Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (i IX)

Colòmbia ja fa uns anys que envia alguns científics a l’Antàrtida i tenen ganes de poder-s’hi implicar més. Una de les conferències que més em criden l’atenció és un audiovisual sobre l’explotació de la pesca, tant des de punt de vista dels petits pescadors tradicionals com de les grans pesqueres. David contra Goliat. El petit, que preserva, el gran que mai en té prou. I el que hi surt perdent, és el mar i els seus recursos, que en algun moment sembla que acabaran essent finits. M’agrada molt i em fa reflexionar sobre què estem fent amb el nostre planeta. Un altre senyor també fa una conferència sobre els fons marins i deixa clar que encara s’estan descobrint moltíssimes noves espècies. I entremig de les ponències, també fem un recés per tastar les boníssimes pastes del forn de l ‘estació de Cajicá.

Un cop acabades les conferències sobre l’Antàrtida i la pesca, alguns alumnes també expliquen els seus projectes d’estudi a la zona de l’illa de Rosario, al mar caribeny. I la jornada queda closa. El professor alemany es queda a dinar, i amb la Janet i ell anem a fer un vol pel campus. Després faig una petita reunió amb una professora i em retrobo amb la Janet i el professor per anar a dinar a un bar prop de la zona esportiva, dins del mateix campus, a on delecto una crep vegetariana sublim, enmig d’una agradable conversa. Acabat l`àpat, m’acomiado de l’alemany instal·lat a Bogotà i faig una última reunió amb el professor Edwin, un simpàtic noi amb qui tinc bona sintonia. A part de parlar de feina, ens convida a prendre quelcom i també xerrem d’altres coses. S’hi ajunten en Jorge i més gent i ho passem prou bé. Curiosament, el professor Edwin coneix els anhels d’independència del poble català i n’acabem parlant durant una estona. I llavors ja arriba l’hora dels comiats: de la Glòria i de la Janet, sobretot, però també de l’Àlex, el senyor amb qui vaig ballar salsa el divendres. He fet dues amigues, la veritat. En Jorge em puja per darrera volta al seu cotxe i parem un moment a comprar un cadenat, ja que el meu s’ha trencat al matí. Anem tirant en direcció a Bogotà i enganxem bastant trànsit camí de l’aeroport internacional de “El Dorado”. En Jorge em conta que la universitat disposa d’una flota de xofers, de cotxes i de busos per traslladar els i les alumnes i que segueixen protocols de seguretat molt estrictes, estan sempre en contacte amb la policia i l’exèrcit per si calgués evacuar-los. Amb tot, ja som a l’aeroport i comença a diluviar. M’acomiado d’ell amb una forta abraçada i ja entro cap a dins. Deixo les maletes i vaig a passar el control de passaports... i ai las! Es pensen que és fals i em fan un control extra. Un cop aclarit, passo el control de seguretat i em queda una bona estona per esperar-me, ja que el vol que m’ha de portar a terres catalanes va amb una hora i mitja de retard. Aprofito per comprar “membrillo” de guaiaba, “arequipe” i algunes altres menges per acabar de gastar els diners que no m’han permès canviar a la casa de canvi, prèvia petjada digital. Estic bastant cansada i llegeixo, però també se me’n va la ment pensant en el què he d’aprendre per quan torni a Colòmbia,  com ara danses com la “bachata”  (https://ca.wikipedia.org/wiki/Bachata; https://es.wikipedia.org/wiki/Bachata)  o la “champeta” (https://es.wikipedia.org/wiki/Champeta; http://www.oficialchampeta.net) .

Finalment, ens criden i pugem a l’avió, a on ens serviran sopar, faré capcinades, i tornaré a menjar abans no aterrem a Barcelona. I quan baixem, encara un doble control de drogues (quan a la gent només n’hi fan un) per part de la policia espanyola... i ja cap a casa, amb un regust molt dolç de Colòmbia, un país que m’ha sorprès gratament i amb moltíssimes ganes de tornar-hi.

(La imatge correspon als carnavals de "Blancos y Negros" que se celebren a Colòmbia)