Vall d’Aran, del 14 al 16 d’octubre de 2016: de la Vall d’Aran cap a casa (dia 3, 16 d’octubre de 2016) (III)

A la mort del Bataller, Aran deixa d’aparèixer en la documentació alguns anys, i quan ho fa és de manera contradictòria i difícil d’explicar si no és per situacions d’alternança violenta en el domini:

·         El 1144, el comte Bernat II de Comenge s’intitula «nobilissimo comité dominante in terra Convenarum, in Saves, in Couserans et in Aranno»

·         1154 el comte de Pallars Jussa Arnau Mir, es queixava que Ramon d’Erill s’havia apropiat d’"Araran", que sembla que només pot correspondre a Aran.

·         El mateix any de 1154, les esmentades cròniques d’Alaó afirmen que Aran no té senyor.

·         En tot cas el 1157 en Ramon Berenguer IV és citat com regnant a Aran.

Amb el regnat d’Alfons el Cast (1162-1196), a qui també s’atribueix ser l’autor del tractat de l’Emparança (1169 o 1175 segons els autors), apareix informació consistent sobre el domini de la Corona d’Aragó però s’inaugura una etapa en què Aran passa a ser una peça d'intercanvi senyorial a l’escaquer pirinenc destinat a obtenir beneficis polítics o a establir aliances profitoses, però que no acaben de deslligar Aran de la Corona.

La primera notícia del seu regnat poc te a veure amb la seva acció de govern, el 1167 va tenir lloc a Sant Felix de Caramany, prop de Tolosa, un concili herètic càtar amb participants d'Aran.

El 1175 el rei va cedir Aran i el senyoriu de Borderas a Cèntul III de Bigorra i a sa muller Matella a canvi del seu vassallatge (potser és una confirmació d'un dot concedida per Ramon Berenguer IV, ja que el matrimoni havia estat el 1155 i Matella era cosina del comte). A la mort de Centull, 1180, el succeí la seva filla Beatriu III de Bigorra, que maridà amb Bernat IV de Comenge, el qual la va repudiar, el 1192, tot conservant el control de Bigorra, aleshores el rei Alfons el va obligar a abdicar de Bigorra en favor de la seva filla Peronella a la que el rei casà amb Gastó de Montcada, esdevenint Comte de Bigorra per donació reial, però n’exclogué expressament Aran, per no tenir cap relació amb l’esmentat comtat, segons afirma l’acte de donació. Aquell mateix any de 1192 també es construirà l'hospital de Viella per donar hostatge als vianants que volien passar el port de la Bonaigua.

Encara Bernat IV de Comenge, tornaria a dominar Aran. L’any 1197 s’havia casat amb Maria de Montpeller, futura mare de Jaume I, i el 1201 Pere el Catòlic el va forçar a repudiar-la compensant-lo amb la vall d’Aran, tres anys més tard, Pere s’hi casaria.

Segons l’historiador Pere Benito i Monclús, és a l’entorn de l’estada a Aran del rei Bataller que s’ha de situar el tractat d'Emparança i no en temps d’Alfons el Cast com fan la majoria de tractadistes

El 1220 Aran ja tornava a estar desvinculat del comtat de Comenge i era possessió de Jaume I, sense que hagi quedat registrat com s’hauria produït la devolució; només es pot indicar com havia quedat el tauler d’escacs a banda i banda dels Pirineus després de la derrota de Muret, que en tot o en part ha d’estar relacionat amb la restitució d’Aran. A la mort de Pere el Catòlic, Sanç de Barcelona i d'Aragó exercí la regència del regne (1213-1218) portant una activa política de suport a la causa occitana, que a més d’accions polítiques i militars també inclogué actes de política matrimonial. Així el 1215 Peronella de Bigorra, enviudà de Gastó de Bearn, i Sanç li arranjà un nou matrimoni amb el seu fill, Nunyo Sanç, però per pressions de Simó de Montfort, el papa el declarà nul. Simó obligà a Bernat IV de Comenge a donar la seva filla Peronella en matrimoni al seu fill Guiu de Montfort, condició prèvia per restituir-li el comtat de Comenge del que havia estat desposseït el 1212. Bernat, que no devia estar gaire unit a la seva filla després de l’afer de l’herència de Bigorra, el 1217 encara s’alça contra Simó de Montfort i lluità contra els croats fins al 1220.

Durant el regnat del rei Jaume I (1208-1276), Aran va romandre sota els seus dominis i no el va incloure, en el Tractat de Corbeil, entre els territoris occitans a la sobirania dels quals va renunciar l'any 1259 a favor de la corona francesa, que es va apoderar de gran part d'Occitània d'ençà de la desfeta catalanooccitana a Muret (1213).

L'antic pacte d'Aran amb els primers monarques de la Corona d'Aragó es va renovar l'any 1313, quan la vall va retornar al domini de la corona catalanoaragonesa després dels trenta anys d'ocupació francesa i d'administració fiduciaria per part dels reis de Mallorca. Amb motiu d'aquest retorn a la seva sobirania, el 23 d'agost de 1313 el rei Jaume II atorgà als habitants d'Aran l'anomenat privilègi d’Era Querimònia, verdadera carta magna de les llibertats araneses, que, durant més de cinc-cents anys, va esdevenir la principal base legal de l'ordenament polític, jurídic i administratiu aranès. (continuarà)

(La imatge correspon a un petit salt d'aigua vist en l'excursió pel Pla de Beret)