Cuba, del 5 al 18 d’abril de 2017: de Santa Clara a L’Havana (12 d’abril de 2017; dia 9) (i II)

Ens dividim en dues cases; nosaltres acabem a una casa, a on ens obre la dona i la filla que ho regenten. La mare ens explica que és metgessa i que tenen la casa particular com a font extra de diners. És bastant cèntrica, prop del Malecón i les dones són molt simpàtiques. De totes maneres, l’única pega que trobo a la casa, és que em costa molt obrir la porta! Ens recomanen que ho tanquem bé, tant a dalt com al portal, per evitar que entri gent. L’altre grup de gent s’acomoda en una casa a escassos 50 metres d’on som nosaltres. Ens dividim; mentre uns, els que marxen en poques hores del país van a fer una volta pel Malecón i pels voltants, els altres anem a tornar el cotxe. L’hem de tornar a prop de l’hotel Nacional, però no trobem el lloc. Anem Malecón amunt i avall amb el cotxe i ens parem a no sé quants possibles llocs. Hi ha molt de trànsit per la ciutat i quan trobem el lloc que és, en envien a un a on vam tornar el cotxe l’any passat. Retornem la furgoneta i ens esperem a que ens donin el nou cotxe, que farem servir l’endemà. Però, ai las, és Cuba... i el nostre cotxe no se sap quan arribarà. Opto per anar a comprar unes galetes en un establiment proper i quan me’n canso d’esperar, decideixo tornar cap a la casa a prendre una dutxa. Pel camí em trobo amb un senyor una mica pesat que diu que m’estima... va una mica begut i conservem amigablement fins que marxo ja a prendre la tant anhelada dutxa. Un cop feta, espero tot parant la fresca i contemplant la vida al carrer que ens tornem a ajuntar tota la colla. Els que esperen rebre el cotxe, però, encara no han arribat, així que decidim anar tirant la resta cap a l’Havana Vieja. Busquem cocotaxis, però els preus que ens demanen són desorbitats, a més de una mica mal educats i prepotents, ja que ens retreuen que tenim diners per viatjar però no per pagar un preu que no toca per un viatge de menys de tres o quatre quilòmetres. Mentre anem buscant un cocotaxi, anem caminant pel Malecón i veiem la zona del “manifestódromo”, per exemple. Quan ja veiem que anar al centre amb cocotaxi serà missió impossible, optem per un taxi, i de veres que l’encertem, ja que el preu és molt raonable. I un cop arribem al centre, ens trobem amb la sorpresa que els que han anat a recollir el cotxe, ja han arribat i ens esperem tot prenent una cervesa. Un cop ja tots junts, anem a buscar un lloc per sopar. Tristament, un noi s’enfada perquè no volem entrar al seu local i ens insulta... Decidim anar a sopar una pizza a Casa Julio. Hi ha bastanta gent esperant, però fem cua tot fent una agradable tertúlia, que continua quan ja tenim el menjar servit. Però hi ha un moment desagradable: dues noies decidim anar al lavabo, que és a un dels restaurants del costat. Només d’entrar-hi, ens trobem amb dos cambrers que ens diuen de males maneres a on anem, i els contestem que al lavabo. No sé què ens diuen, però quan sortim ens increpen, sobretot un, dient que això no és un joc i que ells treballen i no sé què més. Ens obliga a pagar-li 1 CUC per persona, tota una barbaritat, i se’n riu a la nostra cara. Una ràbia i una indignació em pugen a la gola. El molt mal educat ens continua increpant, però no em quedo enrere i li dic que és un mal educat. Això segurament és culpa del tipus de turisme que va al seu local. Són especulacions, però es deuen trobar amb gent molt prepotent i ho paguen amb tothom. Almenys, vull pensar això... Encara amb glopades de tristesa i ràbia alhora, marxem i em continuo “barallant” amb el cambrer idiota. Finalment, li diu a l’altra noia a qui havia importunat que ens demana “disculpes”; no sé si ho diu de manera sincera o sorneguera. Amb el regust amarg als llavis, marxem cap al Dandy (https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g147271-d7747065-Reviews-El_Dandy-Havana_Ciudad_de_la_Habana_Province_Cuba.html ) a prendre una deliciosa “pinya colada”  o “mojito”, depèn de qui, com a comiat del viatge. Es fa tard i alguns han de matinar moltíssim, de manera que optem per retirar i tornar cap a El Vedado, amb taxi. Negociant, negociant, ens surt ben econòmic i ens fem un bon fart de riure amb el taxista. Un cop ja a la casa, estic fosa i m’adormo en un tres i no res....

 (La imatge és de l'estàuta del Che, al mausoleu de Santa Clara)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís