Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): visitant el poble Vell de Corbera, el castell de Miravet i retorn cap a casa (dia 3; 3 de desembre de 2017) (IV)

El primer lloc que visitem és la zona de les cavallerisses, bé hi passem pel costat. Van rebre aquest nom a partir de l’època moderna, ja que no es coneix del tot l’ús que tenien durant l’època dels templers.

El següent recinte a on posem els peus és el recinte jussà. Aquest és l’avantsala del castell (el recinte sobirà) i sembla que té el seu origen en l’època musulmana del castell. La seva principal funció era protegir els atacs al recinte sobirà i actuava com a refugi per la gent i el bestiar en èpoques difícils. 

El recinte jussà està dividit en diferents terrasses: la superior, a on hi ha les cavallerisses i les cisternes; una terrassa sud, i finalment, una terrassa inferior, a on s’hi posaven edificacions modestes com ara corrals, magatzems o bé olivars pel consum dels qui habitaven al castell. Cal dir que des d’aquesta zona la vista és molt i molt espectacular!

Continuem amb el periple i passem per davant d’una de les quatre torres del recinte jussà, que servien per cobrir la part que no donava a l’espadat del riu. D’aquestes quatre torres, una se situa a la terrassa inferior, mentre que les altres tres, a la terrassa superior i tots tenien la funció de protegir el camí vers l’entrada del recinte. També hi havia altres torres, concretament cinc, per defensar també el recinte sobirà.

Seguidament ens aturem a la terrassa sud, que tenia bàsicament tres funcions: salvar el desnivell, impedir l’accés des de l’espadat i finalment, comunicar la terrassa inferior amb el castell, a on el personal laic desenvolupava la seva feina.

I ja enfilem cap al recinte sobirà, el propi castell, al mig del qual hi ha el pati d’armes i al voltant del qual es van anar construint els diversos edificis. Està construït de manera molt semblant als castells que es construïen a Terra Santa.

Pujant per la rampa cap al pati d’armes, també hi ha indicat el lloc a on es troba la cisterna. Aquesta cisterna tenia com a funció recollir l’aigua de la pluja, ja que al castell de Miravet, com en molts altres castells catalans, el roca impedia excavar pous.

La cisterna està indicada just a la zona del cos de guàrdia, que és el passadís que mena al pati d’armes, i a on també hi ha un habitacle destinat als guàrdies que hi havia vigilant, fent del lloc una terra hostil pels estranys que s’hi acostaven.

Amb tot ja arribem al pati d’armes, des d’on s’estructurava la vida del castell i servia de nus de connexió entre les diferents parts del recinte sobirà. Alguns dels murs que s’observen des d’aquest indret corresponen al castellà musulmà original. De fet, el pati és més gran del que era a l’edat mitjana perquè algunes edificacions que hi havia ja s’han enderrocat.

Hi ha també la zona del pati d’accés, que antigament havia estat una cuina en algun moment de la història. A partir del S. XVIII ja es converteix en un pati, comunicant el recinte sobirà amb la rampa que prové del recinte jussà.

Entrem al refetor (o menjador comú), que té una volta de canó al sostre. Sembla que tenia aquesta funció durant l’època dels templers i té una construcció semblant a la que tenien els refetors d’altres castells templers més propers o de Terra Santa. En aquesta estança, mentre es menjava, també es feien prèdiques.

Hom també té la possibilitat de poder entrar al graner, a on es guardava sobretot cereals, la base de l’alimentació de l’època. Allí es protegia de les inclemències del temps i de les bestioles. El gra provenia de les terres del castell. Les sitges eren molt útils en èpoques de setge, a on ho guardaven en grans quantitats.

Al costat del graner, també hi ha un magatzem i un celler, a on també es guardaven les rendes del castell de Miravet, cobrades als pagesos.

El celler es troba situat davall de l’església. Al segle XVII era anomenat celler, per bé tenia la funció de presó. Com a celler semblava que contenia bótes i cups destinats a vi, que servien com a complement alimentari; també hi havia restes d’una prems andalusina.

La següent parada la fem a la zona de la galeria, a la qual s’accedeix gràcies a una escalinata, que fa molts anys es podia desmuntar per tal de poder evitar els atacs dels enemics a la zona a on hi ha l’església. Aquesta galeria feia les funcions de claustre i també aportava il·luminació a l’entrada del temple, gràcies als quatre grans finestrals que s’hi observen, una construcció també observada en d’altres castells templers a Terra Santa.

La galeria ens dóna ja accés a l’església templera. Segons informació trobada, estava dotada amb grans elements litúrgics, per bé, que segons la regla templera, la decoració era més aviat austera. Després de l’època templera, aquest indret va ser consagrat a la Mare de Déu de Gràcia i hi havia un altar barroc que avui en dia està desaparegut. Des de la pròpia església es podia accedir, per un petit passadís, a la torre del tresor, que avui ja està pràcticament derruïda. D’altra banda, des d’aquesta mateixa església en surt una escala de cargol, molt estreta, per poder pujar a la terrassa que hi ha al damunt. Dit i fet: ens hi enfilem!

Les escales són costerudes, però arribem a la terrassa, molt i molt reconstruïda, i des de la qual es veu una bella panoràmica de tot el voltant del castell, riu Ebre inclòs. Val la pena fer l’esforç de pujar-hi! Servia de punt de comunicació amb d’altres llocs, i també sembla que estava dotat d’espitlleres. També s’especula que també hi havia estructures de fusta, tot i que aquest punt no està confirmat.

Tornem a desfer els graons per retornar al recinte central de l’església i ja en sortim. Ja arribem a la part final del recorregut, però ens fixem també que hi ha un forat, que és l’entrada d’una cisterna, que sembla que fa uns 12metres de llarg, per 5 d’amplada i 6 d’alçada. Quedava inutilitzada quan s’atacava el recinte jussà.

Abans d’acabar del tot la visita, contemplem la barbacana, que servia com a gran obstacle per evitar els atacs enemics, i també les gruixudes muralles del castell, entre les que trobem les del recinte sobirà, que en alguns punts podien fer uns 25m d’alçada, les del recinte jussà, menys forta que la del recinte sobirà i finalment, la més dèbil, la de l’espadat, ja desapareguda en alguns indrets.

Aquest castell està situat a l’entrada del pas de Barrufemes i va ser construït al segle XI per protegir la frontera d’Al-Andalus de la pressió dels comtats catalans, però el castell fou conquerit pel comte de Barcelona el 1151, Ramon Berenguer IV, que el cedí a l’ordre del Temple (https://ca.wikipedia.org/wiki/Orde_del_Temple ). Aquest ordre el va convertir en una fortalesa feudal i religiosa. Les obres es van fer entre el S. XII i XIII. Després, els templers van ser expulsats l’any 1308 per Jaume I, que el cedí a l’ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (https://ca.wikipedia.org/wiki/Orde_de_Sant_Joan_de_Jerusalem ), que el van continuar modificant i en van ser propietaris fins a la desamortització del 1835, malgrat que des de la guerra dels Segadors (s. XVII) i fins a les guerres carlines (s.XIX) va patir importants modificacions; aquestes, però, no li van restar els elements característics dels ordres de templers.(Continuarà=

(La fotografia és del castell de Miravet)