Visitant terra de dinosaures: Isona (del 25 al 27 de novembre de 2016); dia 2: visitant Isona i els voltants (26 de novembre de 2016) (IX)

La Tercera guerra carlina passà com les altres: sense resultats greus per a Isona. Tanmateix, aquesta vila fou escenari del pas continuat d'un bàndol i de l'altre al llarg de les tres guerres, i una part important de la població simpatitzava clarament amb la causa carlina. Una de les masies d'Isona, a prop del camí de Llordà s'anomena Cal Carlí.

A darreries de la primera meitat del segle, visitaren Isona els col·laboradors del geògraf Pascual Madoz, potser ell mateix, atès que en aquells anys féu llargues estades a Tremp. Aquest geògraf, en el seu Diccionario geogràfico... del 1847, informa amb detall sobre la vila d'Isona:^[4] situada a l'extrem d'un pla, gaudeix de bona ventilació per tots els vents, i el clima és bastant sa. Formen la població 145 cases, la major part de dos pisos i de construcció de qualitat mitjana, distribuïdes en diversos carrers, plans i regularment empedrats. Té dues places: la Vella, amb un petit porxo, i la del Raval, a l'extrem oposat del poble. Té presó, en un edifici que fou del Capítol de Canonges de la Seu d'Urgell, hospital per a malalts pobres, i escola de primeres lletres d'una fundació particular. A l'entorn de la vila resten encara algunes torres, una porta al sud-est, i restes dels antics murs (en part, encara conservades avui dia, aquestes restes). I el cementiri situat a 800 passos, ben ubicat, gran, i que no causava cap mena de dany a la població. El mateix Madoz informa que en aquell moment Isona tenia 120 veïns (caps de família) i 717 ànimes (habitants).

A mitjan segle XIX, Isona va aconseguir tenir escola. Madoz diu que l'escola d'Isona era d'una fundació particular, amb una dotació de 500 rals, casa i una bona finca, d'un valor aproximat de 1.200 rals. El curs 1869-1870, el pressupost municipal preveia 330 escuts per al mestre i 220 per a la mestra. Pel que fa al material escolar, es concedien 92 escuts per a l'escola de nois i 66 per a la de noies. Al cap de tres anys les xifres s'havien incrementat considerablement: 825 i 550 per als mestres, i 230 i 165 per al material. El cens del 1877 donava, per a Isona, 1 home i 1 dona que sabien llegir, 169 homes i 37 dones que, a més, sabien escriure, i 505 homes i 581 dones que no en sabien. És a dir, un 83,92% d'analfabetisme.

El conreu de la terra continuava donant els mateixos fruits ja esmentats per al període anterior -blat, sègol, ordi, civada, llegums, vi i oli- i no se'n dedicava gens a l'exportació, tot era per a consum propi. La ramaderia era sobretot ovina, tot i que hi havia una dotzena de mules i una i mitja de bous per al conreu dels camps. També hi havia presència de cabres i el terme era abundant en caça. El 1860 fins i tot se cita un alberg per a bestiar: la Cabana de Claret.

D'indústria, a Isona, poca. Madoz cita dues fassines, tres molins de farina d'una sola mola (que el 1860 ja són quatre: el de Capàs, el de Davall, el de Planeta i el de Piteu) i un trull, o molí d'oli. També es coneix l'existència d'una mina de carbó de pedra. Com a modest centre comercial, Isona desenvolupà dues fires anuals (febrer i setembre), que no eren gaire concorregudes.

La xarxa de comunicacions a penes havia variat. Només s'hi esmenten nombrosos camins interiors de ferradura, sempre titllats de dolents. Isona va tenir aviat estafeta de correus, que depenia d'Artesa de Segre, amb correu tres dies per setmana.

El sistema econòmic municipal continuava essent pràcticament igual que un segle abans, inclosa la dependència del Capítol de canonges de la Seu d'Urgell, de la qual Isona no es va alliberar fins a la segona meitat del segle. Es pagaven encara delmes, censos i altres tributs, i els ingressos, escassos, venien del lloguer dels establiments comunals, com la taverna, l'hostal, etcètera.

El segle XX ha estat testimoni de la decadència de la vila d'Isona. De dècada en dècada, a partir del 1900, la població d'Isona ha anat baixant: 952, 782, 831, 755, 655, 699, 712, 672, 739, i 646. Només s'observen tres frenades del descens de població: de 1910 a 1920, de 1940 a 1960, i de 1970 a 1981. Els estralls a la vinya produïts per la fil·loxera i la industrialització de Barcelona provocaren la migració de gent jove cap a la ciutat comtal, però també cap a Amèrica. La situació, a principis de segle, fou tan greu, que hi hagué una dimissió massiva d'alcaldes de la comarca, entre ells el d'Isona, que obligaren el govern a enviar un inspector d'emigració per tal de procurar posar remei a la pèssima situació que s'estava vivint. (continuarà)

(La fotografia és, de nou, d'un dels plafons informatius del museu d'Isona)