Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): visitant el poble Vell de Corbera, el castell de Miravet i retorn cap a casa (dia 3; 3 de desembre de 2017) (i VIII)

Va anar transcorrent el temps i no van ser els turcs qui van expulsar els antics cavallers de Rodes de l'illa de Malta, sinó els francesos, una vegada enderrocada la monarquia de Lluís XVI i establerta la república. El dia 6 de juny de 1798 va ser l'últim del poder i l'opulència de l'orde hospitaler. Quan el general Bonaparte va ser nomenat cap de l'expedició francesa a Egipte, es va presentar davant Malta, hi va desembarcar els seus soldats i es va apoderar de l'illa.

Declivi i desaparició

El gran mestre Ferdinand von Hompesch es va retirar a Trieste amb aquells que van voler seguir-lo. Quan aquest va morir assassinat l'any 1801, el papa Pius VII es va proclamar protector de l'orde i va nomenar gran mestre Bartolomeo Francesco Maria Ruspoli, el qual va establir la seva residència a Catània, una antiga població de Sicília. El 1845 l'orde podia considerar-se virtualment dissolt, a mesura que en cada país existia i s'organitzava de distinta manera. Se'n considera el successor el Sobirà Orde de Malta, establert a Roma.

Branca femenina

L'orde, des de 1188, va comptar amb una branca femenina de monges de vida contemplativa, les Monges Comanadores de Sant Joan de Jerusalem. A partir del primer monestir, Santa Maria de Sixena, es va estendre per la resta d'Europa, tot i que mai no va arribar a tenir un gran desenvolupament.

Els catalans i l’ordre de Sant Joan de Jerusalem

Els cavallers catalans de la llengua d'Aragó utilitzaren com a únic idioma oficial el català fins a l'inici del s. XIX. A la catedral de Sant Joan, a la Valletta, recoberta de làpides multicolors de marbre que tanquen els sepulcres dels cavallers, s'hi poden veure els noms i els escuts dels cavallers catalans, principalment a la capella de Sant Jordi, que era la de la llengua d'Aragó, però també en d'altres. A la capella de l'oratori o de Sant Joan Baptista hi ha la làpida del mallorquí Nicolau Abrí-Descatllar, l'epitafi de la qual és l'únic escrit en català. Hi va haver deu grans mestres de l'Orde pertanyents a la llengua d'Aragó, dels quals set van ser de parla catalana: Antoni de Fluvià (1421-1437); Pere Ramon Sacosta (1461-1467); Joan d'Omedes (1536-1553); Rafael Cotoner i d'Olesa (1660-1663), mallorquí; Nicolau Cotoner i d'Olesa(1663-1680), germà de l'anterior; Ramon Perellós i Rocafull (1697-1720), valencià, i Ramon Despuig i Martínez de Marcilla (1736-1741), mallorquí. També van ser mallorquins tres bisbes de Malta, un d'abans de l'època dels hospitalers. La influència dels grans mestres de la llengua d'Aragó —Els darrers prínceps catalans que han passejat llur senyera vencedora per la mar Mediterrània, en paraules de Lluís Nicolau d'Olwer, un dels autors, juntament amb Josep Pla, que han tractat de Malta en la seva obra— fou notable, especialment la de Nicolau Cotoner (mallorquí), que va fer bastir la principal línia de fortificacions de Malta, coneguda per això mateix encara avui amb el nom de la Cotonera.

L'orde a Catalunya

A Catalunya l'orde de Sant Joan de Jerusalem va fundar i administrar nombrosos hospitals, com el de l'Espluga de Francolí (des de l'edat mitjana fins a l'any 1851), entre molts d'altres. La Comanda dels Hospitalers incloïa reis i comtes en les seves files, el que va fer de l'orde un subjecte d'importants donacions, privilegis i concessions que van suposar la base del poder polític i econòmic que va assolir l'Orde del Temple als cent setanta-cinc anys que va durar el seu assentament a Catalunya.

La Comanda dels Hospitalers a Catalunya va organitzar-se a partir de l'any 1150 sota la jurisdicció de la Castellania d'Amposta, ja que Ramon Berenguer IV els va concedir el castell d'Amposta, com a recompensa per la seva ajuda en les seves campanyes militars. El gran Mestre de l'orde català tenia el títol de castellà d'Amposta i des del seu castell comandava l'orde a la Corona d'Aragó. A partir del 1280 la seu de la castellania d'Amposta va deixar d'estar en aquesta vila, ja que el rei Pere II els va permutar el seu castell pels d'Onda i Gallur, però el gran mestre de l'orde va continuar conservant el títol de Castellà d'Amposta.

Les comandes estaven habitades per frares que podien ésser cavallers, servents o sacerdots. El comanador era el cap de la comunitat en l'ordre administratiu, militar i religiós, i li corresponia l'administració dels drets i propietats. Una part de les rendes, però, havien d'ésser transferides a Orient. Els béns de les comandes podien ser materials (terres, castells i molins...), i jurídics (drets senyorials i jurisdiccionals sobre diverses poblacions). Al contrari, l'orde del Temple va quedar en descrèdit a causa de l'acumulació de riqueses, la pràctica de cerimònies secretes, la pèrdua de possessions a Orient com Sant Joan d'Acre (1291), fins que finalment fou suprimit i les seves possessions i béns (de Catalunya, Aragó i Mallorca) lliurats a l'orde de l'Hospital (a final del 1317).

D'aquesta manera l'orde dels hospitalers va aconseguir una gran concentració de possessions i es van fer extremament poderosos tant socialment i econòmicament com políticament. La comanda, però, amb el pas del temps va anar a menys, i defèn només la jurisdicció de les cases i les terres que posseïen i administra els béns dels templers.

L'Orde està present a Catalunya a través d'una delegació establerta pel Gran Mestre, que té com a Delegat Magistral el marquès de Vilanova i la Geltrú i com a Capellà Magistral mossèn Jordi Farré.”

També cal recordar que aquest castell fou un dels escenaris de la batalla de l’Ebre. En aquest cas, el 5 d’abril de 1938, les tropes franquistes van ocupar el castell, ocupació que durà poc, ja que el 25 de juliol del mateix any, les tropes de la 11ena divisió, de la Vè cos de l’exèrcit de Líster, el van recuperar.

Un cop van haver creuat l’Ebre, les ordres van ser les d’ocupar la població i desallotjar els franquistes del castell. Els franquistes del 7è batalló d’Arapiles s’hi van fer forts. Els republicans, però, van col·locar l’artilleria des de l’altra banda del riu per atacar les fràgils defenses del castell. En morir el comandant del batalló i molts soldats, els supervivents es van rendir i al migdia van recuperar el castell pel bàndol republicà.

Miravet va ser un dipòsit de material dels soldats amagats a les serres de Pàndols i Cavalls, fet que va provocar nombrosos bombardejos franquistes. Desgraciadament, els nacionals el van tornar a ocupar el dia 4 de novembre gràcies a la 1a Divisió de Navarra.

Després de retornat la mini guia a l’entrada i comprar un petit record, baixem cap a baix al poble i ens prenem un vermut al costat del riu Ebre, a la terrassa d’un bar, el Mariola, aprofitant el bon sol que fa que la temperatura sigui molt agradable.

Hi passem una bona estona i l’aperitiu ja gairebé ens serveix de dinar. Agafem el cotxe i marxem, ja en direcció cap a casa. Ho fem passant per Benissanet, a on es perdem una mica i fem una passejada pels camps de fruiters, amb un bell paisatge. De camí també fem marrada i entrem a dins de Móra d’Ebre, sense ni baixar del cotxe. De totes maneres, em marejo una mica i quan ens parem a Falset a fer un cafè, resto a dins del cotxe. I des de Falset ja no parem fins a arribar a terres gironines, després d’un bonic cap de setmana a terres de l’Ebre, malgrat que s’hi haurà de tornar per continuar coneixent la nostra història.

(La imatge és una panoràmica sobre el riu Ebre des del castell de Miravet)