Vall d’Aran, del 14 al 16 d’octubre de 2016: de la Vall d’Aran cap a casa (dia 3, 16 d’octubre de 2016) (i V)

L'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 2006 va suposar un nou i decisiu pas endavant en el ple reconeixement de la realitat nacional occitana d'Aran i, alhora, un canvi fonamental respecte de la situació precedent amb relació a l'oficialitat de la llengua pròpia de la comunitat aranesa. Així, l'article 11 de l'Estatut estableix: «els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l'Aran com una realitat nacional dotada d'identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos als llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d'una particular protecció per mitjà d'un règim jurídic especial». A més, l'article 6.5 declara també l'oficialitat de la llengua occitana, denominada aranès a Aran, a Catalunya. Al seu torn, l'article 94 explicita el nou marc de l'organització institucional pròpia d'Aran i les especificitats del seu règim jurídic. Finalment, la disposició addicional cinquena estableix també el calendari de la revisió del règim especial d'Aran per a adaptar-lo al que disposa el mateix Estatut. Amb l'aprovació de la Llei 35/2010, de l'1 d'octubre, de l'occità, aranès a l'Aran, el Parlament de Catalunya va encetar el desenvolupament del mandat estatutari amb relació a Aran, i va convertir l'occità en llengua oficial a tot Catalunya.
Amb l'aprovació de la Llei 1/2015, del 5 de febrer, del règim especial d'Aran, la cambra legislativa catalana completa aquest mandat i, alhora, canalitza i articula el legítim dret i l'aspiració d'un ampli sector de la població aranesa, expressat a través dels seus representants polítics, d'assolir un major nivell d'autogovern, adaptant la composició, les competències i el funcionament del Consell General d'Aran als nous reptes, necessitats i aspiracions de la societat aranesa contemporània.”

Un cop ja al cotxe, enfilem el port de la Bonaigua; passem per Esterri d’Àneu i Sort, i des d’aquí, cap a la Seu d’Urgell. Tot i que el paisatge és preciós, no puc evitar adormir-me i em desperto quan ja arribem a  Andorra, a on fem una parada a dinar i a fer algunes compres. Però com que no tenim ganes d’arribar tard a casa, car dilluns és dia de tornar a treballar, ja enfilem el camí cap a casa, amb un molt bon regust de boca en aquest bell indret dels Pirineus, la Vall d’Aran, tota una realitat nacional, un altre món. I amb ganes de tornar-hi ben aviat!
(La fotografia correspon al poble abandonat de Montgarri)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís