Vall d’Aran, del 14 al 16 d’octubre de 2016: de la Vall d’Aran cap a casa (dia 3, 16 d’octubre de 2016) (I)

De nou, no matinem pas gaire. Descansem després de les nostres voraginoses jornades laborals. Ens llevem i ens acomiadem del simpàtic i agradable matrimoni que regenta l’establiment a on hem pernoctat les dues últimes nits.  Tot i que tenim ganes d’anar a esmorzar al mateix forn de pa del dia anterior, està ben tancat. De fet, en ser temporada baixa, i esperant les neus hivernals que portaran molts turistes a les pistes d’esquí, hi ha molts comerços tancats. Anem a esmorzar al mateix bar a on la nit anterior vam estar fent cerveses. Allí fan un bufet lliure per esmorzar, prou econòmic. Esmorzem i quan sortim, veiem que fan una cursa contra el càncer. Abans d’abandonar la Vall, comprem aigua de nodes (http://www.begudesdelaterra.cat/aigua-de-nodes.html) , un licor típic de la zona. I ja abandonem la Vall d’Aran, un indret amb molta història, tal i com s’explica a viquipèdia  (https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_d%27Aran): “Algunes sepultures trobades a Aran documenten el poblament de la vall entre el bronze mitjà (1500-1200 aC) i l’edat del ferro, culturalment la vall està vinculada les cultures de l’alt Garona però amb comunicació amb les valls del sud del Pirineu. La ramaderia en seria la seva principal activitat econòmica.
La toponímia aranesa indica que la població preromana “era d’origen aquità, amb un substrat iberobasc arraconat pel cèltic a partir de l’estrét d’es Bòrdes”.
Polibi assenyala que Anníbal, passat l’Ebre va sotmetre els ilergets, els bargusis, els airenosis i els andosins, es creu que els airenosis, podrien estar etimològicament relacionats amb el nom Aran, per bé que els seus dominis podrien arribar fins al Pallars. Segons Juli Cessar (56 aC) el riu Garona era una frontera natural que separava els aquitans dels gals.
La romanització hauria estat intensa, però també s’hi mantingué part de la cultura local, com ho testimonia la inscripció votiva d’Escunhau "ILURBERRIXO ANDEREXO", de clara rel basca (ilur=població, andere=dona), la capital era Vetula (Viella) i estava administrativament vinculada a Lugdunum, on hi havia el major mercat de bestiar de la Gal·lia en el que Aran hi devia participar amb els seus propis productes, però sobretot hi donava accés als productes pirenencs d’Hispània per la via romana que travessant la vall conduïa a Aeso (Isona, Pallars) i a Labitolosa (la Pobla de Castre, Ribagorça).
Entorn de l’any 400 es poden datar les primeres restes cristianes de la vall (necròpolis d’eth Haro de Garòs), coincidint amb l’arribada dels visigots, a partir del 413, i més tard dels francs, que els expulsaren (507)

La història medieval d’Aran és complexa per la manca absoluta de fonts formals directes fins al segle XII, cosa que obliga a deduccions contextuals, i per les aparents contradiccions i indeterminacions d’algunes cites posteriors fins ben entrat el segle XIII. En qualsevol cas, Aran en la primera edat mitjana va pendular entre els poders situats al nord i al sud dels Pirineus, que exerceixen un poder efectiu molt precari i de caràcter temporal, per l’esforç que suposava superar l’aïllament geogràfic i per la tendència dels naturals de la vall a refusar dominis externs i a autoorganitzar-se comunalment. (continuarà)
(La fotografia correspon als carrers de Viella)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís