Sud est asiàtic 2017: dia 14, retrobant Angkor Wat (Cambodja); (22 d’agost de 2017) (V)

El primer gopura, en aquesta muralla, és centrat per una torre amb quatre rostres orientats als punts cardinals, similars als d'Angkor Tom; a la part inferior hi ha representacions de Garuda. Hi ha també unes falses finestres amb balustres figurats; el curiós és que es representen mig obertes, amb aquests balustres només a la part inferior. Més endavant, hi ha restes escasses de dues "biblioteques". El centre és ocupat pel santuari. Entrant pel gopura de llevant hom troba en primer lloc una terrassa, sobre un fossat rectangular antigament inundat, a l'interior del qual hom troba un segon recinte emmurallat, amb unes mides de 320 x 300 m. La terrassa sobre el fossat té un segon cos de planta cruciforme i és envoltat de representacions de Nāga, la serp protectora amb grans caps de cobra drets.
Darrere la terrassa s'aixeca el segon gopura monumental, un dels quatre que es troben en aquesta muralla, orientats als quatre punts cardinals. Al bell mig d'aquesta entrada hi ha una imatge de Buda assegut.
Seguint la calçada elevada, que travessa els edificis d'est a oest, trobem a la dreta (nord) un una construcció coneguda com a edifici de Columnes, bastant deteriorat i que hom ignora a què es destinava. Després hom troba la sala de Dansa, una construcció hipòstilaamb quatre petits patis. No té coberta, ja que s'hauria fet de fusta i ara s'ha perdut. El seu nom és degut als relleus d'apsares que es veuen a les mateixes columnes.
Passada la sala de Dansa, hom arriba al darrer recinte, el temple pròpiament dit. Com els anteriors, també té quatre gopures, l'oriental més monumental, el de ponent més senzill i els del nord i sud, pràcticament simples portes. Aquesta muralla té una galeria a la part interior, que envolta, a manera d'un claustre, el santuari.
Aquest santuari està format per quatre galeries perimètriques, i dues més en forma de creu al centre, de manera que delimiten quatre patis, els dos primers ocupats per petites "biblioteques". El centre és ocupat pel santuari principal.
Cal assenyalar que, a diferència dels temples occidentals de l'època, aquests no estaven pensats per acollir els fidels per a celebracions litúrgiques, simplement s'aixecaven com a residència dels déus, una mena de palaus celestials. Les cambres dels santuaris no tenen grans mides i la seva circulació per l'interior és dificultosa, són fosques, amb barreres arquitectòniques, etc. La seva funció era la d'acollir una o diverses imatges i permetre mínimament la circulació dels encarregats del seu manteniment.
A partir d'aquí el recorregut és ja de sortida, sempre en direcció a ponent, primer el gopura del santuari, després el de la segona muralla, arruïnat, una terrassa sobre el fossat i el darrer gopura, ja a la sortida de la "ciutat".”
A l’entrada hi ha ja venedors que més que vendre, incomoden, ja que la seva insistència acaba envaint l’espai vital i no et pots no moure. A l’entrada també hi ha els músics, víctimes de mines antipersones, que van tocant. Anem fent tot xino-xano per aquesta zona i sortim en un altre lloc, a on ja ens espera l’amable conductor del tuk-tuk, que ens mostra que hi ha un parell de serps corrent per la zona.
Un cop ja instal·lats de nou al còmode seient, no fem pas gaire tros més i en parem a Ta Prohm (https://en.wikipedia.org/wiki/Ta_Prohm; https://destinoinfinito.com/templo-ta-prohm-camboya/; https://www.diariodelviajero.com/asia/camboya-la-selva-vence-al-hombre-en-ta-prohm ), una zona coneguda pels immensos arbres que tenen arrels enmig de la runa de l’antiga civilització d’Angkor.  Aquest temple va ser construït per Jayavarman VII (https://en.wikipedia.org/wiki/Jayavarman_VII ) a partir del 1186. Els arbres formen un gram museu amb les pròpies runes. Hi ha moltíssims turistes, i  entre ells, molts espanyols, que són fàcils de distingir pel seu elevat to de veu... el lloc és preciós i ens hi entretenim una estona. De nou, quan sortim,  ho fem en un lloc diferent d’on ens ha deixat el tuk-tuk. Fa una calor de mil dimonis i demanem un parell de sucs per agafar un xic d’energia i també per apaivagar la set.
Ja sobre el tuk-tuk, ens ve una nena a vendre’ns una flauta, que no li comprem. De fet, es recomana no comprar res a la mainada per evitar que les seves famílies els utilitzin com a esquer pel turisme i així els exonerin d’anar a l’escola...
El següent lloc a on ens parem és a Ta Keo, a on de nou, contemplem el bell temple. El recordo un xic diferent, ja que es permetia pujar a més llocs, però ara ho estan rehabilitant i no es pot accedir a tot arreu. A viquipèdia es conta el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/Ta_Keo ):” Ta Keo és un dels temples que formen part del complex arqueològic d’Angkor, l'antiga capital de l'Imperi Khmer al nord de Siemp Reap, a Cambodja. Dins d'aquest conjunt de temples monumentals, Ta Keo és a tocar del Baray Oriental, entre aquest i el recinte d'Angkor Thom. Juntament amb altres elements d'aquest lloc, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitatper la UNESCO. Aquest temple segueix la tradició d'altres anteriors, similars, com ara el Mebon Oriental o Pre Rup, aixecats per Rajendravarman II (944-968), pare de Jayavarman V (968-1001), l'impulsor d'aquesta construcció. Ta Keo formava part de la nova capital construïda pel fundador, anomenada Jayendranagari, de la que hom desconeix els seus límits amb exactitud.
La construcció del temple va començar el 985, i les imatges es van consagrar al voltant de l'any 1000, però el temple no es va acabar mai del tot, gairebé tot el treball escultòric encara està per fer. Era dedicat a Xiva. La construcció fou continuada per Jayaviravarman, fins que va quedar aturada sota Suryavarman I 1006-1050, un rei usurpador del tron que volgué aixecar la seva pròpia capital.

Fou condicionat i restaurat entre el 1920 i 1922.  (Continuarà)
(La fotografia és dels micos que juguen per Angkor Thom)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís