Visitant terra de dinosaures: Isona (del 25 al 27 de novembre de 2016); dia 1: de Girona a Salàs del Pallars (25 de novembre de 2016) (VI)

La festa o tradició que ha donat més nom a Salàs de Pallars al llarg de la història ha estat la fira de bestiar de peu rodó, la de més prestigi de tot el Pirineu català. Establerta el 1380 per concessió de Pere el Cerimoniós al mes de desembre, segons alguns autors, o fins i tot anteriorment, per d'altres, el cert és que el caràcter de vila havia comportat a Salàs el privilegi de celebrar no una, sinó diverses fires i mercats. Per exemple, el 1420 Alfons el Magnànim en concedí dues més, una de les quals coincideix de dates amb la que ha perdurat més al llarg dels segles, i que ha donat més renom a la vila de Salàs de Pallars.

Fins a quatre fires anuals arribà a celebrar, cosa que parla de la importància, sobretot comercial, que adquirí la vila, davant Tremp i Talarn, que tenien importància per altres motius (administratiu, estratègic, etc.).

La de Salàs de Pallars era una de les tres grans fires de bestiar de peu rodó que se celebraven a Catalunya; les altres eren les d'Organyà i Verdú. Totes tres han acusat fortament els canvis dels temps, i si la fira es continua celebrant és més per mantenir una tradició, amb més voluntat que utilitat real de la mateixa fira.

Actualment, Salàs continua celebrant fires, adaptades als nous aires que corren. A mitjans d'agost se celebra una Fira d'Art, recuperant les antigues eres de la fira de bestiar, com a espais expositius; al desembre una Fira de l'arbre i del pessebre, a partir de la diada de santa Llúcia.

A part de la Fira de Salàs, aquesta vila era rica en celebracions festives, la major part d'origen religiós. El darrer diumenge d'abril, per exemple, es puja a Sant Pere Màrtir, al límit amb Talarn, per l'Aplec de Sant Pere Màrtir, amb cant dels goigs i benedicció del terme. El 16 d'agost se celebrava un altre aplec, d'origen votiu, a la capella de sant Roc.

Per sant Antoni també es feia una festa molt lluïda, a l'entorn dels animals que es feien servir en el treball del camp, i, pocs dies després, el Carnaval tenia un espai especial, amb la tradició del ball de sellons: els balladors portaven càntirs plens d'aigua, anomenats sellons a la comarca, que havien de mantenir enlaire sense que els caigués, ja que si això passava, la balladora quedava amarada i feien tots dos el ridícul. Alhora, però, calia anar esquitxant amb l'aigua els altres balladors, perquè caiguessin i se'ls trenqués el selló.

La Nit de sant Joan es baixaven falles de la muntanya. Aquest costum es va anar perdent, i se substituïren per fogueres fetes dins del poble. Era tradicional de ballar una dansa al voltant del foc. Aquesta dansa, pròpia de la vila, fou recollida per mossèn Vicenç Bosch, que en va escriure la partitura, i ha estat reproduïda per Joan Bellmunt en el llibre citat a la bibliografia.

El món dels acordionistes mítics del país compta amb un salassenc: Antoni Guirós i Roca, un dels més apreciats a les dècades dels seixanta i setanta del segle XX. Estudià música, i debutà molt jove: als 16 anys, a la Festa Major de Torallola.

Dues són les Festes Majons de Salàs de Pallars. La principal, per la Mare de Déu de les Neus, el 5 d'agost. La segona, la petita, el 16 de setembre (o diumenge a sobre), per sant Cebrià. Lligat amb aquesta segona festa, Joan Amades recollí un ball de cascavells, a Salàs: els fadrins del poble, duent uns cascavells que eren patrimoni de la confraria del sant i es guardaven a l'església. Anaven en parelles, i duien el cascavell al camal de fora de la formació. Els capdavanters de la formació, anomenats majorals, duien dues grosses escombres de bedoll, amb les quals encalçaven i pegaven els fadrins que trobaven i no s'havien incorporat al seguici. Amb les mans a la cintura, formaven dues llargues fileres, i anaven ballant tota l'estona. Quan arribaven als llocs assenyalats del poble, cantaven la tonada (Quan veneu els ous, Tereseta, Tereseta? Quan veneu els ous, Tereseta? A tres sous. Perquè són petits, Tereseta, Tereseta, perquè són petits, Tereseta, a tres i mig) i feien una coreografia en què les dues fileres s'entrellaçaven. Davant de cada casa el paborde (el personatge principal del ball) desitjava les bones festes als estadants i els desitjava salut i vida, goig i prosperitat. Els visitats solien convidar els fadrins balladors, que podien acabar el dia de molt bon humor. Era un no parar durant una estona llarga, i com que la tradició era que hi anessin tots els fadrins (solters) del poble, independentment de l'edat que tinguessin, sorgí la curiosa interpretació que no era una dansa de cascavells (picarols), sinó de casca vells, a causa del tràfec, difícil de suportar per les persones grans. La música també està recollida en el llibre de Bellmunt.

Des del punt de vista d'allotjament, Salàs de Pallars compta amb un hotel (Bertran), una fonda (Salasse), un alberg-refugi (la Solana) i 3 cases d'allotjament rural (Cal Joan, Casa Carrió i Casa Delme). L'hotel i la fonda disposen també de restaurants, i encara se n'hi poden trobar fins a dos més, així com dos bars.

Salàs de Pallars té des de fa uns cinc anys una oferta de caràcter cultural de molt interès. A partir de la col·lecció privada de Francesc Farràs i Grau, consistent a aplegar tota mena d'objectes relacionats amb el petit comerç local, a Salàs s'ha creat un Centre d'Interpretació de l'Antic Comerç (CIAC), i s'han reconstruït cinc locals comercials, museïtzats, amb col·leccions temàtiques molt riques: una barberia, un comerç d'ultramarins i colonials, una farmàcia, un estanc i, finalment, un cafè. Tots cinc establiments pretenen mostrar com era el comerç local en un poble durant la primera meitat del segle XX. A més, hi ha el projecte, a curt termini, de la reproducció d'una merceria. (continuarà)

(La imatge és dels paisatges d'Isona)