Sicília, de l’1 al 4 de juliol de 2017: la Vall dels Temples d’Agrigento i cap a Marsala (dia 3, 3 de juliol de 2017) (IV)

Primera expedició atenenca

El 427 aC els atenencs van enviar una expedició dirigida per Laques i Careades per ajudar a les ciutats jòniques i calcídides contra les més poderoses ciutats dòriques. les operacions d'aquests generals i d'Eurimedon i Sòfocles que els van seguir (425 aC) no foren molt importats i el 424 aC es va establir una pacificació general a un congrés celebrat a Gela. La pau acordada no va durar i Siracusa va aprofitar de conflictes civils a Leontins per expulsar als demòcrates i col·locar al partit oligàrquic favorable a Siracusa. El 416 aC la guerra entre Selinunt i Segesta, que ja venia d'antic, es va reprendre.

Segona expedició atenenca

El següent esdeveniment important fou l'expedició atenenca del 415 aC. Els atenencs foren cridats per Segesta en ajut contra l'atac de Selinunt, i tanmateix pels exiliats de Leontins. Atenes esperava fer-se mestressa de tota l'illa amb certa facilitat. La inactivitat de Nícies, que va donar temps als siracusans a reforçar-se, i altres factors, van suposar el principi del fracàs atenenc; el setge de Siracusa es va iniciar el 414 aC i va seguir fins al setembre del 413 aC; totes les ciutats dòriques donaven suport a Siracusa (menys Agrigent) i les calcídides i Segesta donaven suport a Atenes. La derrota final atenenca va donar l'hegemonia a Siracusa i als doris. Però com que Selinunt va continuar atacant a Segesta, aquesta va haver de cridar als cartaginesos que seguien conservant Panormus, Motya, i Soluntum.

Intervenció cartaginesa

Els cartaginesos van enviar un exèrcit a l'illa dirigit per Anníbal, nét d'Amilcar (mort a Himera el 480 aC) que va desembarcar a Lilibea (409 aC) amb cent mil homes, va assetjar Selinunt poc preparada per fer front a un exèrcit nombrós i la va ocupar en pocs dies, matant als seus habitants o venent-los com esclaus, i arrasant la ciutat. Llavors es va dirigir contra Himera que també fou conquerida i on també va matar a tots els habitants mascles i va destruir igualment la ciutat. Anníbal va retornar llavors a Cartago que va decidir enviar un nou exèrcit a l'illa (406 aC), exèrcit encara més gran, i altre cop sota direcció d'Anníbal. La primera ciutat atacada fou Agrigent; després de vuit mesos de setge es va haver de rendir per la gana i la ciutat fou destruïda.

Dionis el vell de Siracusa

El 405 aC Himilcó va succeir a Anníbal i va avançar cap a Gela. Siracusa estava afectada per dissensions internes; l'intent siracusà de fer aixecar el setge de Gela va fracassar. Els habitants de Gela i de Camarina van fugir a Leontins que Dionís el vell de Siracusa, que s'havia imposat en aquesta ciutat, havia pogut fortificar i Dionís va haver de signar la pau deixant als cartaginesos la meitat de l'illa incloent Gela i Camarina com a tributàries.

Dionís va tenir llavors com a objectiu primer les ciutats calcídides: Naxos, Catana i Leontins, que va conquerir successivament, així com diverses ciutats dels siculs de l'interior. Va fer importants preparatius per la guerra reforçant les fortificacions de la ciutat, fins al 397 aC quan va declarar la guerra a Cartago i va obtenir diverses victòries; els seus exèrcits van arribar fins a la part occidental de l'illa on va assetjar Mòtia, plaça forta cartaginesa, que va conquerir després d'un llarg setge. El 396 aC Himilcó va arribar a l'illa amb un fort exèrcit, va recuperar Mòtia i altres ciutats ocupades per Dionís i va avançar per la costa nord fins a Messana que va ocupar i destruir. Dionís es va haver de tancar darrere les muralles de Siracusa i es va salvar només perquè una epidèmia de pesta es va declarar entre les forces púniques. Himilcó es va haver de retirar a Àfrica després d'un pacte secret amb Dionís. El 393 aC la guerra es va reprendre però sense resultats definitius i el 392 aC es va acordar la pau que van deixar les coses com estaven el 397 aC.

El 383 aC va tornar a esclatar la guerra; cada part va obtenir la victòria en una gran batalla i altre cop el riu Halicos fou establert com a frontera, línia que fou ratificada en posteriors tractats.

Durant el govern de Dionís va desaparèixer Naxos, destruïda pel tirà, i substituïda per Tauromenium; va fundar Tindaris i Alaesa, a la costa nord (la segona fundada pel cap sícul Arcònides) i Lilibea, al cap de Lilibea.

Dionís el jove de Siracusa

Dionís va governar Siracusa per 38 anys i a la seva mort (367 aC) va transmetre el poder al seu fill, Dionís el jove, menys competent que el pare. El 357 aC Dion de Siracusa va desembarcar a l'illa amb un grup d'uns centenars de mercenaris i va atreure la revolta als súbdits de Dionís. Aquest va resistir a la fortalesa d'Ortígia que finalment el seu fill Apol·lòcrates va haver de rendir a Dion que va esdevenir amo de Siracusa (356 aC) però va incomplir les esperances de restabliment de les llibertats i fou assassinat al cap de poc temps per Cal·lipos, un dels seus oficials (353 aC).

Les revolucions es van succeir fins que el 347 aC va retornar Dionís i es va apoderar d'Ortígia mentre Hicetes I governava a la ciutat. Aquest va demanar ajut als cartaginesos que van assetjar Ortígia.

Timoleon

Un partit siracusà, oposat als dos enfrontats, amb l'ajut de Corint que va facilitar una força de 1200 homes, va triomfar i va col·locar al poder a Timoleon (344 aC). Ortígia se li va rendir, i quan Magó, el general cartaginès, es va retirar de Siracusa, Timoleon va entrar a la ciutat sense resistència (343 aC). Llavors es va establir la democràcia tant a Siracusa com a la resta de ciutats de Sicília, que durant la guerra civil s'havien independitzat. Hicetes va prendre el poder com a tira a Leontins, Mamercos a Catana, Hippon a Messana, i altres tirans a altres ciutats (Apol·lònia de Sicília, Centúripa i Agírion). Timoleon va atacar a aquests tirans i els va enderrocar un darrere l'altre fins a restaurar la democràcia. Una nova invasió cartaginesa fou derrotada al riu Crimisos (340 aC), victòria decisiva que va posar fi al perill cartaginès; l'Halicos fou establert una vegada més com a frontera.

Agàtocles de Siracusa

La democràcia va retornar la prosperitat però el 317 aC el despotisme va entrar altre cop amb Agàtocles. El seu govern va durar fins al 289 aC i va estar marcat tant per lluites civils com per lluites contra els cartaginesos. Primer Agàtocles fou aliat de Cartago per l'establiment del seu poder a Siracusa i després a les altres ciutats. El 310 aC, enfrontat a Cartago, va ser derrotat al riu Himera prop del cap Ecnomos, pel general Amilcar; aquesta derrota semblava posar fi al període d'Agàtocles que va quedar bloquejat a Siracusa. En aquesta situació Agàtocles va tenir la genialitat d'escapar de la ciutat amb el seu exèrcit i presentar-se a Àfrica per fer la guerra a casa mateix de l'enemic, sollevant als númides contra Cartago. Durant la seva absència (310-307 aC) Amilcar va dominar quasi tot Sicília però va fracassar davant Siracusa i finalment encara fou fet presoner en un atac nocturn i executat.

Agrigent es va declarar independent i el cap Deinòcrates, al capdavant d'un exèrcit d'exiliats i mercenaris, va dirigir una revolta. Però Agàtocles al seu retorn (307 aC) va signar la pau amb Cartago, es va aliar a Deinòcrates i va restablir el seu poder a Siracusa massacrant a tots els que se li oposaven. Els anys finals (301-289 aC) el seu poder estava fermament establert a Siracusa i bona part de Sicília. (Continuarà)

(La foto correspon a una de les cabres de raça autòctona que hi ha a la Vall dels Temples d'Agrigento)