Cuba, del 17 al 26 de març de 2016 (dia 9): l’Havana, plaça de la Revolució i passeig per l’Havana (24 març de 2016) ( i XIV)

En forma espontània, no precisada en el temps, la que era coneguda fins llavors com la bodegueta de Martínez, va passar a ser identificada o més comunament assenyalada com la "Bodeguita del Medio" per trobar-se situada, precisament, al centre del carrer Empedrado, molt a prop de la Plaça de la Catedral.

Un bon dia, a un dels assidus visitants al lloc, el periodista Leandro García, se li va acudir posar el seu nom en una de les parets de la bodegueta i posteriorment altres destacades personalitats imitar aquest gest. Va ser així com les parets del restaurant es varen omplir de rúbriques de diverses grandàries i varietat cal·ligràfica.

Entre les múltiples signatures de destacades personalitats apareixen les de Pablo Neruda, Agustín Lara, Brigitte Bardot, Nicolás Guillén, Ignacio Villa (Bola de Nieve), Ernest Hemingway, i Salvador Allende.

Feliz Ayón era el director d'una editora havanera que va a viure al costat de Casa Martínez, on comença a realitzar dinars amb els seus clients i amics. Els menjars tenen èxit, era el típic menjar crioll, i el 1948 l'establiment dóna pas a l'actual Bodeguita del Medio.

El 1949 entra com cuinera Silvia Torres, "la xinesa", que convertiria el seu art de cuinar en un negoci d'èxit. El 26 d'abril de 1950 s'inaugura oficialment la Bodeguita del Medio.

En l'actualitat hi ha establiments amb el mateix nom a altres llocs del món com ara Argentina, Bolívia, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Alemanya, Anglaterra o Gijón.

La Bodeguita no ha deixat de ser, com va sol·licitar Guillén en el sonet que especialment li va dedicar, una bodegueta amb l'encant suprem d'un local relativament petit, amb un nombre reduït de taules acompanyades de tamborets, on es pot assaborir el menjar crioll preparat per experts culinaris que desitgen que els que visiten el restaurant marxin complaguts i amb el desig de tornar. És també reconeguda pels seus glops on sobresurt "el mojito"

Ernest Hemingway va escriure en anglès en una de les parets de la Bodeguita del Medio: My mojito in La Bodeguita, My daiquiri in El Floridita és a dir "El meu mojito a la Bodeguita, el meu Daiquiri al Floridita"”.

Malgrat la seva fama, com que està molt ple, no hi entrem, sinó que continuem perdent-nos pels carrers, a on per primera vegada, trobem a una persona que ens demana caritat. Decidim separar-nos nois i noies i cadascú va per la seva banda a fer una volta i prendre quelcom. Jo m’atreveixo amb un daiquiri en plena, i bulliciosa, Plaza Vieja. Quan ens retrobem de nou tots, busquem un lloc per sopar... i acabem trobant una mena de “xiringuito” en una casa a mig derruir. Ens enfilem al primer pis i ens trobem amb una mena de pis, a on un noi cuina i una noia serveix. Ofereixen llagosta amb acompanyament, “mojito” i postres per 15 CUC, mentre que els que volem vegetarià també tenim opció. Com que hi ha bastanta gent, ens esperem, però ho fem enmig d’una agradable conversa. Ara bé, anar al WC és una odissea, ja que està en males condicions i a més, com sabrem més tard, el pis/restaurant també és l’habitatge de la parella que ho porta. També ens crida l’atenció que hi ha una estelada penjada! Havent sopat, com que estem cansats, decidim tornar cap al barri de “El Vedado” i ho fem amb un dels típics taxis de Cuba, un d’aquells vells cotxes, grans, que serveixen com a atractiu turístic i com a taxi. No és molt car i ho aprofitem. Quan ens deixa al barri, aprofitem per fer una última cervesa en un bar 24h i tot seguit, cansats com estem de no parar de moure’ns per la ciutat, anem a descansar...

(Mojito a la Plaza Vieja...)