Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (IX)

D'altra banda, conduí una llarga campanya contra els turcs otomans, durant la qual el 1475-1476 obtingué diverses victòries i el 1479 s'hi enfrontà a la regió de Kenyérmező, batalla en què Maties va vèncer. Maties Corví va dirigir les seves tropes tres vegades (el 1477, el 1482 i el 1485) contra l'emperador Frederic III d'Habsburg, ja que l'emperador mantenia pretensions sobre el tron hongarès. A la tercera oportunitat, Maties va derrotar l'emperador i ocupà Viena, on va establir la seva nova seu reial. D'aquesta manera, va continuar consolidant el seu domini a les regions de la baixa Àustria el 1487.
Quan Maties va morir el 1490 a Viena per causes naturals, el seu imperi abastava el Regne d'Hongria (que alhora incloïa Croàcia), Bohèmia i una part d'Àustria.

Victòria dels turcs

Després de la mort de Maties Corví, el tron hongarès va quedar vacant, ja que no havia deixat cap descendent legítim (el fill del rei era Joan Corví, que havia nascut fora de matrimoni i, si bé havia estat reconegut pel seu pare i honrat amb títols i propietats, per la seva condició d'il·legítim, la noblesa hongaresa no va reconèixer-lo), per això el control va passar a mans del rei de Bohèmia, Vladislau (nét del rei Albert II d'Alemanya per via materna), que fou coronat el 1490 com a Vladislau II de Bohèmia i Hongria. D'altra banda, el rei era nebot per via paterna del ja mort Ladislau I d'Hongria, que havia regnat entre el 1444 i el 1457. L'esfera d'influència txeca va augmentar immediatament, i molts nobles hongaresos van donar suport al nou rei, considerant efectivament que no hi havia cap altre més capacitat per a ocupar el tron d'Hongria, car es requeria algú que pogués lluitar contra els turcs, i que ajudés el regne amb els exèrcits bohemis. Vladislau II va traslladar-se a Buda, la capital del Regne d'Hongria, des d'on va governar les dues nacions fins que va morir el 1516. Durant aquest període, les decisions importants les va prendre el canceller hongarès Tamás Bakócz i Jordi Szatmári, que més endavant van tenir tots dos càrrecs eclesiàstics. Després de morir, va pujar al tron el seu fill, nascut a Hongria, amb domini de la llengua hongaresa i integrat en els costums del país. Per consegüent, Lluís II d'Hongria va esdevenir el 1516monarca d'hongaresos i bohemis.
Lluís II va regnar només deu anys. Així com els seus predecessors hongaresos, Lluís I, Segimon i Maties Corví, Lluís II també va haver de lluitar contra els invasors otomans. S'enfrontà a la més gran amenaça de l'època, ja que el soldà Solimà I el Magnífic havia llançat el seu exèrcit cap a Europa i el 1521 havia conquerit Belgrad, tot i l'heroica defensa d'hongaresos i serbis. El comandant hongarès de la ciutat, el comte Valentí Török, amb prou feines va aconseguir escapar-ne, tot fent caure així l'última ciutat fronterera dels hongaresos i deixant el camí lliure per als turcs cap a Buda, la seu reial. El món cristià catòlic romà es veia severament amenaçat, no sols per la imminent invasió turca, sinó per l'aixecament per tot Europa del protestantisme, seguidors de Martí Luter, contra l'Església catòlica romana. El 1523 la Gran Assemblea de Buda decretà que tots aquells hongaresos que s'enfrontessin directament a l'Església i no paguessin el delme serien condemnats a perdre llurs béns per tal de mantenir l'ordre al regne.
Si bé els organismes reials aconseguien contenir lentament el caos, les forces de Solimà avançaven amb més força en direcció a l'oest del regne. El 1526, el sultà va donar un cop decisiu a les tropes hongareses de Lluís II. La Batalla de Mohács va finalitzar amb la derrota dels hongaresos. Els reforços txecs, croats i transsilvans no van arribar-hi a temps, i va causar que els hongaresos fossin delmats pels turcs i que Lluís II d'Hongria perdés la vida en l'empresa. Tots els comandants principals hongaresos també varen perdre la vida en la batalla: l'arquebisbe d'Esztergom, Ladislau Szalkai, l'arquebisbe de Kalocsa Pau Tomori i el comte Jordi de Zápolya. Amb aquesta derrota, va començar a Hongria un període de més d'un segle i mig de batalles entre hongaresos i turcs, així com la posterior divisió del regne en tres parts.
Al començament, la corona d'Hongria fou disputada per dos personatges molt influents de l'època. Un n'era el comte hongarès Joan I de Zápolya, influent voivoda de la regió de Transsilvània; l'altre era Ferran I d'Habsburg, germà del mateix emperador Carles V, que reclamava els seus drets sobre Hongria per haver-se casat amb Anna d'Hongria, germana del ja mort Lluís II. Tots dos varen fer-se coronar el 1526, per això va començar una guerra interna (1526-1538) entre els dos pretendents, en què Zápolya va rebre el suport turc per assegurar el tron a canvi d'un tribut de vassallatge als otomans. Finalment, ja que Joan de Zápolya, com a Joan I d'Hongria, no tenia cap fill hereter, els contendents pactaren que primer regnaria Zápolya fins que morís i després Ferran I. Tanmateix, el 1540 va néixer un fill de Joan I, que fou anomenat Joan Segimon de Zápolya. L'acord va quedar trencat, Joan I coronà immediatament el seu fill com a Joan II, coronació que causà la ira de Ferran I. Joan I de Zápolya va morir aquell mateix any, segellant així el destí de la corona hongaresa, que inqüestionablement va passar a mans de Ferran I.

L'ocupació turca i el sorgiment del Principat de Transsilvània (1541-1571)

El 1541, el soldà Solimà va adonar-se de l'acord de Szapolyai i Ferran I; ofès, decidí que els hongaresos no eren dignes de confiança i tot seguit va avançar cap a la ciutat de Buda, seu reial, per ocupar-la. El sultà ordenà que es creés una organització politicoadministrativa a la regió central d'Hongria anomenada Wilaya de Buda, designant un paixà per governar-la. Transsilvània estava aleshores governada per la vídua de Joan de Zápolya, la reina Isabel Jagelló, que actuà de regenta mentre el nounat Joan Segimon de Zápolya feia la majoria d'edat per governar. La regió de Transsilvània es trobava cada vegada més allunyada de l'esfera d'influència dels Habsburg, i Ferran I de mica en mica deixava de mantenir les seves pretensions sobre l'est del país.
D'altra banda, les regions occidental i nord del Regne hongarès passaren a Ferran I, el germà de l'emperador germànic, que governà com a rei de l'Hongria lliure de l'Islam. No obstant això, el soldà va decidir conquerir aquests territoris i va emprendre una campanya per sotmetre'ls a la Wilaya de Buda.
El 1552, al sud del Regne d'Hongria, a la frontera amb Transsilvània, l'exèrcit del paixà Ahmed va prendre la ciutat de Temesvár (l'actual Timișoara a Romania), i poc després els exèrcits unificats dels paixàs Alí i Ahmed avançaren cap al nord-oest de Transsilvània a la ciutat de Várad, la qual va ser conquerida després d'un llarg setge. Aquell mateix any, les tropes del paixà Alí ocuparen la fortalesa de Drégely, al nord d'Hongria, assegurant-se així el control sobre la regió central del regne. El 1552, també les forces turques van assetjar la ciutat d'Eger al nord, gràcies a la seva posició i a la logística emprada pels seus defensors; els otomans van ser derrotats i van ser forçats a retirar-se'n. Durant els anys següents, va haver-hi tot de batalles menors entre hongaresos i turcs. En morir Ferran I el 1564, el seu fill Maximilià IIva succeir-lo en el tron i en el control sobre els territoris hongaresos no islàmics.
Després de morir Ferran I, el capità de la ciutadella hongaresa de Szigetvár, el comte Miklós Zrínyi, va negar-se a pagar el tribut al soldà otomà, i això provocà la ira de Solimà, i com a càstig envià més de mil soldats otomans per assetjar-la. El 1566 el sultà mobilitzà els seus exèrcits cap al sud-oest de Mohács, on va tenir lloc la Batalla de Szigetvár, fortalesa hongaresa que estava defensada per Zrínyi i per 2.500 guerrers. El setge durà més d'un mes. De sobte, va morir Solimà I el Magnífic a causa d'una malaltia al seu campament. Això no modificà gens el curs del setge, però, i els turcs continuaren avançant per les muralles de la ciutat, fins que el capità Zrínyi fou capturat i decapitat juntament amb els seus últims soldats.

La mort de Solimà va crear un cert caos a l'Imperi Otomà i de seguida Selim II va succeir el seu pare. El 1568, se signà la pau d'Adrianòpolis entre l'emperador germànic Maximilià II i el nou soldà Selim II, en què s'estipulava que l'emperador havia de pagar cada any 30.000 peces d'or al soldà com a tribut, i s'havien de suspendre les incursions de totes dues faccions en territoris enemics. D'altra banda, el 1570, l'emperador i Joan Segimon de Zápolya signaren l'acord de Speyer, en què es declarava la independència de Transsilvània, i fou reconeguda com el Principat de Transsilvània, forçant així el comte Joan Segimon de Zápolya a renunciar a les seves aspiracions reials sobre els territoris anteriorment sota control de Ferran I i ara de Maximilià II. L'emperador germànic fou aleshores coronat com a rei absolut dels hongaresos i se segellà així la separació d'Hongria en tres regions politicoadministratives independents. (Continuarà)
(La fotografia és, de nou, del pont de les cadenes)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís