Vall d’Aran, del 14 al 16 d’octubre de 2016: de la Vall d’Aran cap a casa (dia 3, 16 d’octubre de 2016) (II)

Inicialment Aran sembla participar de la tradició de les terres situades al sud del Garona, on Fredegari (+660) situa Wasconia, la futura Gascunya, que és un territori i una societat en continu enfrontament amb els merovingis. Aquesta vinculació amb els pobles vascons es veu confirmada, molt tardanament, a l’obra literària Cançó de Santa Fe, de la segona meitat del segle XI i primera menció documental d’Aran, en què figura el següent vers: "Cisclan i bascon, qe son d’Aran" (xisclen [o xiulen] els vascons que són d’Aran).

Posteriorment cal situar la vall d’Aran en l’òrbita Guillem I de Tolosa, conqueridor de la Ribagorça i del Pallars amb els que Aran constituïa un contínuum territorial necessari per connectar-los amb les seves possessions estrictament tolosanes per la via romana preexistent. Però la gran complexitat de l’àrea, on conflueixen els límits de diverses cultures, pobles i canvis polítics (els vascons finalment sotmesos pels Carolingis, els musulmans que fugaçment arribaren a l’alt Pirineu, i les conquestes personals de Guillem de Tolosa al sud), no permet estimar com es pogué produir aquesta incorporació, que en tot cas tendría com data ante quem l’any 802-803.

Cap a l’any 872, Ramon II de Pallars-Ribagorça s’empoderà dels comtats de Ribagorça i Pallars, no reconeixent la usurpació que Bernat Plantapilosa havia fet del comtat de Tolosa, i això situava Aran en la frontera dels dos territoris, un que maldava per conservar la independència i l’altre que cercava tornar-lo a annexionar. En favor que Aran acabés per quedar a la part Ribagorçana en parlen les cròniques de Santa Maria d’Alaó, una font ribagorçana tardana (1154), que lamenta que en el moment d’escriure’s Aran no tenia senyor, i que dóna les següents dades:

·         Ató de Bigorra, bisbe de Roda (a. 939-ca. 950), germà de Bernat I de Ribagorça (fill de Ramon II de Pallars i Ribagorça i també germà de Isarn I de Pallars i de Llop I de Pallars), era propietari d’Aran.

·         Els comtes Ramon II de Ribagorça (955-970) i Isern de Ribagorça (990-1003), també havien posseït Aran i Guillem de Ribagorça (1011-1017), per dret hereditari també ho volia fer, morint en l’intent de conquerir-lo.

·         Pere I d'Aragó i Pamplona, també comte de Ribagorça entre 1085-1104, va morir a Aran sense que es donin més detalls del cas.

A més de la distància temporal dels fets que s'expliquen, crida l'atenció que no existeix continuïtat cronològica entre tots els suposats governants ribagorçans d’Aran, en un dels casos també s’explicita que s’havia perdut el domini, i en dos que hi moriren els cabdills. Tot plegat porta a pensar que hi havia més pretensió de domini que domini efectiu o que, en tot cas, aquest era precari. La manca d’altres fonts no permet saber si la contestació als intents de control ribagorçà procedirien dels mateixos aranesos o del poder tolosà i/o d'altres comtats fronterers.

Sobre terreny més sòlid es pot historiar el regnat d’Alfons el Bataller d'Aragó (1104-1134), en què ja disposem de documentació coetània, l'any 1108 un document privat cita entre els seus estats Aran, potser més nominal que real en tant que també se cita el seu govern al Pallars sobre el qual no tenia domini directe i perquè aquesta circumstància no es torna a documentar fins al final del seu regnat en què el trobem efectuant actes de govern sobre Aran:

·         El març de 1130 ordena als seus barons i fidels d’Aran que paguin les dècimes dels seus drets a Calvet, sacerdot de Santa Maria de Mijaran, primera cita de caràcter religiós de la vall.

·         L’agost de 1130 Arnau Guillem era tinent seu a Viella.

·         En un mes indeterminat del mateix any signa un document estant “in Belsos de Aran” (Bossost).

·         Entre 1130 i 1134 la documentació de la seva cancelleria el designa diverses vegades com regnant a Aran. (continuarà)

(La imatge correspon, de nou, al santuari de Montgarri)