Sud est asiàtic 2017: dia 17, de Denpassar (Bali, Indonèsia) a Labuan Bajo (Flores, Indonèsia); (25 d’agost de 2017) (i II)

El líder nacionalista, i després president, Sukarno, va ser exiliat a Flores l'any 1933. L'illa va ser ocupada per l'Imperi del Japó entre 1942 i 1945, arran de la Segona Guerra mundial.
El dragó de Komodo (Varanus komodoensis) viu a la zona de la costa oest de Flores, un dels pocs llocs, llevat de l'illa de Komodo, on es troba aquest varà gegant. Un altre animal endèmic de l'illa és Papagomys armandvillei.”.
A fora ja ens esperen la gent del lloc a on anirem a pernoctar, el Komodo Lodge (https://www.tripadvisor.com/Hotel_Review-g1777483-d6855599-Reviews-Komodo_Lodge-Labuan_Bajo_Flores_East_Nusa_Tenggara.html ). El noi que ens atén és molt simpàtic i ens fa pujar a una furgoneta, que en menys de 10 minuts ja ens ha deixat a la recepció de l’hotel. Després d’omplir els preceptius fulls i beure un suc, ja ens instal·lem a la còmoda i tranquil·la habitació. Prenem una cervesa mentre decidim què acabar de fer amb el que resta de dia...
I la resposta és ben senzilla. Tot xino-xano, en menys de 5 minuts ens presentem al centre de Labuan Bajo, la capital de Flores. La ciutat, per definir-la d’alguna manera, és un carrer principal ple d’agències de viatges i de restaurants i bars. El primer que fem és buscar un lloc a on ens ofereixin excursions a un preu raonable, i després d’haver visitat quatre establiments, retornem al primer, el Komodo Explorer (http://www.komodoexplorer.com/), a on ens han ofert el millor tracte i les millors condicions. Reservem dues excursions per anar al Parc Natural de Komodo, en dos dies diferents, però evitant el diumenge, ja que el noi ens comenta que l’entrada és més cara per ser diumenge. Per tant, obviem el diumenge com a dia d’excursió al parc, però busquem alternatives de fer una excursió per l’interior de l’illa, però els preus que ens demanen són desorbitats, més de 100 euros per persona....
Desistim i baixem a la zona del port a veure la posta de sol, que és preciosa. A l’horitzó es veuen petites illes, i el sol que s’amaga darrere d’elles. Alhora, també és divisa un gran ferri, que de tant en tant, xiscla.
La zona que toca arran de mar és paupèrrima.  Hi ha molta mainada corrent, bruta, envoltada també de deixalles. Però tenen un somriure esperançador a la cara i et segueixen saludant-te en anglès, amb els somriures còmplices de moltes dones. De fet, no es veuen gaire homes, i dedueixo que són a la mesquita resant; de fet, les pregàries se senten de lluny. Aquesta zona de la ciutat, la que toca més al mar, és majoritàriament musulmana i també més pobre, tal i com demostra el paisatge.
El dia ja ha amainat gairebé del tot. En queden ombres, que les observem com s’apaguen tot fent una cerves Angker (https://en.wikipedia.org/wiki/Anker_Beer ), un altra marca de la zona, en una terrassa... quan en sortim, ja és ben fosc i preveient el que ens espera, anem a sopar.., però optem per un lloc equivocat. Al primer al qual entrem no tenen opcions vegetarianes (quan intentem fer-nos entendre amb l’únic cambrer que sap anglès és un drama), mentre que al segon, Le Pirate (https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g1777483-d10277016-Reviews-Le_Pirate_Bajo_Restaurant-Labuan_Bajo_Flores_East_Nusa_Tenggara.html ),  sí. Pugem a la terrassa i sopem arròs vegetarià i també verdures amb curri, tot regat amb una Bintang. El preu, però, comparat amb el que es paga, és molt car, desorbitat. De fet, a Indonèsia els preus són sense IVA, de manera que el compte puja més del que hom preveia...
Paguem i ja retornem a l’hotel. De camí, però, comprem queviures en un parell de supermercats. En el primer no tenen cervesa, mentre que en el segon, a tocar de l’hotel si. Hi ha una noia prou simpàtica que ens atén. El petit supermercat ven de tot, però el més curiós és que hi ha un munt de màquines de cosir antigues...
Quan paguem les cerveses, veiem que ens ha fotut el preu que ha volgut. Gairebé tres euros per cervesa, quan en la majoria de llocs es paga a 1.5 l’ampolla de Bintang. Em puja a la gola un gust amarg, com de ràbia, de com certs establiments s’aprofiten del turisme. D’acord, viuen d’això... però cal abusar, esprémer tant? Segurament si no tothom actués així, acabaríem gastant en diversos establiments, i potser fins i tot gastaríem més, dintre de les possibilitats econòmiques, però aquestes estafes quotidianes no fan més que provocar recel. D’acord, la majoria de turistes ho pagaran perquè el seu poder adquisitiu els ho permet o perquè vénen a tirar la casa per la finestra, sovint amb prepotència, però això és una greu escull pels que treballem tot l’any per pagar-nos unes vacances per conèixer món, sense luxes, però amb molta il·lusió...

Amb tot, arribem ja a l’hotel, a on amb un regust agredolç em prenc la cervesa i ja anem a descansar per encarar una nova jornada pel sud-est asiàtic.
(La fotografia, és de nou, del capvespre a Labuan Bajo)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís