Visitant terra de dinosaures: Isona (del 25 al 27 de novembre de 2016); dia 2: visitant Isona i els voltants (26 de novembre de 2016) (V)

De la dominació musulmana tampoc no n'han quedat restes. Molt probablement perquè el Pallars Jussà esdevingué terra fronterera, entre els sarraïns establerts en el pla de la Noguera i del Segrià, i els cristians establerts muntanyes amunt. Aquests començaren a guanyar terreny durant el segle XI, al Pallars. El comte Sunyer cedí el Pallars Jussà al seu fill gran, Ramon IV, i aquest va propiciar que la conquesta del territori i el seu repoblament s'emprengués des del comtat d'Urgell, sobretot a càrrec d'Arnau Mir de Tost. La repoblació es féu en bona part a partir de l'encàrrec fet al monestir urgellenc de Sant Sadurní de Tavèrnoles perquè organitzés el territori, construint esglésies i lloc fortificats, i portant-hi pagesos per tal de treballar la terra. Tot això consta en una donació del 973[2] del comte Borrell II i el seu germà a l'esmentat monestir de Tavèrnoles, on s'esmenten les esglésies de Santa Maria i Sant Vicenç d'Isona. D'aquesta darrera església, possiblement pertanyent a un monestir, no en queda res. Ara bé, a través de les fonts documentals, era al costat de la Font Clara, al cap de la vila d'Isona. També el 973 un altre document esmenta clarament que Isona és una ciutat destruïda pels sarraïns, juntament amb les seves esglésies.
En aquesta època el castell d'Abella fou clau, pel seu emplaçament estratègic, així com d'altres propers a Isona, com, per exemple, el de Llordà. Isona, en canvi, queda rellegada a un segon terme, tot i que surt en diversos documents esmentada encara com a ciutat. Per exemple, en l'esmentada donació del 973 es parla d'esglésies situades al lloc anomenat castell de Llordà, vel in civitate Isauna. És, però, una cita a la qual cal fer un cas relatiu, ja que es tracta d'un document molt controvertit, considerat fals per una part important dels medievalistes catalans, que en situen la redacció al segle XIII quan el poblament sí que podia considerar-se ciutat. Isona és mencionada, primer amb el títol de civitate, després amb el de vila, però inclosa en el terme del castell de Llordà, en diversos documents: 1010, 1036, 1040, 1067 (en un document que diu que roman despoblada), 1152, etc. Als segles XII i XIII és amplament documentada, i d'una manera que fa veure que ja és una ciutat activa, possiblement repoblada i reconstruïda. Com s'ha pogut comprovar en les poques excavacions fetes, la vila medieval aprofità molt elements del poblament romà, dins o fora del clos de la vila.
La Isona medieval és, bàsicament, una vila dedicada al conreu de la terra (cereals i vinya, principalment, però també fruiters i hortalisses en determinats indrets) i lligada al castell de Llordà, els senyors del qual en cobraven els delmes. En tots els documents d'aquesta època apareixen com a protagonistes els senyors dels castells propers (Llordà, Orcau, Conques, Abella, Toló...) i, en canvi, no apareix cap cavaller amb el cognom d'Isona.
Les crisis de darreries de l'edat mitjana (males collites, secades, pestilències, etc.) feren altre cop estralls a Isona: en el fogatge del 1378 la vila apareix només amb 26 focs (uns 130 habitants), xifra molt baixa per a una vila com Isona, tenint en compte que en el fogatge anterior (de 1365-1370), juntament amb Llordà declarava 94 focs. Al cap de poc més de cent anys, el 1497, ja havia començat la recuperació: 57 focs.
Els darrers segles de l'edat mitjana foren escenari de nombroses confrontacions bèl·liques, tant internes (lluites intestines entre senyors i famílies rivals i guerres civils a nivell de tot el país) com externes (conflictes amb els francesos i anglesos que tenien oberta la Guerra dels Cent Anys i l'estenien als territoris veïns). La Conca Dellà va patir intensament, vers 1396, la incursió de tropes mercenàries gascones que es dedicaven a saquejar el país per a benefici propi. Això motivà enfrontaments armats amb tots els senyors del territori, i forçà fins i tot la intervenció del comte d'Urgell i d'Hug d'Anglesola per tal de foragitar-los. Sens dubte que aquest i els altres conflictes armats que se succeïren en aquells anys van afectar molt la vila d'Isona que, per la seva situació, era molt més a l'abast que no pas els castells de la comarca.
Malgrat la força i extensió territorial de les dues baronies veïnes, Orcau i Abella, Isona i el castell de Llordà romangueren sempre al marge tant de l'una com l'altra. Els darrers segles medievals tenia el senyoriu dels dos llocs el Capítol de canonges de la Seu d'Urgell. Aquesta pertinença es mantingué fins a la caiguda de l'Antic Règim.
Amb l'entrada en l'Edat moderna comença un període de prosperitat d'Isona, que tindrà el moment àlgid entre el segle XVIII i el XIX. El creixement demogràfic fou espectacular: de 55 focs[3] el 1553 a Hisona es passà a 80 el 1595. El 1718 hi havia 440 habitants i 919 el 1787. A part d'això, el lloc o vila d'Isona surt sempre esmentat com dels més importants de la sotsvegueria del Pallars.

No es tenen gaires notícies d'Isona al llarg dels segles XVI i XVII, però sense dubte que patí les conseqüències de les males collites, secades i glaçades i misèria generalitzada a tots els països mediterranis durant aquells segles, sobretot el primer i primera part del segon. Tanmateix, se sap que a la zona d'Isona es collia blat i altres cereals, vi i oli, a més d'alguns fruiters, especialment figueres. (continuarà)
(La imatge correspon a la terra de dinosaures, plena de restes fòssils)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís