Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (VII)

Quan va morir Carles I d'Hongria el 1342, deixà un regne força ric, amb edificacions pomposes i un poder sòlid, tot resultat d'una extensa reforma econòmica, amb rigorosos impostos de duanes i interns. Havia introduït un nou tipus de moneda, el fòrint, segons el patró de Florència, i cedint part dels beneficis a les mines d'or i plata als propietaris nobles, que abans no en rebien cap benefici, ja que aquestes mines eren propietat exclusiva del rei. Va succeir-lo en el tron el seu fill Lluís I d'Hongria el Gran, que va continuar l'obra del seu pare.
Lluís I d'Hongria
Lluís I el Gran era el fill gran de Carles I i d'Isabel Łokietek, nascut el 1326. Després de morir el seu pare, el 1342 pujà al tron i gairebé cada any va veure's involucrat en algun combat durant els vint anys del seu regnat. El 1344 va reconquerir Valàquia i el 1345 Croàcia, però va patir una derrota contra l'exèrcit de Venècia prop de la ciutat de Zadar el 1346.
Al llarg del seu regnat, va lluitar almenys set vegades contra Sèrbia, cinc contra Moldàvia i tres contra Bòsnia i Valàquia. Freqüentment, va rebre suport militar del seu oncle, el rei Casimir III de Polònia, i prop de sis vegades va prendre part personalment en els combats contra els tàrtars i lituans que havien atacat el rei polonès.
Carles I havia signat un tractat amb el rei Robert I de Nàpols el 1333, en què s'estipulava que la seva néta Joana es casaria amb Andreu, el fill petit de Carles I, i la nova parella reial seria nomenada heretera del tron de Nàpols. En morir Carles I, i després el rei napolità, Joana va obrar hàbilment per ser coronada ella sola, deixant el seu marit Andreu fora de la cerimònia. Andreu, tot tement per la seva vida en moltes ocasions, va escriure a la seva família d'Hongria, fins que fou assassinat per ordre de la reina, Joana de Nàpols. El tràgic esdeveniment va generar una enorme commoció a Hongria, i per venjar el seu germà petit, Lluís I dugué a terme dues campanyes, el1347-1348 i el 1350, contra Nàpols. El 1347, hagué de suspendre les seves incursions davant l'arribada de la pesta negra, que començà a arrasar la ciutat itàlica. El 1350, tornà i aconseguí la victòria absoluta sobre les forces napolitanes, bo i conquerint el regne i forçant Joana a fugir a Avinyó, que era aleshores la seu papal. En comprendre que annexar Nàpols a Hongria seria gairebé improbable, el 1352 signà la pau amb la reina Joana I de Nàpols i tornà a casa.
Si bé la pesta negra no va resultar ser tan tràgica a Hongria com als altres territoris europeus, va provocar incomptables morts, com la del petit Carles Martell, de 3 anys, fill de l'assassinat Andreu i de Joana I de Nàpols, que l'havien dut a Hongria a la cort de Visegrád, car el papa havia decidit que la seva custòdia i educació corresponien més bé al rei hongarès. D'altra banda, la pesta també va fer morir la dona del rei, la reina Margarida, filla de l'emperador Carles IV, i Lluís I va haver de casar-se immediatament amb Isabel, filla del regent de Bòsnia, amb qui tingué tres filles: Caterina (1370), Maria (137) i Eduviges (1373).
El 1356, va esdevenir-se un combat entre el duc de Venècia i Lluís I el Gran, quan llurs exèrcits van enfrontar-se de nou pel control de Zadar. El 1358 signaren la pau i el 1372 i 1378 tornaren a enfrontar-se els dos monarques quan Hongria donava suport a la coalició guiada per Gènovacontra Venècia.
Polònia, la successió del tron es trobava qüestionada, puix que el rei Casimir III, oncle de Lluís I el Gran, no tenia fills, així que va decidir nomenar el seu nebot, tot passant així els drets al rei hongarès. El 1370, va morir Casimir III i Lluís I va ser elegit rei de Polònia (que també va dur problemes successoris, car Lluís I només tenia filles).
Cap als volts de 1375, Lluís I estava lluitant contra els turcs otomans que ja havien envaït Valàquia i començaven a atansar-se perillosament al Regne d'Hongria tot amenaçant el món cristià. El 1381 va acabar la guerra i el tractat de Torí va assegurar a Lluís I els territoris de Dalmàcia, així com una situació amistosa amb els seus veïns austríacs i txecs.
D'altra banda, davant el problema pendent de successió a Nàpols (Joana hi seguia governant, però malgrat haver tingut 4 marits, no tenia cap hereter), Lluís I d'Hongria nomenà Carles d'Eslavònia hereter al tron napolità. Carles era besnét del ja mort Carles II d'Anjou i durant els conflictes militars l'havien portat a Hongria, on cresqué a la cort reial i guanyà molts simpatitzants entre els nobles. Aviat, doncs, Carles avançà cap a Nàpols amb exèrcits hongaresos encapçalats per Joan Horváti i va prendre el Regne italià, fent-se coronar Carles III de Nàpols, i ordenà que la reina Joana I de Nàpols fos escanyada a la fortalesa de Muro.
Durant el seu regnat, traslladà la seu reial hongaresa a la fortalesa de Miskolc, la qual va enriquir i modernitzar. Cap a les acaballes de la seva vida, va tenir lepra i lentament va anar retirant-se de la vida pública, fins que va morir el 1382 sense cap fill hereter.

Segimon I i la reina Maria I d'Hongria

En morir Lluís I el Gran sense cap fill hereter, la seva filla Maria fou coronada reina. Va ser l'única reina de l'Hongria medieval, evidentment com a governant i cap d'estat, no sols com a dona d'un rei.
Durant l'hivern de 1379 va comprometre's amb Segimon I, el fill de l'emperador Carles IV, i el setembre de 1382 fou coronada reina d'Hongria. Tanmateix, el poder reial requeia sobre la seva mare, la reina Isabel, i el regent Nicolau Garai. Segimon havia viscut un parell d'anys a la cort del rei Lluís I, experiència que va ajudar-lo a adoptar l'idioma i costums hongaresos, així com a guanyar adeptes entre la noblesa del regne. Això no obstant, no tots donaven suport a Segimon, la noblesa hongaresa estava dividida: una part donava suport només a la reina i a la seva mare; una altra, a la unió de Maria i Segimon, perquè ell pogués governar; i una altra donava suport al rei napolità Carles III, l'últim hereter viu dels Anjou, que havia viscut llargament a la cort de Lluís I i governat la regió d'Eslavònia.
La reina vídua Isabel odiava Segimon, i intentà, amb estratègies, que la seva filla es casés amb el germà petit del rei Carles IV de França, però mai no va haver-hi tal unió. Maria i Segimon varen contraure matrimoni el 1385 i pocs mesos després, Segimon va haver de marxar del regne a causa de la inestabilitat. Després que ell se n'anés, l'assemblea nacional a Buda va fer que la reina renunciés al tron, que passaria a Carles III, que fou coronat com a Carles II d'Hongria el desembre d'aquell any en presència de Maria I i Isabel.
Carles II no va estar-se més de 38 dies al tron, ja que el febrer de 1386, el mestre de copes de Maria va enganyar-lo i va matar-lo amb un ganivet, probablement per ordres de la vídua Isabel i el seu còmplice Nicolau Garai, home de confiança de les reines. Van dur Carles, encara agonitzant, al castell de Visegrád, on van matar-lo poc després. De seguida, va haver-hi alçaments al regne i el juliol de 1386, mentre les reines viatjaven per aquests territoris creient que llur presència faria acabar les protestes, foren arrestades pels partidaris de l'assassinat Carles II. El mestre de copes i Nicolau Garai van ser assassinats davant de les reines i llurs caps van ser enviats a la vídua del rei de Nàpols. Les dues reines foren empresonades a la fortalesa de Novigrad, on posteriorment la vídua del rei Lluís I el Gran, Isabel, va ser escanyada davant de la seva pròpia filla, la destronada Maria I d'Hongria. Declarant-se capità d'Hongria, i aconseguint reforços italians, Segimon va alliberar la seva dona Maria el 1387 amb una flota veneciana i formalment durant un any fou considerada dona del monarca, però després de 1388 no va prendre part ja en decisions polítiques.
Després de l'assassinat de Carles II, va esclatar una guerra civil a Hongria, guerra que va ser calmada per Segimon donant enormes extensions de territori i posicions de govern als nobles descontents, convertint-se en la nació amb grans latifundis que va perdurar gairebé mig mil·lenni.
Cap als volts de 1389, els turcs otomans varen vèncer la coalició dels estats eslaus del sud, i Sèrbia esdevingué vassall de l'Imperi otomà. Això modificà el veïnatge del Regne d'Hongria, bo i esdevenint els otomans una amenaça molt propera. El 1390 començaren les incursions turques pels territoris hongaresos del sud, i en contra d'aquesta invasió, Segimon va haver de fer front el 1391 a aquells nobles hongaresos que, malgrat haver rebut territoris, se sentien exclosos del govern. Els nobles col·locaren al cap de llur moviment el fill de Carles II d'Hongria i III de NàpolsLadislau I de Nàpols, per venjar així la mort del seu pare i reclamar el tron d'Hongria.
El 1392, Segimon va conduir una campanya contra els turcs en territori hongarès i tres anys després va combatre'ls a Valàquia i a Moldàvia. Aquell mateix any, el 1395, la reina Maria va morir després de caure del cavall mentre caçava, i Segimon va quedar vidu.

Els otomans varen vèncer el 1396 les forces croades de Segimon en la Batalla de Nicòpolis. Poc de temps després, els nobles hongaresos encara descontents s'alçaren contra Segimon el 1401 i el 1403: en totes dues ocasions van perdre. Segimon va continuar en el poder durant els propers quaranta anys sense cap mena d'obstacle successori. (Continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís