Budapest, del 7 al 10 de desembre de 2017: visitant Budapest (8 de desembre de 2017; dia 2) (VI)

Després de morir Ladislau, el seu nebot Carles Martell d'Anjou, fill de Maria d'Hongria, reina de Nàpols, germana del ja mort rei hongarès, reclamà el tron. Tanmateix, avançant-se des de Venècia, fou coronat Andreu III, nét d'Andreu II, que regnà només fins al 1301. Durant l'època d'Andreu III, el Regne hongarès va iniciar guerres amb els seus veïns, mantenint la seva supremacia. No obstant això, la noblesa va anar adquirint cada cop més poder, i el que ja va començar amb la butlla d'or de 1222, en aquella època va agreujar-se, afeblint enormement la figura reial. Després de la mort d'Andreu III, en no deixar cap fill hereter, només filles (entre les quals hi havia Isabel d'Hongria, verge), va extingir-se definitivament la dinastia Árpád.

Interregnum

Mateu Csák i la transició

Un cop mort Andreu III, va esclatar una cursa per trobar el monarca més apropiat per al tron d'Hongria. Varen sorgir tot de candidats que eventualment foren coronats. El primer de tots fou el jove príncep Venceslau, fill del rei Venceslau II de Bohèmia, que va arribar a Hongria per mitjà del seu pare, i coronat el 1301. De la mateixa manera, la dona de Venceslau era Isabel, filla d'Andreu III, així que aquestes raons el feien d'alguna manera apropiat per heretar el tron hongarès. Venceslau regnà a Hongria amb el nom de Ladislau V, però en la història d'Hongria no se'l coneix per aquest nom, sinó senzillament pel seu nom txec.

D'altra banda, Carles Martell d'Anjou havia mort el 1295, i el seu jove fill fou qui va seguir mantenint les seves pretensions al tron d'Hongria. Un altre pretendent al tron era Carles I, besnét d'Esteve V. Carles I ja havia estat coronat uns mesos abans de Venceslau, la primavera d'aquell mateix any, però a la ciutat d'Esztergom i amb una corona provisional. Aquesta cerimònia havia estat considerada il·legítima per l'alta noblesa hongaresa, puix que no s'havia realitzat a la ciutat de Székesfehérvár i amb la corona de sant Esteve i per això s'havien proposat coronar Venceslau nou rei d'Hongria l'agost de 1301.

Davant d'aquesta situació, Mateu Csák, Joan Kőszegi i Amadeu Aba, els barons hongaresos que regien grans territoris, donant suport a Venceslau i ignorant Carles I, foren la causa d'incomptables enfrontaments entre ells i el monarca il·legitimitzat. Després d'un regnat truculent, Venceslau renuncià al tron i va fugir cap a Bohèmia, on va ser coronat com a rei i el clergue hongarès va escollir un nou monarca. El rei Otó III, duc de Baviera, era fill d'Isabel d'Hongria, duquessa consort de Baviera, filla del rei Béla IV d'Hongria. Això el feia igualment apte per a regnar, i així va ser coronat el 1305 pel bisbe de Csanád per governar durant dos anys, fins al 1307. Otó va regnar a Hongria amb el nom de Béla V, i així com va passar amb Venceslau, no va ser reconegut en la història amb aquest nom, sinó amb el seu nom alemany.

Davant el caos en què es trobava el regne, amb Carles I lluitant contra els barons hongaresos, que cada cop donaven més suport al rei i cercaven obtenir el poder per a ells mateixos, el 1306 Otó III va abandonar la ciutat de Buda i va dur-se la corona de sant Esteve. Otó III va viatjar a Transsilvània, on es trobaven els saxons que li donaven suport, però el voivoda transsilvà Ladislau Khan va capturar-lo la primavera de 1307. Mesos després va alliberar-lo a canvi de les joies de la corona hongaresa i després d'un llarg viatge, Otó III va arribar a casa seva, a Baviera.

Fou així com, un cop fou tant Venceslau com Otó III, Carles I fou l'únic candidat apropiat per dur la corona del regne.

Dinastia d'Anjou

Carles I d'Hongria

Després de la desaparició de la dinastia Árpád i del regnat de diversos monarques emparentats amb l'extingida família reial, fou coronat Carles I d'Hongria, fill de Carles Martell d'Anjou. Carles Martell era fill de Carles II d'Anjou, i més important encara, de la reina Maria d'Hongria, filla d'Esteve V, per això va heretar el tron hongarès com a únic portador de la sang d'Árpád.

Si bé la seva coronació amb 15 anys no fou ben vista pels nobles hongaresos, va demostrar ser un gran monarca, estrateg i reformador econòmic (va ser coronat en tres vegades diferents: 1301, 1309 i finalment el 1310). En l'última coronació, va fer-ho amb la corona de sant Esteve, després que el voivoda de Transsilvània, Ladislau Kár, la fes tornar per amenaces de l'Església.

Carles I lluità contra els falsos reis, nobles feudals que havent adquirit grans extensions de territori s'havien aventurat a obtenir el tron d'Hongria i havien donat suport als anteriors monarques hongaresos Venceslau i Otó. El més important dels opositors, Mateu Csák, havia dut a terme diverses campanyes en contra de Carles I. El juny de 1311, el noble Mateu Csák, després d'haver promès respectar el rei, avançà i assetjà Buda, tot obligant el rei i la seva dona a fugir a la ciutat de Timișoara, que va ser fixada momentàniament per Carles I com a seu reial d'Hongria.

Un dels poderosos barons hongaresos era Amadeu Aba, que donava suport a Carles I. Després que els saxons de Košice l'assassinessin el 1312, els seus fills van alçar-se contra Carles I i el 1313 va tenir lloc la Batalla de Rozgony, en què van ser derrotats i Mateu Csák va veure's forçat a fugir-ne.

Entre el 1312 i el 1321, les tropes del rei Carles I aconseguiren recuperar només set fortaleses del poder de Mateu Csák. Per exemple, la fortalesa de Visegrád fou recuperada el 1316 i la de Komárom, després de dos llargs mesos de setge, el 1318. Mateu Csák va morir el 1321 i un any després la seu reial va traslladar-se a Visegrád. Els enormes territoris del baró derrotat van ser repartits entre el rei i els nobles menors, i d'aleshores ençà Carles I va poder per fi governar sense cap impediment.

Tot i així, va haver d'enfrontar-se aviat al voivoda de Valàquia Basarab I, que el 1325 va mobilitzar les seves hosts i va prendre la regió hongaresa de Szörény. Les ambaixades diplomàtiques de Carles I van ser inútils, només l'exèrcit hongarès va poder recuperar la regió i continuar pressionant el voivoda cap a Valàquia durant els següents anys.

Per assegurar el control sobre la nova noblesa dominant que sorgia després de la caiguda dels oligarques, Carles I va fundar el 1326 l'orde de Sant Jordi d'Hongria, en el qual va fer entrar les 50 figures més poderoses del regne d'aleshores. Els nomenà cavallers i els féu jurar lleialtat al rei d'Hongria, nomenant un dels seus comandants militars més propers, Tomás Szécsényi, com canceller de l'orde. Aquest fou el primer orde de cavalleria laic al món i el seu objectiu fonamental era enfortir el poder reial per damunt del dels nobles.

L'abril de 1330, mentre Carles I es trobava al seu palau a Visegrád, un noble anomenat Felicià Zách atemptà contra ell. Segons el que s'ha estudiat, la dona de Carles I, Isabel, havia ajudat el príncep Casimir III de Polònia a seduir Clara Zách, filla de Felicià. Enfurismat, el noble havia aparegut en un banquet de Carles I i va ferir el monarca, també va tallar-li els dits a la reina, i va assassinar diversos criats de la casa reial. Felicià Zách fou assassinat i els seus membres van ser enviats a diferents parts del regne com a advertència a aquells que volguessin desafiar la monarquia. D'altra banda, el càstig de Clara Zách fou una execució pública, precedida per la mutilació del nas i les orelles i una processió per diverses ciutats del regne.

L'ocupació de Valàquia era un fet. Aviat, les forces de Carles I van rebre un gran cop. El novembre de 1330 va tenir lloc la Batalla de Posada entre hongaresos i valacs, liderats pel voivoda Basarab I. La batalla va concloure amb la derrota dels exèrcits hongaresos i una dependència temporal hongaresa dels valacs. El 1335 aconseguí que el rei polonès signés la pau amb el rei txec Joan a la ciutat de Visegrád. (Continuarà)

(La fotografia és del pont de les cadenes, a Budapest)