Visitant terra de dinosaures: Isona (del 25 al 27 de novembre de 2016); dia 1: de Girona a Salàs del Pallars (25 de novembre de 2016) (I)

Divendres. De nou, una setmana plena de feina, però amb nervis. Cap de setmana amb desert incert. Pugem el cotxe i agafem C-25, però no sé a on anem. Finalment, arribem a destí, amb una mica de mareig i tot. I el destí del dia d’avui és Salàs de Pallars (http://www.salas.cat/) , al Pallars Jussà, entre Tremp i la Pobla de Segur. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Sal%C3%A0s_de_Pallars ):” Salàs de Pallars és una vila i municipi de la comarca del Pallars Jussà, a la part nord del centre de la comarca. Suposa el pas de la Conca Deçà, o de Tremp, a la Conca de Dalt, que s'obre de Salàs cap al nord.
Salàs de Pallars és un dels pocs municipis del Pallars Jussà que es mantenen inalterats al llarg del temps: ni s'ha ampliat en els darrers cent anys amb cap altre terme municipal suprimit, ni se l'ha agregat a cap altre, ni se n'ha incrementat o retallat el territori.
Tanmateix, en el segle XIX havien existit els ajuntaments de Sensui (Censuy) i del Mas del Balust (Manso de Balust), creats el 1812 en el moment del desplegament de les instruccions derivades de la Constitució de Cadis. Tots dos ajuntaments foren suprimits el febrer del 1847, en aplicar les noves lleis municipals que exigien un mínim de 30 veïns (caps de família) per mantenir ajuntament propi. En aquell moment foren agregats a Salàs de Pallars.
En la proposta derivada de l'informe popularment denominat Informe Roca, el municipi de Salàs de Pallars quedava intacte, però se l'integrava en l'agrupació de municipis de la Pobla de Segur, Conca de Dalt i Salàs de Pallars. Segons Joan Coromines (op. cit.), Salàs és un dels abundants topònims de base preromana, però indoeuropea (és a dir, cèltic o sorotàptic), procedent d'un Salasse o Salasso, que lliga amb el nom d'un poble indoeuropeu esmentat per Titus Livi. L'afegitó de Pallars, documentat des d'antic, fa referència a la seva pertinença historicogeogràfica.
En aquest poble, com en molts d'altres, sorgí una etimologia popular, del tot falsa, que feia derivar el nom de la vila del costum de donar sal al bestiar (salar).
El terme municipal de Salàs de Pallars és allargassat de nord-oest a sud-est, molt estret, gairebé en punxa en el primer sentit, zona de muntanya, i més ample a la part plana, a prop de la vila, al sud-est del terme.
Actualment, el límit amb el terme municipal de Conca de Dalt és íntegrament a través de les aigües del Pantà de Sant Antoni, però antigament era el curs de la Noguera Pallaresa. Començava el termenal just en el lloc on el barranc del Solà, que és termenal amb la Pobla de Segur, s'abocava en la Noguera Pallaresa. En aquest punt hi havia el triterme entre Salàs de Pallars, Conca de Dalt i la Pobla de Segur.
El terme segueix, de fet, el curs del riu, que baixa al biaix, de nord-est a sud-oest. Un primer tram, molt breu, el riu feia de límit entre Salàs de Pallars i Claverol, i de seguida començava el límit amb Aramunt. Avui dia tots dos formen part del terme de Conca de Dalt. El límit entre aquests dos termes era una carena que baixava cap al nord-oest des del Serrat de Castells.
Sempre en direcció sud-oest, el termenal amb Conca de Dalt s'acabava a la desembocadura del riu de Carreu en la Noguera Pallaresa, just al nord-oest del cementiri d'Aramunt, actualment també al mig del pantà. En tot aquest tros, l'alçada actual del terme, sempre variable segons el volum de l'embassament, és al voltant dels 500 m.

Des d'aquest darrer punt, i sempre cap al sud-oest, s'estén el límit amb Isona i Conca Dellà (antic terme d'Orcau). Es tracta de la part baixa de la vall que acollia els pobles de Puig de l'Anell, Montesquiu i Galliner, actualment despoblada, que era l'única vall d'Orcau fora de la Conca Dellà. (continuarà)
(La imatge és d'una vella semal al museu d'Isona)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís