Cuba, del 5 al 18 d’abril de 2017: Camagüey (11 d’abril de 2017; dia 7) (i IV)

Es va inaugurar oficialment el 2 de febrer de 1850, efemèrides de fundació de la Vila de Santa Maria del Puerto del Príncipe, establerta el 1514.

El teatre tenia una capacitat per a 1500 espectadors, còmodament asseguts, distribuïts en platea, llotges principals, tertúlia i cassola. Per a una correcta ventilació es va dotar de suficients portes i finestres. L'escenari era de grans dimensions i es comptava amb elements escenogràfics d'attrezzo, vestidors i il·luminació d'acord amb l'època. Era considerat com un dels millors del país per les seves condicions acústiques.

·         Plaça dels Treballadors

Aquest espai on hi ha la plaça va sorgir al segle XVII amb motiu de la construcció de la primitiva ermita i convent de la Mare de Déu de la Mercè. Constitueix un cas excepcional per formar una espècie de triangle que permet l'accés per cadascun dels seus angles. Forma una de les tres primeres places de l'antiga vila de Santa María del Puerto del Príncipe.

La plaça va prendre la seva forma present en el segle XVIII per ressaltar el front del convent i església de l'Orde dels Mercedaris, establerta a la vila des de 1601 i va ser anomenada Plaça de la Mercè.

A principis de la República neocolonial es va posar al centre de l'espai un petit parc plantant al centre una ceiba envoltada d'una reixa de ferro la qual es conserva en l'actualitat.

Va rebre el nom actual amb el triomf de la Revolució, a inicis dels anys 60.

·         Església de la Mercè

Va ser construïda l'any 1601 per frares de l'orde dels Mercedaris en una ermita de fusta i guano dedicada a la Mare de Déu de l'Altagracia. A mitjan segle XVII es va substituir per un modest edifici de parets sòlides que va ser demolit en el període de govern de Luis de Unzaga entre els anys 1744 i 1747 per començar a edificar l'actual temple, el qual va ser reconstruït el 1848 i 1906.”

Passegem una llarga estona i al final, decidim a comprar una nova targeta per internet, després del fiasco de Sierra Maestra. Fa un sol espaterrant i a la cua, que acabarà essent molt llarga, conec un senyor, l’Hugo, fill de pagesos que de tant en tant ve a la ciutat. M’explica que ha vingut a fer els tràmits per canviar el nom d’una targeta de mòbil. El bon senyor m’explica que prefereix viure al camp, però que quan va a la ciutat practica l’amor lliure: és a dir, està amb dones pel plaer carnal. M’explica que a Cuba això és molt comú i molt acceptat. A més, també parlem de política i malgrat que diu que hi ha dificultats, li agrada moltíssim el seu país i com s’hi viu. Després d’una llarga estona, entro a dins, a on fa menys calor. Al costat se m’asseu una senyora que ha fet cua amb mi i em conta que de 12h a 13h, per estalviar energia, s’obliga a tancar l’aire condicionat. Es mig queixa que els hi fan pagar per tot i es posa a parlar amb la seva filla de no sé què. Tardo moltíssim abans no m’atenen, ja que molta gent marxa a dinar i queden molts taulells sense atendre. Els hi explico el que em va passar a Sierra Maestra amb la targeta d’internet, no només a mi, sinó també a les companyes. Una noia molt amable em comprova que efectivament, la targeta està esgotada. Diu que segurament m’han fet una foto i que per això em van robar la resta de saldo que tenia. Marxem i ja anem directament a buscar els nois, que ja han canviat la roda i ens esperen tranquil·lament. Decidim ja continuar el viatge fins a la propera destinació, fins a Santa Clara. Però tenim un dilema de què hem de fer amb la roda punxada, així que trobem un taller mecànic que ens l’arregla per 15CUC. En el mateix taller, el mecànic també arregla rodes de carro. No tarden gaire, però tenim temps de moure’ns un xic pel barri, més allunyat del centre i anar a fer una cervesa de les que no es solen vendre als turistes, la “Tinímia”. La veritat és que resulta econòmica i és deliciosa! També m’adono que hi ha cases particulars, però no per a turistes estrangers, sinó només per turistes nacionals. Les cases particulars per a estrangers tenen un logotip blau i les per cubans, són de color vermell. Un cop arreglada la roda, marxem en direcció cap a Santa Clara, a on arribem quan el sol ja comença a decaure. La posta de sol és espectacular i em vénen al cap molts records de les estones viscudes allí tot just fa una mica més d’un any. Els llocs ens resulten ja tant familiars que trobem en un tres i no res el lloc a on ens allotjarem, de nou l’hostal Los Balcones (mail: hostallosbalcones17@gmail.com; telf. (+53)042291657 o bé (+53)58217229). Només d’arribar, l’Ignacio, el propietari, ens reconeix i per un moment, tot es converteix en una gran alegria, com un retrobament d’amics. El grup ens separem en dos i la resta van a una casa molt propera i molt ben equipada i bonica també. Després de deixar les coses i fer una bona xerrada amb l’Ignacio i veure com hi ha hagut millores a la casa, anem a fer un vol i a buscar un lloc per sopar. Aquest any tenim una altra habitació, també molt còmoda i repetim de lloc per sopar, el Sol (https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g671534-d6557619-Reviews-Restaurante_El_Sol-Santa_Clara_Villa_Clara_Province_Cuba.html). La veritat és que hi mengem molt bé els deliciosos plats cubans que s’hi cuinen. De tornada cap a l’hostal, veiem que hi ha un bon ambient pel centre de la ciutat. Com que estic cruixida, no em queda gaire res més que anar a descansar la carcanada.

(La fotografia correspon a una cervesa Cristal, típica de Cuba)