Sud est asiàtic 2017: dia 18, primera incursió al parc natural de Komodo (Flores, Indonèsia); (26 d’agost de 2017) (III)

L'aparellament comença entre maig i agost, i ponen els ous al setembre. Dipositen aproximadament vint ous en nius de megapòdid abandonats, que són incubats durant entre set i vuit mesos i desclouen a l'abril, quan hi ha una major abundància d'insectes. Els dragons de Komodo joves són vulnerables i, per tant, viuen enfilats als arbres, protegits dels depredadors i dels adults, que són caníbals. Triguen entre tres i cinc anys a madurar i poden viure fins a cinquanta anys. Presenten partenogènesi, un fenomen pel qual una femella pot pondre ous viables sense haver estat fecundada per un mascle.
Els dragons de Komodo foren descoberts pels científics occidentals el 1910. La seva gran mida i ferotge reputació els fa populars en exposicions de zoològic. En estat salvatge, el seu àmbit de distribució s'ha reduït a causa de les activitats humanes, i estan llistats com a espècie vulnerable per la UICN. Estan protegits per la llei indonèsia, i un parc nacional, el Parc nacional de Komodo, fou fundat per contribuir a l'esforç de conservació.
El dragó de Komodo també és conegut com a varà de Komodo o varà de l'illa Komodo en la bibliografia científica, tot i que no són denominacions gaire habituals. Els nadius de Komodo s'hi refereixen com a ora, buaja darat ('cocodril terrestre') o biawak raksasa ('varà gegant'). El desenvolupament evolutiu del dragó de Komodo començà amb el gènere Varanus, que s'originà a Àsia fa uns quaranta milions d'anys i migrà a Austràlia. Fa uns quinze milions d'anys, una col·lisió entre Austràlia i el sud-est d'Àsia permeté als varànids moure's al que actualment és l'arxipèlag indonesi. Es creu que el dragó de Komodo es diferencià dels seus avantpassats australians fa quatre milions d'anys, i n'estengué la distribució tant a l'est com a l'illa de Timor. L'edat glacial i els canvis dramàtics que provocà en el nivell del mar portà les illes on vivien els dragons de Komodo a la seva ubicació actual, i els aïllà en el seu àmbit actual de distribució. En estat salvatge, un dragó de Komodo adult pesa habitualment uns 70 quilograms, tot i que els exemplars en captivitat solen pesar més. L'exemplar salvatge més gran verificat mesurava 3,13 metres de llarg i pesava 166 quilograms, incloent-hi aliment sense digerir.  El dragó de Komodo té una cua tan llarga com el seu cos, així com unes seixanta dents en forma de serra, que es canvien sovint i que poden mesurar fins a 2,5 centímetres de llarg. La seva saliva sol estar tacada de sang, car les dents estan gairebé cobertes de teixit gingival que naturalment és ferit durant la masticació. Això crea un cultiu ideal per als eubacteris virulents que viuen a la seva boca. També té una llengua llarga i groga, marcadament bifurcada. El dragó de Komodo no té un sentit de l'oïda particularment agut, malgrat els seus orificis auditius visibles, i només pot sentir sons d'entre 400 i 2.000 hertzs. És capaç de veure-hi tan lluny com 300 metres, però com que les seves retines només contenen cons, es creu que té una visió nocturna força limitada. El dragó de Komodo pot veure-hi en color, però té una pobra discriminació visual dels objectes estacionaris. El dragó de Komodo, com molts altres rèptils, utilitza la llengua per a detectar gustos i olors amb el sentit vomeronasal, i utilitza l'òrgan de Jacobson, un sentit que ajuda a orientar-se en la foscor. Amb l'ajut d'un vent favorable i el seu costum de moure el cap de banda a banda mentre caminen, els dragons de Komodo podrien ser capaços de detectar carronya des d'una distància de 4-9,5 quilòmetres. Els narius del dragó no tenen gaire utilitat per a l'olfacte, car l'animal manca de diafragma. Només té algunes papil·les gustatives darrere de la gola. Les seves escates, algunes de les quals estan reforçades amb ossos, tenen plaques sensorials connectades a nervis que li faciliten el sentit del tacte. Les escates al voltant dels ulls, llavis, mentó i la sola dels peus poden tenir tres o més plaques sensorials.
Anteriorment, es pensava que el dragó de Komodo era sord, després que un estudi no observés cap agitació en dragons de Komodo salvatges en resposta a xiuxiuejos, veus fortes o crits. Això fou desmentit quan la treballadora del Zoològic de Londres, Joan Proctor, entrenà un exemplar en captivitat perquè sortís a alimentar-se en sentir-la cridar, fins i tot quan ella s'ocultava.
El dragó de Komodo prefereix llocs càlids i secs, i sol viure en herbassars secs oberts, sabanes, i boscs tropicals a elevacions baixes. Com a ectoterm que és, és més actiu durant el dia, tot i que presenta una certa activitat nocturna. Els dragons de Komodo són bastant solitaris, i només s'ajunten per aparellar-se i menjar. Són capaços de córrer ràpidament, en esprints breus -fins a 20 km/h-, de capbussar-se a una profunditat de 4,5 metres, i d'escalar arbres hàbilment quan són joves gràcies a les seves fortes urpes. Per caçar preses que estan fora del seu abast, el dragó de Komodo pot posar-se dempeus sobre les potes posteriors i utilitzar la cua com a suport. A mesura que el dragó de Komodo creix, les urpes li serveixen principalment com a armes, i la seva gran mida les fa poc pràctiques per a escalar.

Per refugiar-se, el dragó de Komodo excava caus que poden mesurar entre un i tres metres d'ample, amb les seves potents potes i urpes davanteres. A causa de la seva gran mida i el seu costum de dormir en aquests caus, és capaç de conservar la calor corporal durant la nit i minimitzar el temps que ha de prendre el sol durant el matí. El dragó de Komodo caça generalment a la tarda, però roman a l'ombra durant la part més calorosa del dia. Aquests llocs especials de repòs, habitualment situats en cornises amb una fresca brisa marina, estan marcats amb excrements i lliures de vegetació. També fan la funció de punt estratègic des d'on emboscar cérvols(Continuarà)
(La fotografia és d'una femella al costat d'un niu)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís