sis prohoms i un síndic general, tots ells triats per sorteig.
La promulgació del Decret de Nova Planta l'any 1718, que tan advers fou per a les institucions i llibertats catalanes, no va afectar formalment Aran, que va mantenir el seu sistema polític i administratiu tradicional, per bé que molt minvat en la seva autonomia. Per mor d'això, el territori aranès no va restar integrat dins el nou sistema dels corregiments que l'autoritat borbònica va implantar arreu de Catalunya, i va constituir-ne un districte especial.

Les guerres hispanofranceses de finals del segle XVIII i principis del XIX i el pes de l'autoritat reial a la vall van entorpir el funcionament ordinari del Consell General de la Vall i la seva capacitat de decisió. Tanmateix, Aran va mantenir el seu sistema administratiu tradicional fins a almenys l'any 1834, en què el territori va quedar definitivament incorporat a la nova província de Lleida, creada un any abans per l'Estat espanyol. D'aleshores ençà, el territori aranès es va convertir en un partit judicial més de la dita província i s'hi implantà el sistema d'ajuntaments general a tot l'estat. (continuarà)
(Els núvols i les neus perpètues des del pla de Beret)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís