evita

S'acaba un any i en comença un altre. Any de canvis, noves experiències, noves pors i altres ja superades. I per acabar aquest any, un cap de setmana de sentiments a Euskal Herria. Carrers plens de catalans i bascos, agermanats, fent gresca i xerinola, compartint un sentiment de pertànyer a un poble, a una cultura, a una llengua. Sentiment de ser entesa. Noves coneixences gràcies a aquest sentiment d'amor, amor cap a un país i cap a una cultura. Emoció al límit en un camp ple de gent cridant, gaudint, defensant les idees. Tan de bo el crit unànim d'independència/ independentzia sigui una realitat el 2008! I per acabar aquest any, només desitjar que l'estel que cadascú miri aquest vespre li porti els secrets que li demanai xiuxiuejant a cau d'orella. Que el millor que hagi passat el 2007 sigui el pitjor del 2008! Que el 2008 sigui un any ple de sentiments d'AMOR, PAU, FELICITAT i AMISTAT! Urte berri on! (La imatge correspon a la manifestació de dissabte pels ca...

Dissabte es jugarà la tornada del partit Euskadi - Catalunya, després del partit celebrat l'any passat. Aquesta vegada el partit tindrà lloc a Sant Mamès, Bilbo. Una oportunitat única per a veure la nostra selecció de manera internacional. Emoció, concert, festa, germanor; dos països demanat una nació-una selecció. A l'any nou que arriba li demano que ben aviat aquestes dues seleccions es puguin enfronar en un mundial i no en un partit amistós. Senyal que haurà arribat el reconeixement i serem oficials. Mentrestant, a donar suport als nostres jugadors i a gaudir d'una gran festa! Visca els Països Catalans i Euskal Herria lliures!

Tinc fred. Molta fred. Estic mirant la lluna, que avui és plena del tot, envoltada d’estels. N’hi ha un que brilla més que cap. Deu ser l’estel que anuncia el naixement de Jesús! A l’escola la professora ens ho ha explicat; ja fa molts anys, prop del nostre poblet, hi va néixer un nen, que també li diuen el Salvador i que és el símbol del cristianisme. Jo no hi entenc gaire de religions, per no dir gens, però els professors i les professores del centre de refugiats (són de tot arreu del món!) ens han explicat totes les religions que hi ha a Palestina. Ara també em ve al cap la història que ens va explicar una noia que va venir a jugar amb nosaltres uns dies durant l’estiu passat. L’ Annick, que era francesa, ens va explicar que per aquests dies freds de final d’any hi ha un senyor que porta regals als nens i nenes. A França i altres països d’Europa (Europa és un continent, ho he après aquest any a classe de socials), un senyor barbut i vestit de vermell, que va amb trineu porta regals ...

En aquests dies de felicitat sentida (o a vegadaes fingida, segons el moment i la situació), de tot cor m'agradaria que els desitjos de cadascú es fessin realitat, així com un desig col·lectiu de pau, felicitat i AMOR, tant aquí com a la fi del món. Deixo una cançó de desitjos... http://www.youtube.com/watch?v=XUjN0JDtBWw I que la lluna plena que regnarà aquesta nit ens envolti de màgia!

S'apropa Nadal. Molts Nadals. El Nadal dels infants il·lusionats amb el cagatió i amb els Reis Mags d'Orient. El Nadal del creient que reviu el naixement de Jesús. El Nadal d'enyor que viuen aquells qui han perdut els éssers estimats. El Nadal de soledat d'aquells que no tenen res. El Nadal de tristesa dels qui no tenen esperança. El Nadal del consumisme desenfrenat per suplir materialment el regals que a vegades el nostre cor no sap o no vol donar. El Nadal de la hipocresia. Jo només voldria que tot l'any fos com el Nadal més bonic: el Nadal de l'amor, dels desitjos de felicitat, d'alegria, d'amistat, de pau, de justícia, de generositat, de solidaritat, d'igualtat, de comprensió.

Miro distretament la televisió mentre dino per dinar menjo un plat de verdura barrejada amb una bomba a l’Iraq, faig les postres amb una pastera que arriba a les costes de Lanzarote i prenc el cafè amb l’assassinat d’una jove embarassada de 7 mesos a mans del seu company sentimental. Tot això amanit amb la notícia que cada vegada els joves del nostre país utilitzen menys el català com a llengua vehicular. Veient el meu voltant, em pregunto si seré capaç de fer la digestió en condicions! Surto a passejar pel bosc, si més no per intentar esbargir la ment; no en sóc capaç. Entremig dels roures s’entreveu l’amenaça de les torres de la molt alta tensió que properament volen instal·lar al nostre municipi, tot i l’oposició del poble. El cervell continua cavil·lant: com és possible que cada quatre anys els polítics ens vinguin a fer la gara-gara per guanyar uns vots i quan realment hi ha problemes, quan és l’hora d’escoltar el poble (democràcia no significa que el poble té la el poder?), totho...

Repassant la premsa em pregunto quin significat té aquesta paraula: LLIBERTAT. A parer meu, la primera llibertat és la individual, si nosaltres no som capaços de sentir-nos lliures, ningú no ho farà. I l'altra llibertat és la col·lectiva. Hi ha pobles, nacions, que reclamen la seva llibertat i sovint els hi és negada. Un exemple és Kosova: vol declarar la independència de Sèrbia i s'està trobant amb totes les trabes possibles. Un altre poble: Euskal Herria. Ahir es va conèixer la sentència contra els acusats del sumari 18/98. El que més m'ha cridat l'atenció és que han condemnat a gent que havia engegat una plataforma per reclamar el DNI en euskara. Més exemples: en l'era digital, en l'era global, prohibeixen TV3 al País Valencià. I em pregunto: això és llibertat d'expressió o més aviat repressió?

Vols jugar amb els mots? Juguem a transformar-los, a reinventar-los a cada instant! Juguem a crear nous mots i a eliminar els que parlen de tristor i amargor, juguem a viure'ls. Juguem a que cada mot sigui especial, inventem mots d'esperança i futur. Fem que les nostres mans dibuixin mots per aquells que no els poden articular o escoltar. Fem que la nostra veu pronunciï milers de mots d'alegria. Construïm mots d'amor, mots de complicitat, mots de felicitat. Vols jugar?

No renunciar a ser com sóc. No renunciar a portar la roba que m'agrada. Per portar una peça de roba o una altra no sóc menys persona que ningú. Igual que pel color de la pell no són menys persones els que tenen no tenen la pell blanca. Tot i això, encara hi ha qui jutja a les persones per la roba, per la pell, per l'orientació sexual o pel gènere. Que trist, que després de tantes històries i tantes guerres, tant dolor, encara no hàgim estat capaços de comprendre que tots som persones, amb virtuts i defectes, però persones al cap i a la fi. No penso renunciar a lluitar pels meus ideals, no penso renunciar als meus somnis, no penso renunciar a vestir com vulgui, no penso renunciar a agafar el que em doni la vida a cada instant! Un nou model un nou poder per a fer més no renunciar a res El que diuen els arbres (lloc 3) (Feliu Ventura)

L'altre dia, per exigències de les pràctiques de laboratori, vam haver de remenar terra per buscar-hi uns cucs. En un primer moment, la idea no em va pas entusiasmar gaire, però el contacte de les meves mans amb la terra em va fer canviar aquesta idea preconcebuda. Per què? Perquè vaig notar l'escalfor de la terra, no era una terra freda, era una terra humida, era la meva terra. Per estrany que sembli, em va transmetre la seva energia, la seva vida. Perquè vaig tornar a ser la nena que remou la terra per construir-hi castells de felicitat. Perquè sé que un dia tornaré a fondre'm amb ella. Perquè pertanyo a ella. "Recorreria a genollons els indrets de tota la terra em fregaria amb terra els ulls i menjaria només terra " Vicent Andrés Estellés

La vida, un regal que a vegades no sabem valorar prou. No decidim ni quan, ni a on naixem ni perquè, com tampoc sabem ni com ni quan morirem. Però sí que podem decidir com viure-la, aquesta potestat està a les nostres mans, al nostre cap i sobretot al nostre cor. Quin regal, la vida! ;-) Deixo escrita una preciosa cançó de Feliu Ventura: Com la pell de la bresquilla Com la pell de la bresquilla, que arriba ara per st Joan -quan s'acurten les nits- dóna'm la boca; em beus des de l'abisme i a penes pots somriure. Arran de la ferida et parle de demà, i t'explique amb els dits que sempre em torna un gran desig de viure't que a penes puc descriure. A voltes ets la dida i a voltes la destral que veu tots els envits d'aquesta aposta, sense que ningú et dicte com és com has de viure.

Tristesa per a qui se li ha apagat la vida. Tristesa en els ulls plens de llàgrimes i emoció dels qui perden l'ésser estimat. Tristesa per la fredor d'algunes mirades. Tristesa per no saber reconduir la situació. Tristesa per no voler o no saber com tornar-nos a estimar. Tristesa, molta tristesa.

Els avis, moltes vegades uns segons pares. Per dissort, a voltes el destí no ens dóna l'oportunitat de conèixer'ls, no ens regala la seva presència enriquidora, però d'això jo no em puc pas queixar. Al contrari, he pogut compartir gran part de la meva vida amb ells, un regal extraordinari de la vida. Els avis, aquells qui ens cuiden incondicionalment, que ens transmeten tota la seva saviesa. Els avis, aquells que han hagut de patir moltes vegades penúries de tot tipus per tirar endavant. Els avis, que lluiten cada dia per sobreviure a la soledat. Ells, amb qui compartim complicitats, somriures, jocs. Avis, que ens mireu amb els ulls plens de tendresa, que ens encobriu sovint les trapelleries. A vosaltres, avis, us vull agrair avui més que mai tot el que em vau ensenyar, tot l'amor que em vau donar. I també demanar-vos perdó per si alguna vegada no us vaig saber comprendre i escoltar prou. Perquè encara que físicament no hi sou, mai abandonareu en el meu cor. El vostre a...

Ahir, amb l’Èric, estàvem abraçats al llit. Després d’una estona de passió, després de llepar-nos els nostres cossos per tots els racons visibles i no visibles, després d’haver-nos sadollat l’un de l’altre, vam acabar l’intercanvi de fluids i d’amor amb l’escalfor dels nostres cossos entrellaçats. Tot dient tonteries (ja se sap, l’augment d’endorfines fa que ho veiem tot de color de rosa i que les idees més absurdes es transformin en projectes realitzables) vam decidir que avui aniríem a jugar i comprar a la botiga de queviures de l’Olívia i en Joan, un establiment situat a sota del nostre niuet d’amor i sexe. Així doncs, després d’un esmorzar frugal i un curt, però intens clau, hi hem anat. Primer ha entrat l’Èric, i després d’anar a comprar el pa, servidora ha fet el mateix. Només d’arribar m’he dirigit als plàtans, per a mi el símbol vegetal més fàl·lic. Me l’he imaginat ecloint de la pela, turgent, lleugerament corbat, amb una punteta arrodonida i blanquinosa... amb les ganes que e...

“ La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez paso más allá. ¿Entonces para qué sirve la utopía? Para eso, para caminar”. Eduardo Galeano

Pavelló de Sarrià de Ter, dissabte 8-12-2007. Només d'entrar una visió de cares molt conegudes, altres no tant i unes quantes més de totalment desconegudes. Velles generacions, generacions madures, generacions joves, generacions adolescents, generacions en gestació. A l'escenari encenen el foc uns Banda Bassotti força inspirats. Els segueixen els Obrint Pas combatius com sempre i amb una grata sorpresa final: en Juanra, de Kop, després de tants anys de presó, a l'escenari cantant el Zu Atrapa Tu Arte de Kortatu! Quina eufòria en pocs minuts! A l'ambient, entre olor de ratafia, cervesa i porros, un sentiment de pertànyer a un poble que camina decididament cap a la seva llibertat. Acaben els concerts uns Mesclat divertits, innovadors i actuals, amb una bona dosi de folk i rock regat amb compromís. Però la festa no acaba aquí. Envoltada d'amics i amigues, la ballaruca es perllonga fins gairebé a l'alba. Entremig de tanta festa, també moments de ràbia per la causa ...

Ja veig l’horitzó ben a prop. Només unes quantes braçades més i ja hi seré. Per fi! Serà el final feliç de la meva contesa després de tants esforços, tantes il·lusions i també tanta por! Ja he perdut el compte dels dies que fa que vam marxar de Dakar en una barqueta amb 57 persones més. Mare meva! vaig pensar quan vaig veure la gent que hi anava entrant; gent jove com jo, gent més gran i famílies senceres, com la parella que tenia al costat. Ella, una noia de somriure blanquíssim amb un nin al pit i un altre en camí, protegit de les intempèries climàtiques dins l’escalfor d’aquell ventre prominent, i ell un noi amb ulls plens d’esperança que la tenia agafada de la mà en tot moment. Durant la travessia hem parlat força de què esperem trobar quan arribem a Europa. I també he de confessar que em van fer enveja sana. Vaig pensar que un dia jo també formaré una família amb la Fàtima, aquella noia que em mira amb timidesa i que abans d’iniciar aquest viatge direcció a la felicitat, em va fer...

Avui les meves llàgrimes no són en va; porto els ulls plens de llàgrimes de lluita i futur!

Fa ja una bona colla d'anys, entre els anys 1930-1932 es va redactar al bell paratge de Núria l'estatut que porta aquest nom. Era un estatut clarament sobiranista, que clamava les ànsies de de llibertat del poble català. Ara, més de 70 anys després, al nostre país li volen retallar un estatut molt més lax que aquell (que malauradament també va ser retallat per les corts espanyoles). Demà, s'ha de celebrar per imposició (això de "celebrar-ho" ja és llibertat individual) l'aniversari de la constitució espanyola, una constitució de fireta que nega els drets més bàsics com el dret d'autodeterminació dels pobles, entre moltes altres coses, a més d'imposar un cap d'estat que no serveix per a res més que gastar els nostres impostos i fer el rídicul. Em pregunto si algun dia podrem celebrar que les persones lliures visquin en un poble lliure. Esperant amb ànsia que aquest dia arribi, continuraré delectant-me amb la il.lusió de poder aconseguir arribar a se...

L'esperança, la il·lusió i la voluntat són el timó i el vent que em porten cap a Ítaca

Torno a estar brut de pols, com les últimes setmanes, fins i tot, els últims mesos. Ara veig que definitivament he perdut la meva lluïssor, que m’estic esquerdant per dins perquè ja no em vol, més que quelcom que faci goig, sóc quelcom que fa nosa... Fa un parell d’anys o tres (ja no ho recordo bé, deu ser que la pols que m’envolta també m’emboira els pensaments i la memòria), vaig arribar a aquesta casa en forma de regal que li van fer a l’Helena les seves amigues. Recordo encara el meu naixement en un poblet prop d’Inca, a les Illes Balears; com el vidrier va modelar el meu cos sinuós i posteriorment com la seva filla em va vestir de múltiples colors. Em van dipositar en una lleixa de fusta de pi, al costat de companys i amics amb qui compartíem xafarderies cada vegada que entrava algú a la botiga (encara recordo aquella turista alemanya a qui se li va enganxar la camisa al forrellat de la porta i ens va deixar veure tota la seva esplendorosa anatomia, jaja!) fins que un dia em van c...

CONJUR Avui els fusells i les bales s'han conjurat per odiar-se eternament; saben que amb aquest desunió s'acabrà la destrucció i enlloc de la desesperació i la tristor, brotaran espurnes d'il.lusió. EL TEU COS El teu cos, flor que m'intoxica, poma que m'enverina. El teu cos, nèctar, mel de la meva vida. PLUJA Enyoro els teus passeigs sobre la meva pell nua, trobo a faltar l'olor del teu esclat, em falta la teva grisor, perquè darrera d'ella esdevé l'esplendor dels colors, nets de la pols que tot ho empodega. Enyoro el teu dringar quan et perds en la meva terra, dolça melodia per nits i dies de màgia i melangia. A on ets, pluja?

Saps? M'han parlat de moltes mirades. Mirades de passió, mirades tendres, mirades compromeses mirades de compassió. Mirades d'ulls blaus, mirades de por, mirades d'il.lusió, mirades d'ulls de tots colors Mirades de tristesa, mirades d'alegria mirades d'odi, mirades d'amor Però perquè els meus ulls no em deixen veure cap d'aquestes mirades?

He descobert un altre màgic poema d'una grandíssima dona i poetessa, la Maria Mercè Marçal (Nota: la imatge correspon també a una poema de la mateixa poetessa) Avui les fades i les bruixes s’estimen Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l’enllà, on les ombres s’animen. És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella. Han ofert al no-res foc de cera d’abella i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló. Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

SÍ. Torno a estar emprenyada amb les agressions continues que pateix el meu poble i sobretot la meva llengua. Des dels jutjats valencians volen tancar el repetidors de TV3 al País Valencià. Quina tristesa la incultura de certs personatges. En la societat global on vivim, en l'era de la informació global, és incomprensible que es vulguin retallar les emissions pel sol fet que siguin en català. I més tristesa em provoca que ho facin amb el beneplàcit d'aquells que pretesament s'anomenen demòcrates. I encara un afegitó: a mí m'agradaria molt poder veure tant IB3 com Canal 9, pel simple plaer d'escoltar la melodia d'aquests dialectes! I emprenyada també estic amb aquest titella de l'Audiència Nacional que jutja uns joves per cremar un tros de paper amb una corona sense entendre ni què li diuen. Crec que no calen gaires comentaris. Esperpèntic i surreal! I per acabar, un fragment d'una cançó de Mesclat (Torna-m'ho a dir). Si et tinc a prop em sento segur ...

Des de temps immemorials l’avellaner forma part de la vida de l’home. Alguns fòssils trobats demostren que l’avellana era ja coneguda per l’home primitiu i documents del segle IV a.C. ja ens parlen del seu cultiu. Si pels celtes les avellanes concedien la saviesa, tradicionalment se les ha relacionat amb la fertilitat. En els pobles nòrdics, són freqüents els relats de dones que van al poder de l’avellaner per a quedar-se embarassades. Alguns pobles utilitzaven com a recepta màgica per augmentar la fertilitat tocar les dones amb rames d’avellaner o picar les vaques també amb rames d’avellaner per tal que augmentessin la producció de llet. En molts llocs, l’avellana està present en els casaments. La fada que habita en aquest arbre és molt petita, de uns cinc centímetres, i recorre les seves rames vestida amb un vestidet de color torrat, del mateix color que l’avellana. És una fada-nena molt generosa, que comparteix els seus fruits amb els animals del bosc i amb tots aquells que recullen...

Fa dies que estic preocupada; tampoc exactament amoïnada, més aviat astorada però sumant-hi un deix d’inquietud. Farà qüestió de dues setmanes, un dimarts qualsevol em vaig llevar amb un picor anormal a l’entrecuix. Sense cap mena de pudor em vaig rascar i el lleu contacte de les gemmes dels meus dits m’estremí de cap a peus! Aaaaah Aaaaah! Quin orgasme! De bon començament vaig atribuir aquesta extremada sensibilitat als dies premenstruals,que ja se sap que la sensibilitat és més acusada (tot i que no ho hauria de fer, que em tiro pedres a la meva pròpia teulada, la síndrome premenstrual és l’excusa perfecte per un atac sobtat de mala llet no gaire justificable). Seguidament em vaig vestir i amb un somriure em vaig disposar a posar-me la roba interior (mal m’està dir-ho, unes calcetes verdes i negres molt sexys que fan que el meu culet quedi com una pometa a punt de ser mossegada) i aaaaaahh! Aaaaahh!... em vaig tornar a córrer. Quin despertar tan dolç! En 10 minuts dos orgasmes! Quina...

Amics i coneguts tan llunyans; desconeguts tan propers

PROMESA La papallona li diu a la flor: sedueix-me amb els teus colors i jo et perpetuaré. ESTACIONS Hivern, mesos de gestació Primavera, temps de brotar Estiu, moment d’esclat, Tardor, època de recollir. MARE?? La mare em diu que no he de tenir por. Que ja sóc una nena gran. Al maig vaig fer 8 anys i com a regal els pares em van regalar una nina, l’Olga, que pentino cada dia. Ara està asseguda aquí al meu costat i li vaig passant la mà pels cabells. La mare també m’explica que quan tingui por m’imagini que faig una cosa que m’agrada molt; ara penso que m’estic menjant un gelat de xocolata, que és la cosa que més m’agrada fer després de jugar amb els meus amics. Ara fa dies que no veig a la Sira, la Clàudia, la Magalí, l’Enric i en Joel. Són els meus millors amics. Anem junts a classe i a vegades, sobretot a l’estiu, quan sortim del cole anem al riu que hi ha darrera l’escola a tirar pedretes a les granotes (això la mare no ho sap i em renya perquè diu que tardo massa a arribar a casa.....

"No es pot ensenyar res a un home o a una dona. Només se'ls pot ajudar a que trobin la resposta dins seu" (Galileu Galilei) A propòsit d'aquesta frase, una bella cançó d'Inadaptats: Cançons lliures http://www.youtube.com/watch?v=BAR0QZ1_yN8

La Moritz és una cervesa que m'agrada molt; té un gust suau i delicat i fresqueta és una bon complement per una estona de relax sola o en companyia. Aquests dies és notícia aquesta marca cervesera pel fet que ha donat suport a la Plataforma per la Llengua, i per aquest motiu, desgraciada i incomprensiblement, des d'alguns sectors rancis se l'està boicotejant. Mortiz és una empresa que etiqueta totalment en català i dóna suport a entitats que fomenten i protegeixen la nostra llengua. Però Mortiz també és un exemple d'integració i compromís amb la societat catalana. Ja fa més d'un segle que el seu fundador, oriünd d'Alsàcia, s'instal.là a Barcelona. Va entendre i comprendre la realitat catalana i s'hi implicà. S'estimà la terra que l'acollí i s'hi va involucrar produint un producte que ara ja es pot dir que és genuïnament català. Com el fundador d'aquesta empresa són molts els immigrants que arriben a casa nostra en busca d'un futur mil...

32 anys fa avui que va morir en Franco, dictador d'infaust record per més d'una generació de gent. 32 anys que han disfressat de democràcia. Fa 32 anys semblava que havia de començar una nova era de llibertats, però era un miratge. Avui, 32 anys després, dos nois seran jutjats a l'Audiència de la capital de l'estat veí per haver cremat un retrat del successor nomenat per Franco, aquell a qui anomenen rei. Això encara em fa sentir més antimonàrquica que mai! I mentrestant a Legazpi, Carlos,va ser assassinat per la seva militància antifeixista. Què li faran a aquest assassí? El mateix que el que va matar a Guillem Agulló? 3 o 4 anys de presó i a campar de nou provocant baralles? I com s'entén que condemnin a dos nois per haver cremat fotos i mentrestant es convoquin manifestacions, autoritzades pels poders fàctics, de grups feixistes legalitzats ? I encara n' hi ha més; per què es boicoteja l'empresa cervesera Mortiz pel simple fet que hagi donat suport a la ...

Divendres 16 de novembre de 2007. Ateneu de Sant Celoni, al peu del Montseny. Mesclat a l'escenari i dues companyes de somnis i aventures (Anna x 2) al costat. Velles cares amigues i també de noves. Vells acords, noves emocions. Retrobant en els viaranys de la memòria aquelles sensacions que creia desaparegudes; reviuen. Acords i cançons que em transporten a un paradís d'utopies que espero que un dia deixin de ser-ho. Dels peus un formigueig em sacseja tot el cos. Records que esdevenen més vius que mai. Espurnes d'il.lusió sabent que tot allò que creia amagat pot tornar a reviure; més ganes que mai de lluitar per un nou demà ple de colors com el bosc de la il.lusió que hi ha a la serra d'Urdaibai (Euskal Herria); un nou despertar!

"Només cal prestar atenció, les lliçons sempre arriben quan estàs preparat, i si estàs atent als senyals, aprendràs tot el que et farà falta per fer el pas següent"

Avui som en plena tardor, preludi de l'hivern que ja es va deixant notar. Tardor, temps de descamar el que ja no serveix, temps de perdre les fulles com fan els arbres. Tardor, època de preparació de nous brots que creixeran durant l'hivern i floriran a la primavera plens de color i esplendor. Tardor, moment de "morir" per preparar la renaixença, temps de preparar un nou demà ple de fruits i flors d'esperança i il.lusió.

Els pares, aquelles persones tant properes i a voltes tant desconegudes. Aquells qui ens han regalat la vida i que sempre pensem que tindrem al costat. Aquells que gairebé sempre ens ho han donat tot incondicionalment, sobretot AMOR, que no hi ha més gran tresor que l'amor de pares a fills. Aquells que per la proximitat a vegades no valorem i cuidem prou. A tots els pares i mares passats, presents i futurs, un petó enorme per ser-hi sempre, encara que sigui silenciosament, perquè també sou un tresor per cadascun de nosaltres.

Ahir, menjant una crep de xocolata, la Gemma em va dir que semblava una nena, amb tota la boca bruta i la xocolata mig desfeta regalimant-me llavis avall. I sí, en aquell moment em sentia com una nena que no ha perdut la innocència, una nena que encara creu en les fades, una nena en un món feliç, amb ganes de jugar, de dir i fer tonteries, de descobrir el món i les persones, els animals, les plantes, una nena amb ganes de viure despreocupadament, amb ganes de decidir què serà quan sigui gran. I vull que sempre aquesta nena visqui en mi, perquè tornar a ser nens és una manera de ser adults, no? I a més, cada vegada que un infant deixa de creure en les fades, una d'elles mort, i no tinc ganes de veure morir més fades, que prou enfangant està el món perquè cada vegada hi hagi menys màgia!

1 . La MAT . Ahir a Brunyola van començar les expropiacions per construir la MAT. Denigrant, senzillament. La gent tancada dins d'una furgoneta claustrofòbica. Sento tristesa. I ràbia. I impotència. Per què cal destruir inútilment allò que la natura ha trigat segles a crear? No és capaç la nostra societat, pretesament evolucionada, de ser sostenible? Crec que sí que ho és, que no cal destruir el territori per tenir energia. Simplement, als lobbies econòmics i empresarials no els hi interessen les solucions alternatives. Que trista que és la societat capitalista. 2. El Borbó . Pena. Això és el que fa aquest successor encobert de Franco. Ni educació té. No val la pena ni comentar el que va fer. I més trist és encara veure com li riuen les gràcies. Més que mai, com diria Joan Margall: Adéu Espanya! I parafrasejant els Brams: Brindarem tot maleïnt la memòria de Felip IV!, l'infaust avantpassat d'aquest maleducat. 3. Carlos . Carlos tenia 16 anys. I uns ideals. I ganes de canv...

Ahir va fer 4 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. En homenatge, la cançó que li van dedicar en Feliu Ventura i Obrint Pas: Novembre Fou un fred i trist novembre en la tardor del nostre plor, de la terra naix un xiscle testimoni d’una mort. Amb la mirada bategaves abans de la teua nit, i amb les paraules desvetllaves tots els silencis i el crits. Jo tornaré a cridar el teu nom contra el vent. En l’espai de les estrelles t’has perdut en el meu cant, però t’he trobat amb elles i m’has fet entendre tant. I ara que la terra calla alce el meu puny novament, i amb una nova tornada farem brotar el moment. Jo tornaré a cridar el teu nom contra el vent. Contra el vent! Contra el vent! Contra el vent! Contra el vent! I un poema de Miquel Martí i Pol que m'encanta: El poble El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant en descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps El poble és una xafogosa tarda d'estiu, és un parapet damunt la sorra, ...

Engrunes. Així és com es titula l'espectacle de dansa, poesia i música que vaig anar a veure ahir a Anglès. Engrunes que en molts moments es van transformar en espurnes, espurnes de coratge que té tota la gent que lluita contra el càncer. Engrunes que van ser instants de reflexió, d'espectacle visual, sensorial, fins i tot, si et deixaves transportar, olfactiu! Engrunes com les de dissabte a la festa de la ratafia. Engrunes que a vegades s'amaguen en algun racó de la memòria, però que de sobte, es desperten. Petites engrunes en forma de música, reivindicació, amics, alegria, mirada, complicitat, somriure, disbauxa, etc.. que al final conformen un gran pa. I aquest pa a vegades té nom de felicitat.

Ratafia, aquest dolç aiguardent estomacal fet de productes de la terra, que davalla gola avall, fins purificar l'estómac! Aquest cap de setmana és la festa de la ratafia a Santa Coloma, un bon moment per honorar aquesta nostrada beguda! Deixo un link d'una cançó de la Carrau titulada "Ratafia"! Vinga, que la ratafia porti l'alegria! "Aiguardent, nous i llimona; per donar gust a la vida / Posa-hi herbes i canyella; remena amb alegria " http://www.youtube.com/watch?v=3gdvTL_eMSs

Ara mateix acabo de parlar amb el meu director de tesi. La sang em bull per dintre! Després de gairebé 5 anys l'única cosa que em critica és el fet que estigui escrita en català! Segons ell, l'hauria d'haver escrita en castellà! Quant autoodi! Si els propis catalans, els que estimem aquesta terra no som capaços de defensar-la, qui ho farà! Ja m'he avingut a fer la presentació en castellà, però traduir-la al castellà, per aquí sí que no hi passo. Abans em quedo sense defensar-la. En bones paraules m'ha dit que sóc una maleducada per no tenir deferència vers el tribunal que ell convocarà per la presentació. Si realment interessa una cosa, ja t'espaviles per conèixer-la, no? Sinó sempre el tribunal es pot negar a venir. Si em demanen una traducció, amablement els hi faré, no tinc problema, però negar la meva identitat, no puc. Sóc catalana, visc en català, i la tesi ha estat i és encara, part de la meva vida en català. Ara més que mai, necessitem un país independen...

Avui fa un any estava instal.lada a Iruña, Euskal Herria. Aquests dies penso sovint en els meus dies allí: nou ambient, nova gent, noves expectatives, il.lusions... Em vénen al cap els carrers de "lo viejo", l'olor de la ciutat, el carrer Estafeta... I sobretot els amics que vaig fer allí... Però no és un enyor trist, ans el contrari, un enyor d'un temps bonic que guardo com un tresor, com una part més del meu aprenentatge de viure. I vull continuar enyorant si això em serveix per créixer i aprendre.

He llegit un poema d'un gran geni, un patriota i poeta que sovint la màquina del sistema s'ha encarregat de silenciar... Un preciós poema de Vicent Andrés Estellés: Tant com el cor...: Tant com el cor m´has omplert el cervell i amb altres ulls que no pas aquests ulls per sempre et veig, te´m representes, ets. Amor, amor, em pots deixar, anar-te´n: sempre et tindré en el moment millor, car he sabut, per l´amor, assumir-te, i ja ets en mi més que no en realitat, i tu esdevens una còpia sols: per uns mitjans o un procés que jo ignore, l´original és en mi per a sempre.

Ahir es van acabar les fires de Sant Narcís a la immortal Girona. Per posar el colofó a nits de disbauxa, concerts, ratafies i reivindiació, un gran castell de focs artificials. Mentre veia l'explosió de colors vaig recordar-me de la felicitat; aquell sentiment que t'esclata de no se sap on, una escalfor que et recorre tot el cos, un somriure que es dibuixa, unes llàgrimes d'emoció que floreixen del no res... Un instant indescriptible. Poster la felicitat en sí no existeix, sinó que són aquests moments que ens fan sentir vius... Per contra, l'estrèpit dels petards també em va fer pensar en els contrastos d'aquest nostre món: mentre uns desitgem l'esclat, el soroll, la traca per gaudir d'un espectacle visual i sentimental, altres temen un soroll semblant. Són la gent de Palestina i altres llocs en guerra, que s'han d'amagar cada vegada que sent un petard anunciant un bombardeig, preludi segurament de morts innocents. Quin món aquest! Tan de bo cada ve...