Vall d’Aran, del 14 al 16 d’octubre de 2016: de terres gironines a Viella (dia 1, 14 d’octubre de 2016) (I)
La
setmana ha estat ben llarga i esgotadora. Però la perspectiva d’un cap de
setmana de tranquil·litat als Pirineus és ben engrescadora, de manera que al
mal temps, bona cara. Divendres, després de treballar, s’esdevé l’hora d’anar
cap a casa a acabar de preparar quatre coses i esperar que arribin els amics
per marxar. Ho fem tard, ja ben entrat el vespre; ens queden algunes hores de
viatge en cotxe i avisem a l’hotel que arribarem tard. I vinga, a fer carretera
durant una bona estona. De fet, perdo una mica la noció de com ho fem per
arribar a lloc; només sé que anem passant per la Franja i n’anem sortint. I ja
de matinada, després d’intents infructuosos de trucar a l’hotel, arribem a
lloc, a Vielha, a la Vall d’Aran (http://www.visitvaldaran.com/ca/;
http://www.lavalldaran.com/;
http://www.conselharan.org/ca/
). Tal i com s’explica a
viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Vall_d%27Aran): “ La Vall d'Aran o Aran, de vegades anomenada pel seu tòponim
oficial en occità Val d'Aran o Vath d'Aran, és una vall pirinenca i un parçan situat al sud-est de Gascunya, a Occitània. Administrativament és una entitat territorial singularconsiderada
com a realitat nacional occitana, constituïda fins al 2015 com a comarca catalana, amb capital a Vielha i amb un govern autònom
(Consell General d'Aran) en virtut de la Llei
16/1990 sobre el règim especial de la Val d'Aran, actualitzat amb la nova Llei d'Aran del 21 de gener de
2015.
La llengua pròpia i oficial és l'occità aranès, que pertany al
conjunt del gascó oriental. També hi són
cooficials el català i el castellà. Celebra la seva festa nacional, la Hèsta d'Aran,
el 17 de juny.
Aran és un mot d'origen preromà que ve del basc aran que significa «vall»,
essent per tant el nom un pleonasme en significar Vall de la Vall.
Aran és una vall pirinenca que pertany en gran part a la conca fluvial atlàntica. La Garona, que neix a la vall i la travessa,
desemboca a aquest oceà després de travessar tota la Gascunya. També té una petita part de conca mediterrània, ja que la Noguera Pallaresa neix al Pla de Beret, a un centenar de metres de la Garona, però inicia el curs en direcció oposada. Així
mateix, la part nord de la Vall de Barravés (Mulleres i Conanglios) pertany administrativament
també a l'Aran.
Els animals de la Val d'Aran en perill d'extinció, amb programes de reintroducció o de protecció i conservació
són:
·
ós bru (Ursus arctos),
·
perdiu blanca (Lagopus mutus)
·
sargantana aranesa (Lacerta aranica)
·
trencalòs (Gypaëtus barbatus)
El clima d'Aran és oceànic. La
precipitació mitjana anual és elevada, al voltant dels 900 mm, repartida de
forma molt regular durant tot l'any. Al trobar-se en l'àrea
pirinenca, les temperatures hivernals són
fredes, amb mitjanes de les mínimes per sota dels 0 °C al
fons de la vall i més extremes als cims, i els estius suaus, amb mitjanes
de 17 °C a la vall i 14 °C a la muntanya. El període
lliure de glaçades s'estén entre els mesos estivals: juny,
juliol i agost.
El 1067, la Val d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la
independència. Fins i tot, el 1167 s'hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172als de Comenge,
cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya. El 1175, Alfons el Cast va signar el tractat de l'Emparança, pel qual es vinculava
la vall a la Corona d'Aragó.
La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el Tractat de Corbeil de 1258 va significar
el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d'Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d'Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans
catalanes. Jaume I va voler infeudar el
territori a Guillem d'Entença el 1220 contra la voluntat dels
aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la
corona.
En el marc de la Croada contra la Corona d'Aragó i amb el pretext de
castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés, va envair la Vall d'Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300 i 500 homes. (continuarà)
(La fotografia correspon unes velles raquetes de neu vistes a l'hotel a on ens allotjàvem)
Comentaris