Sud est asiàtic 2017: dia 15, descobrint nous indrets a Angkor Wat (Cambodja); (23 d’agost de 2017) (i III)


El lloc està bastant ben conservat, una autèntica meravella. Com que és migdia no hi ha gaire concurrència i no cal que fem ni un minut de cua per tal de pujar a Bakan,  la torre central, el temple central, a on només hi pujaven reis i monjos. Normalment al matí s’hi fan cues de gairebé una hora d’espera abans no s’hi pot accedir, però en un tres i no res ja estem remuntant les costerudes escales que menen al cim. No hi poden accedir més de 150 persones alhora i el temps d’estar-hi no pot ser superior a 15 minuts. Des del cim la vista és immensa, meravellosa. De totes maneres, com que no hi ha gaire gent, ningú ens mana la pressa i ens hi passegem a pleret.
Un cop hem baixat les escales, continuem explorant el lloc. De sobte, em sorprenen uns crits en francès: “ja que he pagat, faré el que vulgui”. Em giro i veig una noieta vestida amb uns pantalons que són gairebé un bikini i un top. Darrere, un noi intentant calmar-la. I poc després se’ls ajunta un senyor i acaben marxant. Deduïm que segurament li han cridat l’atenció per la vestimenta, ja que el codi de conducta del lloc diu que els pantalons han de ser per sota genoll i no es poden deixar les espatlles al descobert, i ella anava vestida com per anar a la platja... en fi, el capitalisme salvatge de nenes i nens consentits.
Continuem caminant i veiem uns murals preciosos a algunes parets. Més que murals, és pedra gravada i signifiquen batalles mitològiques. El més curiós del cas és que els guerres i els animals dibuixats, gravats per la batalla, estan esculpits en sentit contrari, fins que es troben al mig de la paret, a on “té lloc” la batalla, vaja, com si fossin dos exèrcits que vénen per llocs diferents i es troben al mig del camp de batalla!
Acabem de visitar la zona i tot xino-xano ja marxem d’aquesta meravella mundial, patrimoni de la humanitat per la Unesco des de 1992.
Abans de sortir del temple, però, tornem a veure la comunitat de micos, que es dediquen a agafar les bosses de tot turista que tenen a l’abast. Li arranquen una bossa de plàstic amb aigua a una dona i un vigilant té feina a fer-los fora, però es queda com a botí, un dels micos, una cantimplora. D’altres mengen restes de la paperera, i fins i tot, hi ha alguna mare amb els micos petits al damunt. Amb tot, també a l’entrada hem vist un mico que ha robat el biberó a un nadó i estava intentant treure l’entrellat de com funcionava! I ja a fora, just abans de creuar el pont, un altre mico es cruspia un bon tros de pinya, segurament robada a algun turista incaut...
Fa bastanta calor i ja tornem cap al tuk-tuk. La següent parada que fem avui ja és per acomiadar-nos del noi i tornar a l’hotel, tot contemplant per darrera volta la immensitat d’Angkor. Un cop a l’hotel, amb la calor que fa, el que més m’abelleix és una petita migdiada, balsàmica.
Després de descansar una estona, una dutxa m’acaba de revifar del tot. Decidim ja marxar cap a la zona del mercat de nit... Com que en prou feines hem dinat, el primer que fem és anar a sopar al Karo, el mateix restaurant que fa un parell de nits. Mengem noodles, rotllets de primavera i també coco amouk, una mena d’especialitat culinària khemer que és un coco ple de verdures (en aquest cas ens ho fan vegetarià).
A defora fa bastanta calor i costa sortir de sota l’aire dels ventiladors, però ens decidim a fer-ho i anar a fer una darrera volta pel munt de parades i paradetes que solquen la ciutat. I de nou, comença la cantarella de que anem a comprar a totes i cadascuna. Però el súmmum arriba quan una noia em barra el pas de males maneres perquè li compri a la seva botiga. La meva reacció és girar cua i anar per un altre lloc; ell em diu “go, go” i pels seus crits i to de veu, dedueixo que m’insulta. Amb una bona emprenyada a sobre, retornem cap a l’hotel. Passejar per Siem Reap és gairebé un atac a la persona perquè compris. Si no ho fas, insults i males cares. Segurament hauria comprat alguna cosa si no m’hagués sentit violentada i insultada. És un autèntic calvari que desllueix la bellesa que tenen als voltants, ja que el mateix malson es repeteix a l’entrada de cada temple.
La veritat, és que tenen un greu problema amb això; fa dos anys, quan hi vaig ser per primera volta, la cosa era bèstia, però no arribava als extrems de no voler ni gairebé sortir de l’hotel per no sentir-se literalment, assetjat.
I a jutjar per les cares, no sóc l’única, ja que un bon grapat de turistes acaben enfadats amb tanta insistència i mala educació...
Amb aquests antecedents, la veritat és que em queden poques ganes de tornar a Cambodja.
Un cop ja a l’hotel, em torno a dutxar. Els carrers de Siem Reap són bastant bruts i tinc les cames ennegrides. Ja més relaxada, una darrera cervesa, en aquest cas una Ankgor stout, és una mena de medicina per agafar el son.... 
(La fotografia és de la silueta d'Angkor Wat, i el vídeo, dels monos que hi ha per Angkor Wat)
)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís