Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): visitant el poble Vell de Corbera, el castell de Miravet i retorn cap a casa (dia 3; 3 de desembre de 2017) (V)

Sobre l’ordre del Temple, a viquipèdia es conta “L'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (en llatí, Pauperes Commilitones Christi Templique Salomonici), també anomenat l’Orde del Temple (Ordre du Temple en francès) en el qual els seus membres són normalment coneguts com a cavallers templers (templiers en francès), va ser un dels més famosos ordes militars cristians de l'edat mitjana.  Es va mantenir actiu durant poc menys de dos segles. Va ser fundat el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugues de Paynsdesprés de la Primera Croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta. L'orde va ser reconegut pel Patriarca Llatí de Jerusalem, Garmond de Picquigny, qui els hi va imposar com a regla els canònics agustins del Sant Sepulcre.
Aprovat oficialment per l'Església catòlica el 1129, durant el Concili de Troyes (celebrat a la catedral de la mateixa ciutat), l'Orde del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu patent vermella. Militarment, els seus membres es trobaven entre les unitats més ben entrenades que participaren en les croades. Els membres no combatents de l'orde, van gestionar una complexa estructura econòmica dins del món cristià. Van crear, fins i tot, noves tècniques financeres que constituïen una forma primitiva del banc modern . Alhora, l'orde també va edificar una sèrie de fortificacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa.
L'èxit dels templers es troba estretament vinculat a les Croades. La pèrdua de Terra Santa va suposar la desaparició dels suports a l'orde i, a banda d'això, els rumors generats al voltant de la secreta cerimònia d'iniciació dels templers, va crear una gran desconfiança. Felip IV de França, fortament endeutat amb l'orde i preocupat pel seu poder, va començar a pressionar al papa Climent V amb l'objectiu que prengués mesures contra els seus membres. Així, el 1307, un gran nombre de templers van ser detinguts, forçats a confessar sota tortura i cremats a la foguera. Finalment, el 1312, Climent V va cedir a les pressions de Felip el Bell i va dissoldre l'orde.
Fundació i estructura
Va ser fundat a Jerusalem el 1118 (segons Marie Bulst-Thiele), el 1119 (segons la data tradicional) o el 1120 (segons Thierry Leroy) per nou cavallers, amb Hugues de Payens, senyor de Payns, a prop de Troyes i Jofré de Saint-Omer al capdavant. Els altres eren André de MontbardArchambaud de Saint-AimandPayen de MontdidierGeoffroy BissonHughes RigaudRoland i Gondemar.
Aprovada la seva constitució pel Patriarca Llatí de JerusalemGormond de Picquigny(1119-1128), els va ser atorgada una regla adaptada de la dels canonges agustins del Sant Sepulcre.
Als seus inicis la denominació oficial va ser Orde dels Pobres Soldats de Crist (en llatí, Pauperes Commilitones Christi); més tard van ser coneguts comunament com a cavallers templers o cavallers del temple de Salomó, denominació sorgida després d'instal·lar-se a l'antic temple de Salomó, cedit pel rei Balduí II de Jerusalem.
El Temple estava format pels:
·         Cavallers, únics que vestien al mantell blanc. Havien de demostrar ser fills legítims de cavallers i estar sans i sense obligacions familiars. Combatien a cavall, assistits per escuders.
·         Sergents, vestits de negre o marró, lliures, fills de persones no nobles, sense obligacions familiars i en bon estat de salut. També combatien a cavall, però armats de manera més lleugera. Podien tenir càrrecs importants (almirall, turcopolier) i participaven en la tria del nou Gran Mestre quan un moria.
·         Criats i donats, que participaven en els treballs mecànics de les comandes.
·         Confrares (curiosament, també dones) que ajudaven econòmicament l'orde i vivien complint similars obligacions espirituals. S'esperava que, en morir, deixessin els seus béns al Temple i eren sebollits en els seus cementiris.
·         Capellans (sovint frares franciscans) que en dirigien la vida espiritual.
·         Mercenaris a sou turcoples.
La jerarquia dels templers era formada per:
·         Gran Mestre. Autoritat suprema, vitalici. Poder militar i econòmic. Havia de consultar el Capítol en decisions transcendentals. Era triat pel Capítol General. Quan calia escollir un Gran Mestre, el senescal triava un Gran Comanador, aquest un altre, aquests, dos i així fins a dotze electors, vuit cavallers i quatre sergents. No podia fer regals del patrimoni templer.
·         Senescal. Conseller del Gran Mestre i segona autoritat de l'orde. Custodiava el segell.
·         Mariscal. Cap de les operacions militars. Assistit per un sots-mariscal i per un turcopolier.
·         Gonfanoner. Teòricament portava el gonfanó o balçà de l'orde.
·         Draper. Encarregat de la logística.
·         Comanadors de les diferents províncies: d'ultramar (Jerusalem, que actuava com a tresorer, Antioquia, Trípoli); i d'Aragó, Catalunya i Provença; Apulia, Anglaterra, França, Hongria, Aquitània, Alemanya, Castella, Portugal i Escòcia.
La vida quotidiana dels templers estava marcada per les pregàries, l'entrenament militar i la cura dels cavalls. Estava ordenada per una Regla (de la que s'han conservat diversos exemplars), sense cap mena de secret, tret d'una curiosa discrepància: les versions més antigues prohibeixen que l'orde accepti un excomunicat i les més modernes recomanen el reclutament d'excomunicats, potser com una via d'expiació.
Tenien prohibit cuidar el seu aspecte, jugar a jocs d'atzar o caçar animals per diversió. L'orde no podia donar cap rescat per un cavaller caigut captiu, ni que fos el Gran Mestre.
Història
Amb l'ajuda de l'abat Sant Bernat de Claravall i el seu escrit «De laude novae militiae» van redactar la seva regla basada en la de l'Orde de Sant Benet, d'acord a la seva recent reforma, efectuada pels cistercencs, dels quals van adoptar l'hàbit blanc al qual van afegir la creu encarnada; el 1129, al concili de Troyes, l'Orde va obtenir l'aprovació papal.
Durant la seva estada inicial a Jerusalem es van dedicar únicament a escortar els pelegrins que acudien als sants llocs, ja que el seu escàs nombre (9) no permetia que realitzessin actuacions de més gran magnitud. No obstant això, el seu nombre va augmentar de manera significativa en ser aprovada llur regla. Aquest va ser l'inici de la gran expansió dels «pauvres chevaliers du temple».
n deixar-los com a hereus dels seus regnes (juntament amb hospitalers i monjos del Sant Sepulcre), el rei Alfons el Bataller els va involucrar en la Reconquesta peninsular. Malgrat que els nobles aragonesos ignoressin el testament, el príncep Ramon Berenguer IV (regent del regne en casar-se amb Peronella, la filla de Ramir el Monjo) va arribar a un acord pel qual l'orde rebia grans extensions de terreny als territoris que s'anessin conquerint, juntament amb la custòdia de fortaleses importants.
Ben aviat van rebre o construir a Terra Santa grans fortaleses, com ara Safita, el Castell-Pelegrí o la fortalesa del Temple a Sant Joan d'Acre. Van mantenir un exèrcit permanent molt important, que sumat al dels ordes de l'Hospital i Teutònic, formava, potser, més d'un terç de les tropes a disposició dels reis de Jerusalem. Butlles papals repetides eximien l'orde del pagament de cap delme o de dependència dels bisbes.
Els templers van salvar l'exèrcit de Lluís VII de França a la segona croada. En un període de trenta anys, tres grans Mestres van caure presos dels musulmans: Bertrand de Blanchefort (1157), Eudes de Saint-Amand i Gerard de Ridefort (1187).
Custodiaven en combats especialment transcendentals la relíquia més preuada de la cristiandat, la Veracreu, i a la batalla de Hattin (1187) la van perdre a mans de les tropes de Saladí[6] i mai més no va ser recuperada. En el segle XIV, les ambaixades de Jaume el Just encara la demanaven inútilment al soldà An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun.
Van participar activament, però sense èxit, en la defensa de la ciutat de Sant Joan d'Acre, la nova capital del disminuït regne de Jerusalem, el 1291 davant de l'ofensiva del soldà Al-Àixraf Khalil. La ciutat va caure, i el Gran Mestre Guillem de Beaujeu va morir-hi.

Els templers van haver d'abandonar llavors el seu darrer gran reducte, el Castell-Pelegrí (agost de 1291), mancats de tropes per defensar-lo, i replegar-se a Xipre, on la dinastia dels Lusignan els va veure com una potencial amenaça. (Continuarà)
(La fotografia és també del castell de Miravet)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís