Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): visitant el poble Vell de Corbera, el castell de Miravet i retorn cap a casa (dia 3; 3 de desembre de 2017) (VI)

Els anys 1299 - 1302 l'Orde del Temple va intentar la reconquesta de Terra Santa a través d'una aliança militar amb el rei dels armenisHethum II i el khan dels tàrtarsGhazan, partint d'un cap de pont de la petita illa d'Arwad, a pocs quilòmetres de la ciutat de Tartous. Aquestes esperances van desaparèixer amb la caiguda d'Arwad en mans de Said al-Dihn Zarrak, emir del soldà mameluc An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun. En aquella derrota, la darrera batalla dels templers a Palestina, van caure mil templers, entre cavallers, sergents i turcoples. El cap supervivent (car en combat van deixar la vida els mariscals Barthlemy de Quincy i Hug d'Empúries), fra Dalmau de Rocabertí va ser rescatat després de diverses ambaixades (les més intenses les d'Eymeric d'Usall durant 1303 - 1304 i 1305 - 1306), quan ja s'havia eliminat l'orde del Temple.
La darrera maniobra del Temple per recuperar poder polític va ser la conspiració contra el rei Enric II de Xipre per posar en el seu lloc el seu germà, Amalric de Lusignan, que va retardar la desaparició del Temple a Xipre fins al 1310.
A part del poder militar, van desenvolupar un eficient sistema bancari, de manera que van esdevenir els banquers de gran part d'Europa i dels seus reis, amb un nou sistema de crèdits i garanties. Aquestes garanties serien el que avui coneixem com a xecs de viatge, ja que consistien en un document d'autorització escrit i segellat pel qual l'autoritzat podia percebre la quantitat especificada en qualsevol castell templer; es van crear amb el propòsit inicial de salvaguardar els pelegrins a Terra Santa dels saquejadors.
Felip IV de França, el Bell, davant dels deutes que havia adquirit amb ells i l'enveja pel poder que manejaven, va convèncer el papa Climent V que iniciés un procés contra els templers, acusant-los de sacrilegi a la creu, heretgiasodomia i adoració d'ídols pagans (se'ls va acusar d'escopir sobre la creu, renegar de Crist a través de la pràctica de ritus herètics i de tenir contacte homosexual, entre d'altres).
Desaparició
El darrer gran mestre Jacques de Molay es va oposar al projecte "Rex bellator" d'unificació dels ordes sota l'autoritat d'un rei solter o vidu, propugnat intensament per fra Ramon Llull —Liber de Passagium (1292), Liber de Fine (1305), i això el va fer cada vegada menys tolerable als ulls del Papat, que també rebia pressions per part del rei Felip IV de França per obligar-lo a acceptar la seva subordinació al poder de França (propostes de Pierre Dubois). El sis de juny del 1306 (6-6-6, data que per casualitat, coincideix amb el nombre de la bèstiade l'Apocalipsi), Molay va ser cridat a França per pressionar-lo i que acceptés el projecte de Ramon Llull, sense resultats.
a proposta de Molay mostra la influència del projecte de Llull, car, per una banda, demanava un desembarcament general a Síria d'un gran exèrcit croat amb els reis de França, Alemanya, Aragó, Sicília, Castella, etc. amb 15.000 cavallers i 50.000 peons; però, d'altra banda, confiava a Rogeró de Lloria i Lancia, fill de l'almirall Roger de Llúria la conducció de la flota cristiana.
El 13 d'octubre de l'any 1307Jacques de Molay i 140 templers van ser empresonats en una operació conjunta a tot França, a causa de l'ordre imposada pel rei francés Felip IV de França i executada per Guillaume de Nogaret i els va sotmetre a tortures, per les quals la majoria dels acusats es van declarar culpables d'aquests crims secrets. Alguns van efectuar similars confessions sense l'ús de la tortura, però ho van fer per por; l'amenaça havia estat suficient. Tal era el cas del mateix gran mestre, Jacques de Molay, qui després va admetre haver mentit per salvar la vida.
Portada a terme sense l'autorització del papa, el qual tenia els ordes militars sota la seva jurisdicció immediata, aquesta investigació era radicalment corrupta pel que fa a la seva finalitat i als seus procediments. No només va introduir Climent V una enèrgica protesta, sinó que va anul·lar el judici íntegrament i va suspendre els poders dels bisbes i els seus inquisidors. Tot i això, l'ofensa havia estat admesa i romania com la base irrevocable de tots els processos subsegüents. Felip el Bell va treure profit del descobriment en fer-se atorgar per la Universitat de París el títol de «campió i defensor de la fe», així com aixecant l'opinió pública en contra dels crims dels templers en els Estats Generals de Tours. Més encara, va aconseguir que es confirmessin davant del papa les confessions de setanta-dos templers acusats, expressament triats i entrenats per endavant. A causa d'aquesta investigació realitzada a Poitiers (juny del 1308), el papa, que fins llavors havia estat escèptic, finalment es va mostrar interessat i va obrir una nova comissió, el procés de la qual va dirigir ell mateix. Va reservar la causa de l'Orde a la comissió papal, deixant el judici dels individus en mans de les comissions diocesanes, a les quals va retornar els seus poders.
La investigació a la Corona d'Aragó fou duta a terme per Ramon Despont i Ximeno de Luna, bisbes de València i Saragossa.
La comissió papal assignada a l'examen de la causa de l'Orde havia assumit els seus deures i va reunir la documentació que hauria de ser sotmesa al papa i al concili general convocat per a decidir sobre la destinació final de l'Orde. La culpabilitat de les persones aïllades, que s'avaluava segons l'establert, no comportava la culpabilitat de l'Orde. Encara que la defensa de l'Orde va ser efectuada deficientment, no es va poder provar que l'Orde, com a cos, professés cap doctrina herètica o que una regla secreta, distinta de la regla oficial, fos practicada. En conseqüència, en el Concili General de Viena, al Delfinat, el 16 d'octubre de 1311, la majoria va ser favorable al manteniment de l'Orde, però el papa, indecís per la pressió de la corona de França principalment, va adoptar una solució salomònica: va decretar la dissolució, no la condemnació de l'Orde, i no per sentència penal sinó per un decret apostòlic (butlla Vox in excelso del 22 de març de 1312)  i va imposar el silenci perpetu.
El papa va reservar per al seu propi arbitri la causa del gran mestre i dels tres primers dignataris. Ells havien confessat la seva culpabilitat i només quedava reconciliar-los amb l'Església una vegada que haguessin testificat el seu penediment amb la solemnitat acostumada. Per donar-li més publicitat a aquesta solemnitat, davant la catedral de Nôtre-Dame va ser erigida una plataforma per a la lectura de la sentència, però en el moment suprem, el gran mestre va recuperar el seu coratge i va proclamar la innocència dels templers i la falsedat de les seves suposades confessions. En reparació d'aquest deplorable instant de debilitat, es va declarar disposat al sacrifici de la seva vida i va ser arrestat immediatament com a herètic reincident al costat d'un altre dignatari que va triar compartir la seva destinació i, per ordre de Felip, va ser cremat al costat de Geoffroy de Charnay a l'estaca davant de les portes del palau del Louvre el dia de la Candelera (18 de març) del 1314.

Als altres països europeus les acusacions no van prosperar i els seus membres van ser absolts, però arran de la dissolució de l'Orde, els templers van ser dispersats. Els seus béns van passar a l'Orde dels Cavallers Hospitalers, amb l'excepció dels situats en els regnes de CastellaAragóMallorca i Portugal.[11] En els diversos regnes es va concedir la custòdia dels béns requisats a ordes militars de nova creació, com l'Orde de Montesa a València, o altres ja existents, com ara els de SantiagoCalatrava o Alcántara. Al Regne de Portugal el rei Dionís I de Portugal en donà continuïtat l'any 1317 com "Militia Christi" o Orde de Crist, de manera que va assegurar-ne les pertinences (per exemple el Castell de Tomar) de l'Orde en aquest país. (Continuarà)
(La fotografia és del riu Ebre, des de Miravet)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís