El gerro (un conte)


Torno a estar brut de pols, com les últimes setmanes, fins i tot, els últims mesos. Ara veig que definitivament he perdut la meva lluïssor, que m’estic esquerdant per dins perquè ja no em vol, més que quelcom que faci goig, sóc quelcom que fa nosa... Fa un parell d’anys o tres (ja no ho recordo bé, deu ser que la pols que m’envolta també m’emboira els pensaments i la memòria), vaig arribar a aquesta casa en forma de regal que li van fer a l’Helena les seves amigues. Recordo encara el meu naixement en un poblet prop d’Inca, a les Illes Balears; com el vidrier va modelar el meu cos sinuós i posteriorment com la seva filla em va vestir de múltiples colors. Em van dipositar en una lleixa de fusta de pi, al costat de companys i amics amb qui compartíem xafarderies cada vegada que entrava algú a la botiga (encara recordo aquella turista alemanya a qui se li va enganxar la camisa al forrellat de la porta i ens va deixar veure tota la seva esplendorosa anatomia, jaja!) fins que un dia em van comprar. Va entrar al a botiga un grup de noietes joves i enriolades. Una em va clavar la mirada i em va dir: per l’Helena, ja tenim el regal per la inauguració del seu pis! Li quedarà molt bé al menjador! Les altres tres hi van assentir immediatament. Així doncs, em van comprar, i envoltat de papers i plàstics per protegir la meva fragilitat, vaig anar a parar a casa de l’Helena, després d’un trepidant vol per sobre la Mediterrània. Quan l’Helena va obrir l’embolcall que em contenia, les seves mans suaus em van acaronar i els seus ulls àvids em va resseguir, fet que va fer que em posés vermell i els meus colors encara fossin més intensos (la meva nova mestressa es va pensar que era un relfex dels raigs de sols que entraven pel balcó...).Després de donar les gràcies a les seves amigues per “tan bell regal”, em va deixar al menjador, tal i com havien predit aquelles noietes, i aquí m’he quedat fins avui. Al principi l’Helena estava encantada amb mi: em treia la pols cada dia, cada tres em posava flors fresques que accentuaven encara més el meus colors o em posava companyia en forma de llibre o de claus. Des de la meva lleixa observava la vida quotidiana de la meva mestressa: el tragí dels matins, l’estrès dels migdies massa curts, i els intents de tranquil·litat dels capvespres, a més que alguna que altra nit de passió desenfrenada al sofà. Recordo especialment el Sant Jordi de l’any passat, quan un noi que freqüentava aquells dies el piset (més que el piset, el llit de l’Helena), li va regalar una rosa d’un vermell intensíssim. Aquell dia vaig veure l’Helena més esplendorosa que mai, amb tots els colors de l’arc de Sant Martí reflectits en ella, i de retruc, quan em va omplir d’aigua i em va posar aquella rosa dins meu, me’ls va transmetre tots, com una descàrrega elèctrica; tot jo era un esclat de joia! Quin moment de felicitat sense límits! Però la rosa es va anar marcint, igual que l’interés de l’Helena. Mica em mica ha anat deixant de venir a casa, deu ser que té molta feina o algú amb qui compartir moltes nits i dies (això m’ha semblat deduir després d’escoltar les converses de telèfon llarguíssimes que l’entretenen quan ve per casa)... Ara, per a aquella joveneta que em va fer tocar el cel amb les mans amb les seves mirades d’admiració vers el conjunt que formàvem el meu cos i les flors amb qui he compartit nits secretes de passió, ni existeixo. Ja no em cuida, ja no em treu la pols, ja ni em mira. Els meus colors es van apagant sota una capa de pols que m’ofega, però encara tinc l’esperança que potser quan arribi la primavera, em porti una nova rosa perquè els meus colors tornin a esclatar i ella em torni a cuidar.

Comentaris

SrAlgú ha dit…
de vegades la tristor ens fa pensar que fem nosa i que no servim per res. xo saps què xiketa? que tots i cadascuna de les coses del món tenim la nostra utilitat.
esterdementa ha dit…
Ara veig que les coses del meu pis que un dia vaig rebre també se senten soles.jejeje
Hauria de passar més estones al meu niuet.

He pogut reflexionar més coses d'aquest conte tant marevellós que has escrit.
Com que ens veurem ben aviat ja en parlem.
tens tant de talent.
aprofita'l! Veus la teva capacitat de crear?

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís